De Mesopotàmia als nostres dies: història de la banca

L’activitat bancària històricament ha anat de bracet del comerç i el desenvolupament de les societats.

Les persones sempre han necessitat préstecs amb què respondre a empreses o llocs segurs on dipositar la riquesa generada i, tot i que el sistema bancari que coneixem avui dia té el seu origen a l’Europa medieval, el cert és que l’activitat bancària i financera és més antiga que els mateixos diners.

Lligada al progrés de les civilitzacions, una estructura bancària sòlida és símptoma de salut financera, personal i comunitària, que permet consumir, emprendre i generar més riquesa.

Si vols saber com ha evolucionat aquest sistema fins a convertir-se en la banca que coneixem avui, continua llegint.

L’activitat bancària és tan antiga com el comerç. Cap al 2000 aC, Mesopotàmia era una terra fèrtil on una societat incipient començava a intercanviar béns i serveis.

En aquest escenari, germen de la nostra civilització, és on neix una «protobanca» que s’ha anat remodelant amb el pas dels segles fins a arribar al nostre sistema actual, però sense modificar-ne els pilars fonamentals: agafar béns en dipòsit, donar béns en préstec i generar confiança en els clients.

Per què parlem de béns? Perquè a la Mesopotàmia d’aquella època no existien els diners. Els bancs feien préstecs de gra als mercaders i agricultors fenicis, assiris i babilonis.

Les operacions s’anotaven en tauletes d’argila (no oblidem que l’escriptura va néixer per necessitats administratives) i els dipòsits es custodiaven en llocs segurs, però inactius; és a dir, no generaven guanys.

Les llavors i les espècies es van mantenir com a moneda de canvi fins que es va imposar l’ús de l’or, la plata i el coure; materials preciosos i no peribles que permetien estandarditzar un patró.

Hem d’esperar fins a la Grècia clàssica per començar a veure un sistema bancari que treballava amb monedes i oferia interessos als seus clients. Els «trapezites» (anomenats així pel tipus de taula en què atenien el públic) eren els antics banquers grecs, que entre altres serveis oferien:

• Canvi de monedes
• Pagament d’interessos sobre diners dipositats
• Casa de préstecs
• Custòdia d’objectes de valor

Com veiem, aquest sistema s’acosta més al que coneixem. La figura dels «trapezites» va evolucionar, a Roma, a la dels «argentarii», ciutadans lliures que exercien la seva activitat a títol particular, independentment de l’Estat.

A més de les funcions esmentades més amunt, els «argentarii» participaven en subhastes, determinaven el valor de les monedes, detectaven les monedes falses i posaven en circulació els diners de nova encunyació.

Paral·lelament a aquesta figura, trobem a Roma la dels «mensarii»; banquers públics molt respectats que ajudaven els plebeus a superar les dificultats econòmiques, sobretot durant períodes de pobresa general.

Tot i que en les seves funcions eren similars als «argentarii», el seu objectiu era social: els plebeus que no responguessin als seus deutes corrien el risc de convertir-se en esclaus, de manera que aquests banquers públics ajudaven a mantenir la pau social.

Cap a l’any 1100 dC els monarques europeus van convocar els seus senyors feudals per defensar el cristianisme de l’auge musulmà. Comencen les croades.

Més enllà de les llegendes artúriques, el cert és que les croades van ser unes campanyes militars que es van estendre durant dos segles. No és d’estranyar, per tant, que tal contesa necessités recursos per sufragar-se.

I és en aquest punt que els cavallers templers van fundar la primera banca, activa en part d’Europa i Orient Mitjà, amb la qual recol·lectaven fons per finançar el Papa i els monarques cristians.

En teoria, aquests fons es destinaven exclusivament a sufragar la guerra santa, ja que el Concili del Laterà (1179) havia prohibit la usura als cristians; i va deixar aquesta activitat relegada a les comunitats jueves.

