Economistes amb Nobel: James Tobin

Va ser el desè nord-americà a rebre el premi i la seva nominació va ser, per a alguns cercles econòmics, un missatge d’advertència a la política monetarista del Govern de Ronald Reagan. Fill d’una família de classe mitjana i influït per les idees que van sorgir arran de la Gran Depressió, sempre ho va tenir molt clar: “Era molt fàcil interessar-se per l’economia perquè era evivent que les coses que estaven malament al món tenien molt a veure amb l’economia”, va confessar fa anys al The New York Times.

L’Acadèmia va destacar la seva teoria de la selecció de cartera, que analitza com els canvis en els mercats financers influeixen en la despesa i en l’estalvi dels consumidors i els inversionistes. Tobin volia assentar les bases microeconòmiques de la demanda de diners que Keynes ja havia introduït feia uns anys. La seva teoria explica com els individus i les institucions intenten obtenir el màxim partit en la combinació de risc, rendiment i liquiditat en les seves inversions de cartera.

És a dir, distribueixen la seva riquesa entre diferents actius financers per maximitzar-ne la utilitat, ja que tots ells tenen diferents riscos i rendiments. “La gent diversifica les seves inversiones perquè no vol prendre massa riscos a l’hora de manejar els seus béns”. Segons explicacions del mateix Tobin, aquesta teoria és la de “no jugar-s’ho tot a una sola carta” o la de “no posar tots els ous en el mateix cistell”.

Tobin va ser professor de les universitats de Yale i de Harvard, i membre del Consell de Govern de la Reserva Federal d’EUA Tanmateix, durant els últims anys de la seva vida i tot i que ell hi estava en desacord, es va convertir en una referència per al moviment antiglobalització. Tot va sorgir el 1972, quan Tobin va plantejar establir una taxa sobre els moviments especulatius de divises per gestionar la volatilitat del tipus de canvi, estimular la inversió productiva i frenar l’especulació. La taxa va sorgir com a resposta al Govern de Richard Nixon, que va anunciar la fi de la convertibilitat de l’or/dòlar i va donar lloc a un sistema de lliure flotació. És a dir, Tobin volia eliminar moviments destinats a guanyar diners amb les fluctuacions dels tipus de canvi, però la seva proposta no va encaixar.

Tot i així, 20 anys més tard moviments antiglobalització van recuperar la seva idea perquè consideraven que la lliure circulació de capitals era un punt desestabilitzador de la democràcia. Van anomenar taxa Tobin la proposta d’un gravamen sobre les transaccions financeres internacionals, és a dir, una comissió afegida sobre tot moviment –no només divises com proposava la taxa original. Va ser en aquest moment quan Tobin va decretar que “abusaven del seu nom”, i va assenyalar l’ús erroni de la seva idea inicial.

Però la història continua. La teoria va tornar a agafar força el 2011, quan l’executiu europeu la va proposar per pal·liar la recessió dels mercats financers. Avui dia s’està debatent l’aplicació d’aquest projecte i l’anomenada “taxa Tobin del segle XXI” encara ha d’arribar.