Els bitllets i les monedes no apareixen a les nostres butxaques per art de màgia. Com qualsevol objecte físic, els diners necessites ser dissenyats, fabricats, distribuïts o retirats.
Així és el cicle dels diners en efectiu, des de la seva primera ideació fins a la seva destrucció final.
En aquest article, t’expliquem:
L’euro va néixer conceptualment l’any 1995. Per donar-li un caràcter europeu, es «va escollir com a tema base del disseny dels bitllets les èpoques i els estils d’Europa», segons informava el Banc d’Espanya.
Per aquest motiu, els monuments representats als bitllets consten d’elements característics de cada període artístic, que ens resulten familiars a tots, però no poden associar-se a cap país en particular.
En el cas de les monedes, tot i que és el BCE qui n’aprova el volum que poden produir els països de la zona euro, continuen sent competència nacional. Per exemple, poden emetre monedes amb un disseny nou, com ara poden ser les commemoratives. Per fer-ho, han d’informar la Comissió Europea, que publica la informació en el Diari Oficial de la UE.
La producció dels bitllets en euros és un esforç combinat dels bancs centrals nacionals (BCN) i el Banc Central Europeu (BCE). Abans de fabricar-los, s’ha de calcular quants bitllets es necessiten cada any. N’hi ha d’haver suficients per substituir els no aptes per a la circulació i per cobrir els augments de la demanda, tant els previstos (per exemple, els estacionals) com els imprevistos.
Els bancs centrals nacionals són els que fan les previsions de demanda de bitllets d’euros per a l’any següent. Per part seva, el BCE calcula una previsió central i supervisa la redistribució de bitllets que fan els bancs centrals nacionals perquè no hi hagi escassetat o excedents en un país.
Els bancs centrals nacionals són els encarregats de fabricar els diners i també els responsables de verificar la qualitat dels diners produïts. Des del Banc Central Europeu és des d’on s’assignen els volums de producció a alguns bancs centrals nacionals. Per exemple, aquest any, el BCE ha assignat al Banc d’Espanya la producció íntegra de bitllets de 10 euros l’any 2024 per a tots els països de la zona de l’euro.
La producció de bitllets es distribueix entre onze fàbriques d’alta seguretat repartides per tot Europa. A continuació, els bitllets es distribueixen entre els diversos bancs centrals nacionals. Això significa que no tots els bitllets que circulen per Espanya han estat fabricats al país i també que una part dels que s’han produït a Espanya viatgen a altres països.
A Espanya, la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre (FNMT) encunya la moneda metàl·lica, incloent-hi la de col·lecció; i l’empresa Imprenta de Billetes, S.A. (Imbisa) —una societat participada pel Banc d’Espanya (80%) i l’FNMT —Real Casa de la Moneda (20%)— és l’encarregada d’imprimir els bitllets.
Tot seguit, els diners en efectiu viatgen des del Banc d’Espanya a les entitats de crèdit (bancs inclosos) a través d’un transport segur.
Tot i que de vegades els bitllets arriben al banc i d’aquí passen directament als caixers automàtics instal·lats a l’oficina, el fet cert és que cada cop és més freqüent que els diners es dipositen en una caixa de seguretat a l’interior del banc.
Quan el caixer avisa els responsables de la sucursal de la manca d’efectiu en una de les seves màquines, un operari trasllada els diners i fa un apunt comptable intermedi per deixar constància del lloc del banc on es troba l’efectiu. Qualsevol moviment d’efectiu queda sempre registrat.
Els diners en efectiu passen a les mans de la ciutadania des de les entitats de crèdit, ja sigui de manera autònoma en un caixer automàtic o mitjançant personal de la sucursal. En qualsevol cas, es torna a fer un nou apunt comptable, restant la quantitat d’efectiu expedida més les comissions del compte bancari.
En cas de tractar-se d’un préstec, els diners en efectiu inclouen un apunt negatiu a deure en el perfil de l’usuari, un deute a deure, valgui la redundància, que la persona haurà d’anar tornant en els terminis signats.
A més de la retirada d’efectiu, les entitats de crèdit admeten diners en metàl·lic per sumar-los al compte d’usuari o fer-los servir per al pagament d’un deute. Per exemple: Juan ingressa 100 euros en bitllets i apareix un apunt de +100 euros al seu compte d’estalvi; Mónica ingressa 50 euros com a pagament d’una taxa municipal efectuada en un dels taulells de l’oficina bancària, tot i que aquest apunt no apareixerà al seu compte corrent; Julio fa un pagament manual de 150 euros d’un deute, i aquest capital es resta del deute total que apareix apuntat al seu compte.
Si el banc es troba amb cert volum de diners en efectiu, sol·licita un transport per traslladar-los a una altra entitat o tornar-los al Banc d’Espanya.
Els bitllets i les monedes són objectes i, com a tals, pateixen desgast o vandalisme. Tot sovint, el Banc d’Espanya rep bitllets bruts, amb marques dibuixades, cantonades estripades o àrees erosionades. Un cop rebuts els diners, se’n comprova escrupolosament tant l’estat com l’autenticitat.
Si els bitllets no són aptes per a la circulació, es destrueixen i són substituïts per uns de nous. Si l’estat és apte, tornen a la circulació.
Les monedes defectuoses també s’envien al Banc d’Espanya, on s’analitzen. Per la seva composició metàl·lica, les monedes duren molt més que no pas els bitllets, tal com demostren la numismàtica i el col·leccionisme.
