Economistes amb Nobel: Elinor Ostrom i la màgia del comú

09 Setembre, 2020

Economistes amb Nobel: Elinor Ostrom i la màgia del comú


En economia, igual que en la literatura, també hi ha tragèdies. Aquesta és una lliçó dolorosa que se sol aprendre de situacions com les recessions provocades per bombolles que esclaten de manera sobtada. Semblen fruit d’una fatalitat inevitable, d’una regla del destí que ens condemna a patir les conseqüències de l’escassetat de manera cíclica perquè no som capaços d’administrar-nos bé. Sembla que som com tèrmits que devoren els recursos comuns sense pensar en el futur. Com a conseqüència, per evitar que això passi, la propietat comuna ha de ser regulada per l’Administració o s’ha de privatitzar.

I si no fos així?, i si fóssim millors gestors del que ens pensem?, i si aquest dilema entre gestió pública o privada no ho fos, un dilema? Aquestes van ser les preguntes que, en el seu moment, es va plantejar la primera dona que va guanyar el Premi Nobel d’Economia. Elinor Ostrom (1933-2012) va decidir desafiar els dogmes de l’economia i ho va fer mirant on aquesta disciplina no arriba fàcilment: en llars, pastures, regs i boscos. I va resultar que no, que no estem condemnats a esprémer el comú per engreixar el benefici individual. És més: hi ha altres maneres molt més sostenibles de fer les coses que fa segles que funcionen.

Universitat i taquigrafia

Elinor Ostrom va néixer en una llar humil de Los Angeles (Estats Units) enmig de la Gran Depressió. La seva història és la d’una dona que es va obrir pas a la universitat en un moment en què la presència femenina hi era pràcticament testimonial.

Hi ha una anècdota que il·lustra perfectament l’actitud d’aquesta pionera: després de graduar-se, li van recomanar que aprengués mecanografia i taquigrafia, ja que les feines més típiques en aquella època per a les dones eren les de secretària o professora. “Així, doncs, vaig començar un curs de taquigrafia per correspondència”, explicava. “No la vaig fer servir per transcriure un dictat, però la vaig trobar molt útil per prendre notes de les entrevistes que feia en els meus projectes de recerca”.

A base d’esforç, va aconseguir desenvolupar una brillant carrera acadèmica i professional, que va començar amb un estudi sobre la indústria de l’aigua a Califòrnia. Aquest treball li va donar l’oportunitat d’observar com es resolien els problemes relacionats amb la gestió d’un recurs comú. Just després de defensar la seva tesi doctoral, la revista Science va publicar un article del biòleg Garrett Hardin que acabaria sent molt influent en la teoria econòmica. El seu títol era “La tragèdia dels comuns” i abordava la manera en què els humans tendim a gestionar els recursos.

Desafiant la tragèdia dels comuns

L’article presenta un grup de ramaders que comparteix un terreny de pasturatge comú. Planteja que, com a éssers racionals que són, cadascun intentarà mantenir el nombre més elevat de caps de bestiar possible als terrenys comuns, amb la qual cosa cada cop més animals s’alimentaran d’aquests recursos. Mentre les guerres o les epidèmies vagin mantenint a ratlla la població tant de pastors com de bestiar, els recursos es mantindran. Tanmateix, quan entrin en escena l’estabilitat social i els avenços en medicina, sorgirà la tragèdia: el terreny s’esgotarà i s’acabarà destruint.

Això vol dir que, quan molts individus actuen de manera independent i racional per defensar el seu interès propi, amb el temps acaben per esgotar un recurs comú limitat. Això passarà igualment encara que sàpiguen que, a llarg termini, ningú n’obtindrà un benefici.

Tan influent va ser aquest article, que durant anys va haver-hi el consens que els recursos naturals que s’utilitzen de manera col·lectiva acaben de manera inevitable en sobreexplotació i esgotant-se a llarg termini. Com evitar-ho? En aquest sentit, uns proposaven lliurar el control dels béns comuns al Govern, mentre que d’altres defensaven la privatització.

Elinor Ostrom va decidir anar més enllà i va plantejar que aquesta sobreexplotació no era inevitable, sinó que es podia prevenir gràcies a la cooperació. Si els ramaders controlen l’ús que cadascun fa de la terra i apliquen regles per administrar-la, aconseguiran acabar amb la tragèdia descrita per Hardin.

Treball sobre el terreny

Per demostrar els seus postulats, Elinor Ostrom va dur a terme, juntament amb el seu marit Vincent, un estudi internacional en què van participar investigadors de diferents països especialment interessats en la matèria i amb un profund coneixement del terreny. Van buscar i analitzar casos empírics de gestió comunitària de recursos relacionats amb la pesca, l’aigua, les pastures o els boscos, entre d’altres.

Durant la investigació, es van adonar que els usuaris de recursos comuns acabaven desenvolupant, amb el pas dels anys, complexos sistemes per prendre decisions i reforçaven la regulació per gestionar conflictes d’interès, sense necessitat de nacionalitzar ni privatitzar els béns comuns. Es tracta de mecanismes que garanteixen equitat en l’accés als recursos, alhora que els protegeixen.

Entre els exemples que Ostrom cita en el seu llibre El govern dels béns comuns hi ha els sistemes de regadiu establerts en diferents zones de l’est d’Espanya. En el cas de Múrcia i Oriola, l’autora destacava la manera en què les comunitats d’irrigació assignaven tandes als agricultors per extreure aigua dels canals. Es tracta de períodes fixos durant els quals podran obtenir el recurs. Això els ajuda a planificar les seves activitats agrícoles en funció del moment en què podran regar i també els motiva a estalviar aigua als seus propis camps, ja que han de decidir com distribuir-hi entre aquests el temps limitat que tenen per regar-los.

A València, el sistema de torns que esmenta Ostrom en la seva obra estableix un ordre fix en què cada agricultor rep l’aigua. Dins el seu torn podrà agafar tota la que necessiti, però, això sí, sense desaprofitar-la. I, si hi ha una sequera extrema, es dona prioritat als agricultors amb els cultius que necessiten més aigua.

Elinor Ostrom va ser capaç de trobar la màgia darrere del que és comú i desafiar la lògica imperant entre gestió governamental o privada. Les seves investigacions sobre el terreny van permetre descobrir una tercera via que ja havia demostrat la seva eficàcia al llarg dels segles i que val la pena tenir en compte. Només calia buscar-la.