Fins a quin punt els diners ens fan feliços?

El Dossier “Els diners no donen la felicitat, però ajuden a aconseguir-la?”, inclòs en l’Informe Mensual de juliol-agost de CaixaBank Research, llança algunes dades que posen de manifest que, a llarg termini, “l’increment del PIB per capita d’un país no va associat a un augment del nivell mitjà de la felicitat dels seus habitants”. Un clar exemple: en el període 1973-2004, als EUA gairebé es va duplicar l’ingrés real per capita, mentre que la felicitat mitjana es va mantenir estable. Aquesta hipòtesi, desenvolupada per l’economista Richard Easterlin, posava en dubte la tradicional teoria de “com més ingressos, més felicitat”.

Ara bé, això no vol dir que els diners no importin o que no tinguin cap efecte real sobre el grau de satisfacció de les persones. Diversos estudis de la literatura econòmica demostren que, a curt termini (en un moment i un país determinats), les persones amb una renda més elevada sí es manifesten més feliços, tant si es fa la comparació entre països com si es fa entre individus d’un mateix país.

Per explicar aquesta paradoxa, alguns investigadors apunten al nivell de sacietat: “existeix un punt de sacietat a partir del qual la felicitat deixa d’augmentar amb la renda”. Així mateix, trobem una resposta mundialment acceptada a aquesta qüestió i és que “la felicitat no depèn del nivell absolut d’ingressos d’una persona, sinó de com es compara amb el d’altres persones (comparació social) o amb el propi passat (hàbits)”.

Així doncs, si els diners no són l’únic factor que pot influir en el nostre grau de benestar, què més ens fa feliços?

Una altra de les limitacions que presenta el mesurament de la felicitat és que, a més, és un concepte molt ampli del qual no hi ha una definició unànime. Segons el Dossier “És vostè feliç? La felicitat i l’ésser humà”, inclòs en l’Informe Mensual de juliol-agost, hi ha tres tipus diferents de felicitat: la satisfacció vital (avaluació de la vida en conjunt), el benestar emocional (emocions i estats anímics) i, finalment, el benestar eudemònic (significat i objectiu de la vida).

A més, segons declara Javier García-Arenas, del Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis de CaixaBank, “la felicitat, en qualsevol de les seves tipologies, és un concepte relatiu molt influït per factors culturals”.

Per exemple als països occidentals, segons els psicòlegs Uchida, Norasakkunkit i Kitayama, “la felicitat es mesura en termes de fites personals i la meta final és maximitzar el nombre d’experiències positives”. Contràriament, als països orientals, s’atorga més valor a les relacions interpersonals amb les persones que ens envolten.

Finalment, també és important destacar que la felicitat és un terme dinàmic, que depèn en gran mesura del cicle vital. Economistes de la talla de Blanchflower, Deaton o Oswald han arribat a la següent conclusió: “la felicitat decreix fins que les persones assoleixen el nivell més baix de felicitat a edats compreses entre els 40 i els 59 anys (la mitjana global és de 46) i, a mesura que s’envelleix, torna a augmentar de forma sostinguda”.

Amb tot, es desprèn que els diners (renda), encara que no de manera exclusiva, ens reporten graus de felicitat més elevats i això s’ha de tenir en compte a l’hora d’elaborar la política econòmica. No obstant això, tal com apunta Enric Fernández, economista en cap de CaixaBank, el terme ‘felicitat’ és molt ampli i comprèn altres factors que poden ser tant o més importants que els diners: relacions amb la família, els amics i la comunitat que ens envolta, feina estable, salut, llibertats individuals i valors.

I afegeix: “aquestes lliçons són fonamentals a l’hora de dissenyar les polítiques públiques. D’aquestes se’n deriva, per exemple, que l’educació, la sanitat i la lluita contra la desocupació han de formar part dels pilars d’un estat del benestar”.