Quant costa una parcel·la a la Lluna?

Fa 39 anys, en les pistes de totes les discoteques d’Espanya i Itàlia sonava la mateixa cançó guanyadora del Festival de San Remo. La versió en espanyol, amb la veu de la cantant mexicana Daniela Romo, clamava “no no te pido la Luna”. Per demanar, que no quedi, però… Es pot comprar?

Encara que ens intentin embadalir dient-nos que ens compraran la Lluna o l’estel de l’alba, l’Outer Space Treaty, de 1967, prohibeix que cap país no pugui reclamar la sobirania de cap cos celeste. Aquest acord, que van impulsar els EUA i l’URSS en plena carrera espacial, l’han subscrit 113 països des de la seva ratificació.

No obstant això, aquest document no parla d’individus particulars reclamant la propietat de la Lluna. I és una cosa que no va passar desapercebuda per a Dennis M. Hope, que, en la dècada dels 80, va advertir aquesta llacuna legal i va pensar com treure’n partit.

Va adreçar una carta a les Nacions Unides en què anunciava que es proclamava propietari de la Lluna i de 9 planetes, i que tenia la intenció de parcel·lar-ne la superfície i vendre-les. I, des de llavors, és al que s’ha dedicat.

Es calcula que la venda de terrenys a la Lluna li ha reportat guanys de 9 milions d’euros, diu Hope. Ven a 34 euros una parcel·la de 0,4 hectàrees, per la qual cosa, la venda de tota la superfície lunar suposaria una operació de 32.774 milions de dòlars. La seva companyia, Moon States, té 6 milions de clients, és a dir, la Lluna seria propietat d’aquestes persones, entre les quals hi ha Tom Cruise, Nicole Kidman i John Travolta, i, fins i tot, dos expresidents dels Estats Units, sempre segons la versió de Hope.

Per a la gestió d’aquests terrenys i els seus recursos, Hope va establir una institució en què participen aquests propietaris, que va anomenar Govern Galàctic, que compta amb la seva constitució i bandera, així com una moneda pròpia.

L’ambaixada de la Lluna ja ha demanat al FMI que reconegui aquesta divisa, que ha anomenat delta i que recolza el seu valor amb els recursos minerals presents al nostre satèl·lit natural. Hi ha 30 governs que han entaulat relacions diplomàtiques amb l’ambaixada de la Lluna.

El cert és que, segons el dret internacional, l’Outer Space Treaty, com a tractat de les Nacions Unides, té competència sobre governs, empreses i particulars. A aquesta legislació, s’hi suma el Tractat de la Lluna, de 1979, que transfereix la jurisdicció de tots els cossos celestes (incloent-hi les òrbites pròximes a aquests cossos) a la comunitat internacional, i regula l’explotació dels recursos de la Lluna. No obstant això, les grans potències implicades en la carrera espacial no han subscrit l’acord (els EUA, Rússia, la Xina o França).

Un dels recursos més atractius de la Lluna són les seves reserves subterrànies d’heli, valorades en 6 quadrilions de dòlars, a més de la seva posició estratègica per a la implantació de colònies humanes o en les comunicacions amb altres llocs de la galàxia.

Tanmateix, aquesta dècada no ha començat amb bon peu per a Hope, ja que planejava la construcció d’una ciutat en forma de piràmide a la superfície selenita i, tanmateix, les obres no han començat. A aquesta relliscada per a Hope, cal afegir-hi un altre contratemps: altres persones han tingut la mateixa idea i es proclamen únics venedors autoritzats dels terrenys lunars, cosa per a la qual Moon States ha de dedicar un pressupost a advocats que persegueixin els competidors.

Tancant l’assumpte, no hi ha aliment legal a les al·legacions de Hope, per la qual cosa les escriptures de compravenda de les parcel·les de la Lluna no tenen validesa. L’ABC recull “que és una estafa, perquè la Lluna i els altres cossos celestes no són susceptibles d’apropiació. Ho diu l’article 2 del Tractat Espacial de 1967”, citant a Elisa González Ferreiro, presidenta de l’Associació Espanyola de Dret Aeronàutic i Espacial. “Els estats són responsables dels seus nacionals. Un particular no pot anar per lliure”, afegeix. Per tant, els clients de Hope només posseeixen la il·lusió de creure’s propietaris del cos celeste protagonista de tants versos i cançons.

El poeta xilè Jenaro Gajardo Vera va intentar entrar al club social de Talca, Xile, sense èxit. Tanmateix, va tenir una idea per aconseguir el prestigi social que faria que se li obrissin les portes d’aquesta institució: posseir la Lluna. Es va adreçar a un notari i hi va registrar la propietat del satèl·lit; es va autoproclamar “llunàtic” i va guanyar molta fama al seu país. Va morir el 1998 sense haver intentat treure més benefici a la seva propietat que la notorietat. “Ens va demostrar que, utilitzant la imaginació, pots millorar la teva vida i la de tots”, en deia un anunci de la televisió xilena.

El programa Artemis té per objectiu tornar a portar l’ésser humà a la Lluna en algun moment de la pròxima dècada, de la mà de la NASA i d’agències espacials de diversos països, inclosa l’Agència Especial Europea (ESA).

Peu de vídeo: Hàbitat a la Lluna creat per l’Agència Espacial Europea i l’estudi d’arquitectura Skidmore, Owings and Merrill (SOM) presentat a la Biennale Architettura 2021.

Per dur a terme aquesta exploració, es pren el marc jurídic dels Acords d’Artemisa, signats el 2020, que garanteixen, entre altres assumptes, que es respectarà el lloc d’aterratge de la Missió Apollo, així com els materials vinculats a aquest programa.

Per part seva, Rússia i la Xina, interessats en la Lluna i els seus recursos, han signat un acord per part seva per establir bases a la Lluna pel seu compte.

Des del punt de vista privat, Hope té acords de col·laboració amb Space X, fundada per Elon Musk, per establir-hi habitatges i zones d’oci.

Seguint l’estela de Hope, la gallega Ángeles Durán va escripturar el 2010 davant de notari la propietat del Sol, l’únic astre que no havia registrat l’americà. Va intentar vendre parcel·les del Sol a E-bay, però la plataforma no li ho va permetre, en no ser un bé tangible.

Però no va ser el seu únic revés: va rebre demandes de persones que havien patit danys a la seva salut atribuïts al Sol, ja que, com a propietària, ella n’era la responsable última. Amb l’auge de l’energia solar, Durán intenta ara cobrar a les empreses que generen energia fotoelèctrica, sense èxit. Tanmateix, l’esperit emprenedor de la propietària del Sol no ha quedat aquí i també s’ha registrat com a propietària del crit de Tarzan i ha participat en el concurs culinari de televisió Màster Chef a Itàlia.