De comerciants de lli a pioners de la banca: la història dels Fugger

D’artesans i comerciants de lli a pioners de la banca a Europa. Si parlem de la història de les finances al Vell Continent, hi ha un cognom que, junt amb els Médici, pren protagonisme: els Fugger.

Des del segle XIV fins als nostres dies, repassem la història d’aquesta família encarregada de dinamitzar l’economia europea.

Els Fugger —cognom alemany— va ser una família amb arrels a l’Augsburg del segle XIV que es dedicava a l’artesania i a la comercialització de lli.

El seu membre més emprenedor era Jakob Fugger, anomenat el Vell (1398-1469), hereu del negoci patern i d’un ampli llegat que va saber augmentar fins a convertir-se en un dels homes més rics de Augsburg, i va establir les bases per a l’expansió financera de la família.

Tanmateix, va ser el seu fill Jakob Fugger El ric (1459-1525) el que va transformar els Fugger en una de les cases financeres més poderoses d’Europa.

El seu secret va estar a diversificar les activitats de la família: es va expandir a la mineria de plata i coure del Tirol i va implementar una xarxa financera que s’estenia des d’Espanya fins a Turquia.

A l’albada del Renaixement, els estats italians havien establert les bases de les estructures financeres que coneixem, amb activitat mercantil i bancària a través de figures com a lletres de canvi o deute públic.

El seu sistema s’anava estenent a uns altres països, que replicaven aquesta estructura dinamitzadora de l’economia i donava resposta a les demandes dels canvis socials i polítics de l’època.

En aquest context, els Fugger van assumir aquesta figura i van començar com un comerç familiar fins a convertir-se en prestadors. Per a recuperar els seus préstecs moltes vegades no demanaven tornar els diners, sinó drets en mineria de metalls. Així, doncs, no depenien de les fluctuacions de les divises europees.

La gran oportunitat dels Fugger per poder entrar en el joc de poder a Europa i estar a l’altura dels Médici va ser la necessitat de Carles d’Habsburg —Carles I d’Espanya —d’assegurar la seva elecció com a emperador del Sacre Imperi Romanogermànic.

A Carles d’Habsburg li corria pressa obtenir finançament suficient per emparar la seva candidatura i va acudir als Fugger.

A diferència dels Médici, relacionats amb el poder papal, la família alemanya mancava d’influència política, per la qual cosa el contacte amb Carles d’Habsburg va suposar una gran fita a la seva història: van acordar proveir-li de fons a canvi de concessions mineres i drets sobre les rendes de certes regions (arrendament dels Mestrats, amb les rendes de les tres ordes militars de Santiago, Alcántara i Calatrava, que renovaven cada vegada que hi havia passiu en el deute dels monarques).

Aquest acord va permetre als Fugger tenir el control del comerç, cosa que va consolidar encara més la influència de la família.

Un cop establida aquesta relació, la Corona espanyola va cercar finançament de les campanyes militars i les empreses colonials de l’Imperi espanyol. Els Fugger, juntament amb una altra família alemanya, els Welser, van proporcionar préstecs significatius per a les guerres italianes i la lluita contra els turcs otomans, així com per a les expedicions al Nou Món.

Només Castella, malgrat la seva prosperitat, no podia respondre a les ambicioses rendes demandades per l’emperador. Aquesta relació va permetre als Fugger acumular una immensa riquesa i poder, convertint-se en prestadors gairebé oficials de l’imperi.

Gràcies al seu treball i relacions, els Fugger van aconseguir crear una xarxa bancària que operava en múltiples centres europeus, incloent-hi Augsburg, Nàpols, Anvers i Lisboa.

Utilitzaven lletres de canvi i altres instruments financers que els permetien mobilitzar capital a través de les fronteres, i això facilitava el comerç internacional i el finançament de projectes a gran escala.

Una de les claus del seu èxit va ser la seva capacitat per manejar el risc i diversificar les seves inversions. A més de la mineria i la banca, van invertir en tèxtils, espècies i propietats. També van desenvolupar tècniques avançades de comptabilitat i administració, cosa que els va permetre mantenir un control rigorós sobre les seves operacions disperses.

A mitjan segle XVI, els Fugger van començar a afrontar dificultats que mai no superarien.

En primer lloc, la creixent competència d’unes altres cases bancàries, com els Welser i els Médici, va començar a erosionar la seva posició dominant.

A més, les contínues guerres i les despeses militars de l’Imperi espanyol van augmentar la càrrega financera de la família, que va començar a tenir problemes per recuperar els préstecs atorgats.

El col·lapse de l’economia espanyola en el segle XVII, a causa de la inflació i la devaluació de la moneda per l’afluència de metalls preciosos del Nou Món, també va impactar negativament als Fugger. La incapacitat de l’Imperi per pagar els seus deutes va portar a diverses bancarrotes estatals, cosa que va afectar molt els prestadors.

La mateixa diversificació d’activitats que en un altre temps els va fer rics es va tornar un problema quan els dipòsits de plata a Europa central van començar a esgotar-se i les extraccions a Almadén es van complicar.

Un altre factor que va contribuir al declivi va ser la falta de successors capaços de mantenir el complex imperi financer que Jakob Fugger el Ric havia construït. La mort dels membres clau de la família, sense un lideratge igual de competent, va deixar els Fugger sense la capacitat per navegar les turbulentes aigües econòmiques i polítiques de l’època.

La Reforma protestant i les guerres religioses van ser un altre llast. La família, catòlica devota, va perdre gran part de la seva influència en regions que es van tornar protestants.

La guerra dels Trenta Anys (1618-1648) va devastar moltes de les terres i negocis en què els Fugger tenien interessos, cosa que va reduir encara més el seu poder i riquesa. Després d’un segle de presència a Espanya, amb el regnat de Felip IV, els Fugger desapareixen. En 1644 van perdre els Mestrats i les mines d’Almadén passen a mans d’administradors castellans.

No obstant això, els descendents d’aquests Fugger segueixen oferint serveis financers per tota Europa i encara constitueixen una banca privada que opera a Alemanya.