El pes de les restes d’origen orgànic en el total d’escombraries que generem és enorme. Es calcula que aproximadament el 37 % dels residus municipals són residus orgànics. O, dit d’una altra manera: són compostables. D’aquests residus, aproximadament el 17 % s’arriba a compostar, segons la Xarxa Espanyola de Compostatge (REC).
El compostatge és un procés que transforma residus orgànics en compostatge, que és un tipus d’adob que aporta nutrients a la terra. Elements com restes de menjar, verdures crues, pòsits de cafè, fulles de te, clofolles d’ou o la pols de l’aspiradora són compostables.
Per calibrar la importància del compostatge, cal tenir en compte que la qualitat dels sòls —incloent-hi els dels horts urbans, els jardins, les zones arbrades o els testos— és clau perquè la vegetació creixi de manera saludable.
En aquest sentit, el compostatge és un tipus de matèria que reemplaça els fertilitzants inorgànics i, per tant, redueix l’impacte ambiental que suposa mantenir la vegetació. Dit d’una altra manera, compostar ens ajuda a mantenir els sòls fèrtils per produir aliments, alhora que redueix la petjada de carboni associada a aquesta producció.
El compostatge a casa d’aquests residus ens pot ajudar, entre altres coses, a reiniciar el cicle de la nostra pròpia alimentació i reduir la nostra petjada de carboni.
Per fer-lo, hem de tenir un compostador domèstic i un espai airejat i fresc. Pot ser un jardí, un espai comú al pati d’una comunitat o, fins i tot, una terrassa. Els compostadors urbans domèstics són una espècie d’armaris d’uns 80 x 80 x 100 cm, aproximadament.
Hi ha persones que composten al seu pis amb vermicompostadors amb cucs vermells, o d’altres que s’organitzen per fer compostatge a nivell comunitari, les instruccions detallades del qual recull aquesta guia pràctica. També s’acostuma a fer en centres educatius, i és molt freqüent a nivell municipal o supramunicipal.
El primer pas per poder compostar a casa és tenir un compostador i espai per posar-lo, preferiblement, en un lloc sense llum solar directa o amb ombra. Es recomanen solucions comercials de plàstic per la seva facilitat per netejar-les i evitar embrutar les cases, encara que també es poden construir amb malla o palets si tenim un jardí.
La matèria orgànica es posa al compostador per la part superior, tenint sempre en compte que hi ajuda cobrir-la amb fulles o material més antic, i es barreja bé. Això ajuda a evitar males olors i la presència d’animals.
Aquesta fase dura aproximadament dues setmanes, i és normal que la temperatura augmenti o veure com el compostador comença a emanar vapor d’aigua.
La temperatura del compostador s’eleva de manera notable (70 °C) a mesura que, als microorganismes mesòfils de l’interior (els que es desenvolupen a temperatures d’entre 20 i 45 °C), els desplacen els termòfils (a partir de 45 °C).
És en aquesta fase quan es produeix la descomposició. La matèria allibera compostos com el CO2 i consumeix oxigen; per aquesta raó, és imprescindible que estigui airejat durant setmanes. El volum decreix de manera apreciable, cosa que permet fer-hi noves aportacions de restes orgàniques.
En aquesta fase els organismes mesòfils es reactiven a mesura que es redueix la temperatura del compost. La matèria orgànica s’ha transformat gairebé en la seva totalitat i es comencen a degradar la cel·lulosa i la lignina, un dels polímers que formen les plantes. Es redueix la demanda d’oxigen, però la ventilació continua sent clau.
És la fase més llarga i exigeix períodes de temps llargs a temperatura ambient. En funció de la temperatura, entre tres i nou mesos. Aquest compostatge ja es pot anar recollint com a producte final per abonar o per anar cobrint nous abocaments per la part superior.
El compostatge suposa una alternativa viable i necessària per reduir la petjada de carboni davant de sistemes com el dipòsit a l’abocador o la incineració de residus, que no són particularment sostenibles.
Les dades són molt eloqüents: tractar un quilo de residus orgànics en un abocador suposa l’emissió de 46,15 g de diòxid de carboni equivalent (CO2e) i, incinerar-lo, 34,39 g de CO2e.
El compostatge a casa o en un compostador comunitari d’un hort urbà només emet el diòxid de carboni del procés natural de descomposició, és a dir: la seva petjada de carboni és pràcticament nul·la. Les raons? Que ni tan sols cal transportar el residu, que es tracta in situ. Ni tampoc l’adob resultant, que s’utilitza al mateix lloc on es genera. I, a més, estalvia les emissions associades a la generació d’altres fertilitzants.
A Espanya, la pràctica del compostatge a casa cada vegada està més estesa, així com el compostatge comunitari, amb una petjada de carboni que també és molt reduïda. El març de 2016, la ciutat de Madrid va presentar Madrid Agrocomposta, un projecte temporal que va aconseguir recuperar en pocs mesos 17,5 tones de residus orgànics.
No va ser un cas aïllat. El mateix any, la Comarca de Pamplona va iniciar la seva activitat de compostatge, i amb prou feines un any després, una desena de pobles d’Alacant es van sumar a la iniciativa.
Barris i districtes de tot Espanya van llançar els seus projectes pilot per aquelles dates. Hortaleza (Madrid), la Sagrada Família (Barcelona) o Deusto (Bilbao) en són només uns quants exemples. Només a Catalunya, el 2019, prop de 400 municipis disposaven de 26.000 compostadors actius.
A Europa, països com Àustria, Alemanya, Itàlia, els Països Baixos, Lituània o la regió belga de Flandes són els que generen més compostatge a partir de residus orgànics per habitant.
Tots tenen, a més, una llarga trajectòria en el reciclatge d’aquest tipus de deixalles.
