Podrem mesurar la riquesa de les nacions pel seu accés a l’aigua?

L’ONU estableix el 22 de març com el Dia Mundial de l’Aigua, l’objectiu principal del qual és conscienciar sobre l’ús que se li dona a aquest recurs, a més d’evidenciar com el canvi climàtic està complicant poder accedir a l’aigua i amenaça de provocar greus crisis humanitàries

Comences el dia amb una dutxa ben refrescant que allargues més del que havies previst. Quan acabes de dutxar-te, el primer que fas és posar una rentadora. Mentre comença el cicle de rentatge, et prepares un bon esmorzar en què no fa falta la fruita i el cafè. Quan ets a punt de sortir de casa, te’n recordes que no t’has rentat les dents; mentre vas cap al lavabo, te’n recordes que els plats del cap de setmana s’acumulen al rentaplats… O sigui que comences una marató ràpida per acabar totes les tasques i marxar d’una vegada per totes. No és un relat gaire apassionant, oi? I si et diguéssim que es tracta del preludi de la crisi més gran a la qual s’ha enfrontat una gran ciutat des dels atacs de l’11 de setembre de Nova York?

Al començament del 2018, l’urbs més poblada de Sud-àfrica, Ciutat del Cap, va haver de fer front a un escenari que ens sembla impensable: els seus gairebé quatre milions d’habitants estaven a punt de quedar-se sense aigua. Després de tres llargs anys de sequera, les autoritats de la ciutat van calcular que, si res no canviava i el consum d’aigua es mantenia en els mateixos nivells, en poques setmanes arribaria el «dia zero». I llavors la vida es paralitzaria totalment en una ciutat que té més habitants que Barcelona o Madrid.

La greu crisi de l’aigua a Ciutat del Cap no va tenir un final d’acord amb l’èpica del problema; la ciutadania va entendre que aquest «dia zero» —divulgat per les mateixes autoritats— era molt real i que l’única cosa que podien fer era reduir el consum d’aigua i fer-ho de manera dràstica.

Tornem a l’escena que encetava aquest reportatge. Aquesta dutxa refrescant que al final dura 10 minuts consumeix uns 100 litres d’aigua; la rentadora, que hem posat amb 7 quilos de càrrega, gasta entre 42 i 62 litres; el rentaplats són 54 litres més i, segons com ens rentem les dents, podem arribar a gastar fins a 4 litres. En aquest còmput hem deixat fora l’aigua que es fa servir per cuinar, regar les plantes, netejar la casa o utilitzar el vàter. Així que imagina’t com ha de ser haver de continuar amb la teva rutina, però gastant tan sols 50 litres d’aigua. Aquest va ser el repte al qual van enfrontar-se a Ciutat del Cap. Si la tendència no es trenca, aquest repte aviat l’hauran d’assumir cada cop més ciutats, regions i països d’arreu del món. Espanya inclosa.

No és cap escenari catastrofista, sinó que es tracta d’una realitat que preocupa sobretot l’Organització de les Nacions Unides, entre els Objectius de Desenvolupament Sostenible de la qual marcats per al 2030 hi ha el de «garantir la disponibilitat i la gestió sostenible de l’aigua i el sanejament per a tots».

L’escassetat d’aigua és un dels principals problemes al qual s’enfronta la humanitat. Cada cop hi ha més persones al planeta —el 2030 ja serem 8.600 milions—, però l’accés a l’aigua dolça no tan sols no ha crescut en consonància, sinó que, a causa del canvi climàtic, els processos de desertificació s’estan accelerant i, fins i tot, estan provocant la desaparició total d’alguns mars.

Lluny del que pugui semblar, aquest no és un problema únicament ecològic, sinó que l’escassetat d’aigua també és un desafiament econòmic.

Aquest esmorzar que ens hem pres al començament del reportatge estava compost de fruites —per exemple d’un alvocat, que està de moda— i d’un bon got de suc de taronja. Encara que no en siguem conscients, perquè aquests aliments hagin pogut arribar a la nostra taula han passat per un procés de producció que ha implicat l’ús de 170 litres d’aigua per a les taronges del suc i uns 400 litres d’aigua per als nostres alvocats. Quin recurs hi pot haver més estratègic que el que inicia la cadena alimentària?

La nostra dieta quotidiana requereix enormes quantitats d’aigua per ser produïda. L’exemple de l’esmorzar ens dona, en realitat, unes xifres molt reduïdes en comparació amb allò que realment necessitem per mantenir el nostre actual consum calòric. Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura, per produir només un quilo de carn fan falta 10.500 litres d’aigua, i aquesta xifra es pot veure incrementada encara més depenent del tipus d’animal.

Així que aquella idea de ciència-ficció que situava l’esclat de guerres pel control de l’aigua és avui un futur cada vegada més plausible.

De fet, no caldrà esperar gens ni mica per veure com l’aigua ja s’utilitza en els conflictes actuals com una arma de guerra, una vulnerabilitat que ataca i que pot provocar més baixes enemigues que les mateixes bombes i bales.

El sud d’Europa serà una de les regions del món que hagi de fer front al canvi climàtic amb unes incerteses més grans: la contaminació creixent del mar Mediterrani, unit a un procés de desertificació greu a les zones més al sud, faran que Espanya hagi de potenciar tots els recursos que té a l’abast per aprofitar al màxim l’aigua del seu territori.

La bona notícia és que les administracions públiques són conscients d’aquest escenari i que ja hi ha plans per pal·liar els efectes d’un clima cada cop més extrem. Dos d’ells són el Pla Nacional de Reutilització d’Aigües i el Pla Hidrològic Nacional, aquest darrer més polèmic per la seva gran repercussió en el desenvolupament de les diverses regions. Si bé és cert que encara fa falta molt perquè Espanya pugui proclamar que està preparada per fer front als pitjors escenaris que es preveuen per al clima en les dècades vinents, sembla clar que l’ús de l’aigua i el seu valor intrínsec són ja un tema de discussió tant en l’àmbit polític com social.