L’arribada de Cristòfol Colom a Amèrica el 1492 va suposar un punt d’inflexió a la història d’Occident i un canvi en la distribució de poder entre les nacions del vell continent (amb la qual Espanya va sortir beneficiada, per cert). A més de descobrir un nou continent i totes les seves meravelles, van trobar una font de riquesa que semblava inesgotable.
En aquest mar d’abundància (que més tard va resultar ser només una onada), es va començar a gestar la llegenda d’una ciutat feta completament d’or, i el relat va córrer com la pólvora, cosa que va fer que molts aventurers es llancessin a cercar-lo.
En aquell moment, els espanyols ja havien trobat grans quantitats d’or als rius de L’Espanyola, Mèxic i el Perú, de manera que El Dorado no podia ser lluny.
No van ser poques, les expedicions que van abordar aquesta empresa, però ni Francisco de Orellana, ni Jiménez de Quesada, ni Sebastián Benalcázar ni Pedro de Ursúa van aconseguir dur-la a bon port. La història els recordarà a tots, però no per trobar una ciutat tan magnífica. I és que tots van partir d’una premissa falsa: El Dorado no era una ciutat.
Les llegendes acostumen a contenir una mica de veritat, però la tradició oral les deforma i les adorna de tal manera que descobrir en quins fets es basen pot resultar complicat. Això va ser el que va passar amb El Dorado.
Una investigació de l’Institut d’Arqueologia del University College de Londres ha trobat indicis que aclareixen la base d’aquesta llegenda i l’ús que donaven a l’or els muisca, una societat prehispànica que habitava Colòmbia des del 800 d. C.
Com passava a Egipte, l’or tenia un valor sagrat per als muisca i estava associat a la divinitat. No era un símbol de riquesa, sinó d’espiritualitat, per la qual cosa s’utilitzava fonamentalment amb finalitats votives i no era exclusiu de les altes classes socials.
El Dorado no era la ciutat, sinó el líder, que, en prendre possessió del seu títol, es despullava davant del poble i l’ungien amb olis i pols d’or abans de pujar a una barca i endinsar-se fins al centre d’un llac.
Una vegada allà, es desfeia de l’or i llançava a l’aigua ofrenes d’or i pedres precioses. Cada nou líder repetia aquesta cerimònia i, omplint el fons del llac amb aquests obsequis, implorava equilibri i prosperitat als déus.
Tal com va derivar la llegenda més endavant, ens demostra el xoc cultural que es va produir entre els europeus i els natius americans. Els conquistadors mai no van entendre el valor espiritual que tenia l’or per a ells, al contrari. Ells pensaven que la ciutat daurada de la història era així perquè els natius tenien tan poca estima a aquest metall que no els importava desaprofitar-lo i asfaltar-hi el paviment. Res més lluny de la realitat; tenia tant de poder que era la millor ofrena que es podia fer per aconseguir el favor dels déus.