Quan ja ens havíem acostumat als wearables, és a dir, a portar dispositius tecnològics sobre el cos, la ciència ja ha fet un pas més enllà amb la seva versió més avantguardista i transgressora: el biohacking. El seu objectiu seria el mateix: ampliar les capacitats, tant físiques com mentals, de l’ésser humà. La diferència és que, amb el biohacking, la forma de millorar el cos humà seria portar el dispositiu no de forma externa com en el cas dels wearables, sinó internament.
Ens convertirem tots en cíborgs com Neil Harbisson, considerat el primer cíborg del món? Hi ha divisió d’opinions: mentre alguns ho veuen com un pas excessiu, uns altres no només parlen ja de transhumanisme, sinó que el presenten com l’únic futur possible.
En realitat, el biohacking, terme que òbviament prové de la combinació de biologia i hacking, és un concepte ampli que pot utilitzar-se per referir-se a activitats força variades. Esmentat per primera vegada en un article del Washington Post de gener de 1988, «Playing God in Your Basement», el biohacking se sol dividir avui dia en tres grans categories: la nutrigenòmica (o genòmica nutricional), la biologia DIY (DIY de do it yourself, també coneguda com a biologia de garatge) i, finalment, el biohacking grinder.
Comentaris