Conflictes bèl·lics a part, la primera banca, en el sentit modern, floriria a les riques ciutats del nord d’Itàlia (centres neuràlgics de comerç marítim): Florència, Pisa, Venècia i Gènova. Aquests banquers operaven en banques (vet aquí el seu nom) situades a les places públiques i van potenciar les relacions comercials i l’intercanvi cultural que faria d’Itàlia, més tard, l’epicentre del Renaixement.

Al Renaixement, Europa viu una etapa d’esplendor econòmica i cultural. Es descobreix Amèrica, les potències europees es llancen a conquerir territoris a ultramar, el gir antropocèntric revoluciona les arts i les ciències, i el mecenatge permet un floriment cultural sense precedents.

En aquest context, els Mèdici, una poderosa família de mecenes florentins, van fundar el Banc Mèdici, un dels més pròspers de l’època. En aquesta època, tot i que l’Església havia condemnat la usura, era qui més necessitava l’existència de la banca, ja que amb ella sufragava la cristiandat.

Obligava tothom a donar suport a la causa, sota risc d’excomunió, i rebia donatius de territoris tan llunyans com Escòcia o Escandinàvia. L’enviament de diners era perillós durant aquests anys, per la qual cosa es va crear un sistema amb què es «pagava a l’ordre de la cúria de Roma», a la sucursal local o al corresponsal de confiança; s’abonava una comissió pel servei, però s’evitava el robatori (o, encara pitjor, la condemna eterna).

Així, el Banc Mèdici va saber explotar les cartes de crèdit, les sucursals (descentralitzades de la seu florentina) i el moviment de divises per convertir-se en una important força financera i política, i va arribar a ser la banca del Vaticà el 1410.

Tot i que a Espanya hi havia hagut una important activitat bancària i financera per part dels jueus, el primer banc espanyol va ser el Banc de San Carlos, creat el 1782.

Aquesta fita suposa el primer pas per a la creació d’un sistema bancari nacional i comença a fer circular els vals reials i cèdules al portador. Els vals van patir una ràpida depreciació que va portar a la desaparició de l’entitat, i llavors es va fundar el Banc Espanyol de San Fernando, el 1829. Aquesta institució amb prou feines es va dedicar al finançament privat, i va actuar gairebé exclusivament com a prestador de l’Estat.

Durant el regnat d’Isabel II, Espanya es va veure sumida en la inestabilitat, per la qual cosa les lleis liberals de bancs d’emissió i societats de crèdit (1856) es van veure anul·lades per la crisi financera, que va portar a suprimir la pluralitat d’emissió i va instaurar el monopoli a les mans del Banc d’Espanya (1874).

El Banc d’Espanya va tenir un paper preponderant en l’economia des de finals del XIX fins a ja entrat el XX, i va ser l’únic autoritzat per emetre moneda, a més d’operar amb el sector privat i ser prestador del Tresor Públic.

No obstant això, la Llei d’ordenació bancària (1921) porta a fer que deixi de costat l’activitat comercial per passar a ser un «banc de bancs», i canvia de funcions per sostenir un sistema en què el monopoli havia deixat pas a la creació de noves entitats bancàries.

Durant el primer terç del segle XX, la banca privada espanyola va evolucionant: apareixen els bancs mixtos i els bancs oficials. Els primers es caracteritzen per oferir crèdits de diversa durada i participar directament en empreses.

Els segons, per part seva, eren de titularitat privada, però tenien un objectiu públic i missions concretes, com finançar l’expansió d’un sector econòmic o oferir crèdits hipotecaris, per exemple. També cobren importància durant aquests anys les caixes d’estalvis (sorgides al segle XIX); entitats de crèdit i dipòsit, sense ànim de lucre, que introduïen en el circuit financer persones amb escassos recursos.

Com hem vist, l’activitat bancària ha estat una aliada per al desenvolupament de les civilitzacions. Amb el pas dels segles s’han anat incorporant funcions, s’ha permès exercir aquesta pràctica més o menys lliurement o s’ha centralitzat l’activitat en una comunitat concreta.

Però la seva missió no s’ha desvirtuat: permetre als clients fer-se càrrec de les seves despeses, mantenir fora de perill els seus estalvis o, fins i tot, emprendre i atreure noves riqueses.