El 1901, d’acord amb les instruccions pòstumes d’Alfred Nobel, es van començar a lliurar aquests guardons, que distingeixen les contribucions en el camp de la química, física, literatura, pau, fisiologia o medicina i economia. Des de llavors, 901 homes han rebut aquests premis enfront de 64 dones.
Darrere d’aquesta aclaparadora diferència, hi ha diversos motius, entre els quals, l’esborrament o l’eclipsi que han experimentat les dones, malgrat els seus èxits. Aquest fenomen té un nom: l’efecte Matilda. Amb motiu del Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, que se celebra l’11 de febrer, parlarem de tres científiques que haurien d’haver rebut el Nobel:
Quan pensem en l’ADN, ens ve al cap el seu aspecte helicoïdal. La seva descripció en els llibres de text se sol acompanyar d’una il·lustració simplificada, que reprodueix aquesta forma icònica.
Gràcies a la recerca de Rosalind Franklin (1929-1958), en coneixem l’estructura, un descobriment que ha obert les portes a noves recerques, que ens ajuden a entendre la vida i millorar la salut.
Franklin va néixer a Londres i, des d’un primer moment, va saber que es volia dedicar a la ciència. Va fer els seus estudis de química a la Universitat de Cambridge. Després, va passar a fer recerca en un laboratori a París i, posteriorment, va tornar a Londres.
Allà va culminar la seva feina com a cristal·lògrafa de raigs X al King’s College. La seva disciplina analitzava la difracció o dispersió de la llum sobre plats fotogràfics, discernint estructures moleculars que fins llavors no eren perceptibles.
El 1952, Franklin i el seu alumne Raymond Gosling van prendre la Fotografia 51, que passarà a la història com la primera imatge que revela l’estructura de l’ADN. A més, la investigadora va fer càlculs de disposició d’elements, com també descripcions precises que acompanyaven la troballa.
Franklin va acabar abandonant el King’s College. Ser dona li va suposar limitacions en el seu dia a dia, com ara no tenir dret a l’ús de la sala comuna de cafè i descans del seu departament, ser exclosa del debat científic i el fet que el seu treball fos menyspreat, com aquest article sosté.
Dos dels seus companys al King’s College, James Watson i Francis Crick, duien a terme recerques independents. A través d’un col·lega comú, Wilkins, van aconseguir la Fotografia 51 i les recerques de Franklin, que van ser base de la seva publicació a Nature del 1953 Una estructura per a l’àcid desoxiribonucleic, signat per James Watson i Francis Crick, que va suposar una revolució en l’àmbit científic.
Watson, Crick i Wilkins van veure recompensada la seva feina amb el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia el 1962, una cosa que Franklin no arribaria a presenciar, ja que un càncer se la va endur el 1958. Per descomptat, ni Watson, ni Crick, ni Wilkins van reconèixer l’aportació de Franklin, ni en van valorar el descobriment.
‘Photograph 51’ és el títol d’una obra de teatre de 2015 que explica la història de Franklin, que es va estrenar a Londres amb Nicole Kidman com a protagonista. Aquesta peça ha ajudat a rehabilitar, de cara al públic, la figura d’una dona brillant, a qui es va negar el reconeixement en vida.
Encara que sembli aventurat referir-se a Lise Meitner (1878-1968) com “la Marie Curie austríaca”, només citem textualment Albert Einstein, a qui és complicat esmenar. Meitner és responsable, al costat de Hahn i Fritch (el seu nebot), del descobriment de la fissió nuclear el 1938, una troballa fonamental del segle XX.
Meitner va néixer a Viena. Va mostrar gran determinació en els seus estudis, malgrat les dificultats que suposava ser dona en aquella època, ja que tenien l’accés vetat als instituts de secundària. Amb classes particulars, va aconseguir accedir a la universitat. El 1906, va ser la primera dona que es va doctorar a la Universitat de Viena i la segona al món que va obtenir un doctorat en Física.
Durant els seus anys a Berlín, se li va permetre assistir a classes, però com a investigadora no podia accedir a la universitat, així que ho feia a través d’un local adjacent. Tampoc no podia fer servir els banys, per la qual cosa havia de freqüentar un local d’hostaleria proper. En moltes de les seves recerques, no va rebre salari, a diferència dels seus col·legues homes. Durant 30 anys, Meitner va fer recerca, al costat del seu amic Hahn, sobre els efectes del bombardeig d’àtoms.
A finals dels anys 30, van aconseguir provocar la fissió, encara que, només posteriorment, Meitner va identificar el procés, entenent la transcendència de la troballa i obrint el camí a la reacció en cadena.
El 1939, Hahn va publicar a Nature els resultats de la recerca i va ometre-hi l’autoria de Meitner. El 1944, Hahn va ser el receptor del Nobel de Química per aquest article, escatimant a Meitner la distinció.
Hahn sempre va al·legar que a l’Alemanya nazi no li haguessin permès publicar un article coescrit amb una dona jueva. Meitner mai no va voler participar en el disseny de la bomba atòmica i sempre va lamentar la seva invenció, encara que amb el desenvolupament de l’energia nuclear la seva contribució va començar a ser reconeguda pel públic general.
Una altra damnificada de l’efecte Matilda és la responsable d’un dels avenços més importants en la biologia molecular del segle XX, en concret sobre mecanismes que regeixen la biosíntesi de les proteïnes. Gràcies al seu llegat, qualsevol laboratori pot disposar d’ADN o ARN avui dia.
Parlem de Marianne Grunberg-Manago (1921-2013), nascuda a San Petersburg, criada a França i alumna postdoctoral de Severo Ochoa. Grunberg-Manago formava part de l’equip que va identificar el polinucleòtid fosforilasa.
Va ser ella la que va observar i va descriure com el nou enzim catalitzava les unitats bàsiques que componen els àcids nucleics.
Aquesta troballa va ser rebuda amb sorpresa pels seus col·laboradors, incloent-hi Severo Ochoa, que va desenvolupar nous experiments amb Grunberg-Manago per confirmar aquest decisiu descobriment, la sintetització d’ARN in vitro gràcies a un enzim, que un altre membre de l’equip, Arthur Kornberg, va aconseguir refinar.
El 1955, Grunberg-Manago i Severo Ochoa van presentar davant el públic científic el seu èxit en diversos congressos i van publicar cadascun un article al Journal of the American Chemical Society i Science amb els resultats.
Tanmateix, el 1959, l’Acadèmia sueca va atorgar a Severo Ochoa i Kornberg el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina i van deixar fora del reconeixement a Grunberg-Manago.
La llista de damnificades per l’efecte Matilda és extensa, però la conscienciació en diversitat de les institucions va en augment. Només cal fer una ullada a les receptores dels darrers premis Nobel, com per exemple Katalin Kirikó en Medicina o Anne L’Hullier en Física el 2023, científiques amb carreres àmpliament reconegudes i l’èxit de les quals ha estat clau per a avenços que milloren les nostres vides, com ara la vacuna de la COVID o entendre el funcionament dels electrons.
