Quines són les millors màquines d’escriure de la història?

Avui són gairebé una relíquia per a nostàlgics, però cal no oblidar que, durant dues centúries, tot el segle xix i tot el xx, les màquines d’escriure eren presents en cases, oficines, redaccions de diaris i pràcticament a qualsevol lloc.

Qui la va inventar? En realitat, la màquina d’escriure té una paternitat disputada. Els seus orígens semblen remuntar-se ni més ni menys que fins al 1714, quan l’inventor Henry Mill va obtenir una patent de la reina d’Anglaterra, Ana d’Estuardo, per una màquina que ja era molt similar a una màquina d’escriure. Després d’aquest precedent poc documentat, va ser l’italià Pellegrino Turri el que, a principis del segle xix, va desenvolupar un tipus de paper carbó i una màquina que, a partir de 1808, probablement va ser la primera màquina d’escriure que realment va funcionar.

Després d’això, les innovacions es van anar succeint de forma accelerada: la macchina da scrivere a tasti de Giuseppe Ravizza el 1855; la màquina d’escriure amb cinta de tinta, d’Oliver Eddy, el 1859; una preciosa màquina que Francisco João d’Azevedo va fabricar amb fusta el 1861, o la bola d’escriure, una màquina creada per Rasmus Malling-Hansen el 1870, la gran importància de la qual radica en què va ser la primera que realment permetia escriure més ràpid a màquina que a mà. 

I aquesta, la bola d’escriure, va ser el detonant per a l’inici del vertader boom de la màquina d’escriure a finals del segle xix, i per a la comercialització d’algunes de les màquines d’escriure més boniques del món, moltes d’elles veritables joies del disseny i de la mecànica. El 1882, la companyia United Stenograph va fabricar una màquina en la qual es podien prémer diverses tecles per formar síl·labes. Això permetia que amb la Stenograph es poguessin enregistrar els judicis a la mateixa velocitat a la qual es parlava. Una autèntica revolució.

El 1887, la Crandall va ser un dels primers models comercials de la història. Tenia la característica que, per imprimir, utilitzava un petit cilindre, del gruix d’un dit, que contenia 84 caràcters. El 1899, la Keystone ja s’assemblava força a totes les màquines posteriors, atès que marcava els caràcters des de la part posterior i projectava el paper des de sota. També incorporava el conegut com a teclat QWERTY, la combinació de tecles del qual havia fixat Christopher Sholes el 1868 després de centenars d’assajos, i que es va revelar tan perfecte que es va convertir en l’estàndard per a les màquines (i ordinadors) posteriors.

Ja en el segle xx, uns altres noms mítics van ser la Corona de 1920, totalment portàtil –que apareix a totes les pel·lícules de periodistes dels anys 20 i 30– o els diferents models que va anar llançant Olivetti. El pas següent van ser les màquines d’escriure elèctriques, que eliminaven la connexió mecànica directa entre les tecles i l’element que colpejava el paper. Algunes de les millors van ser les que va comercialitzar IBM, com la IBM Electric Typewriter de 1935, o ja a la dècada dels 60, la mítica Selectric.

Finalment, el cant del cigne abans de desaparèixer de la faç de la Terra van ser les màquines d’escriure electròniques, que incorporaven un mecanisme de plàstic en forma de margarida, un disc amb les lletres modelades sobre la vora exterior dels «pètals». Moltes empreses van arribar a fabricar alguns d’aquests híbrids entre màquina d’escriure i processador de textos abans que els ordinadors acabessin substituint definitivament les màquines d’escriure.

Sí, les màquines d’escriure són avui una tecnologia totalment obsoleta. Però la revolució que va suposar passar d’escriure a mà a escriure a màquina, i la importància que van tenir aquestes màquines durant el segle xix i el segle xx resulta difícil d’imaginar. I per descomptat, no s’ha d’oblidar que arribarà un dia en el qual els processadors de textos que utilitzem avui dia també ens semblaran una cosa gairebé de la prehistòria.