“Sr. Watson, vingui aquí, vull veure’l”. Durant molts anys es va pensar que aquesta havia estat la primera frase transmesa a través d’un telèfon.
Va ser el que va dir Alexander Graham Bell el 1876 durant la primera demostració pública d’un invent que acabava de patentar i que alteraria el curs de la història.
Tanmateix, és molt probable que la primera expressió que va viatjar a través d’un fil telefònic fos més aviat semblant a: “Estimada, necessites res?”. Com va ocórrer amb altres invents que van canviar l’economia, la paternitat del telèfon ha estat en disputa durant anys.
A mitjan segle XIX, l’inventor d’origen italià Antonio Meucci treballava a la seva fàbrica d’espelmes de Staten Island (Nova York, Estats Units). La seva dona Ester patia artritis i amb prou feines podia moure’s del dormitori, instal·lat al segon pis de l’edifici.
Meucci va enginyar un aparell, el teletròfon, que li permetia comunicar-se amb l’Ester a qualsevol hora del dia.
Durant els anys següents anys, Meucci es va dedicar a desenvolupar diferents prototips d’aquest invent, que transmetia la parla a distància mitjançant senyals elèctrics. Com que no tenia prou fons per patentar-ho, només va registrar algunes advertències temporals. L’última va expirar a la darreria del 1874.
Una mica més tard, el març del 1876, un empleat de la Western Union Telegraph Company, on havia acudit Meucci temps abans per presentar el seu invent, va obtenir la primera patent per un telèfon. El seu nom era Alexander Graham Bell.
Bell va mantenir litigis durant anys per aquesta patent no només amb Meucci, sinó també amb altres rivals. Tot i que els va guanyar, el Congrés dels Estats Units va acabar reconeixent Meucci com l’inventor original del telèfon el 2002.
Més enllà de la polèmica per la seva invenció, el telèfon és un invent que va transformar profundament la societat i l’economia. Abans de la seva aparició, les comunicacions a llarga distància eren complicades i lentes. Depenien, fonamentalment, del correu i el telègraf, inventat no molt abans.
Aquests dos mètodes no permetien establir una conversa simultània. Des de la popularització del telèfon, les persones podien comunicar-se en temps real, encara que no estiguessin juntes. La millora progressiva de les xarxes va permetre que això fos així encara que es trobessin a gran distància.
Aquesta capacitat tenia un enorme potencial per transformar no només la vida de les famílies, sinó també el comerç internacional, els mitjans de comunicació i fins i tot les relacions diplomàtiques.
La transmissió immediata d’informació va modificar múltiples indústries i va suposar una autèntica revolució. Tant és així, que s’han trobat fortes correlacions entre el nombre de telèfons per capita i el desenvolupament econòmic de diferents països arreu del món.
Alguns estudis atribueixen aquest vincle a la contribució del telèfon a l’hora d’organitzar l’activitat econòmica als diferents territoris. És lògic: gràcies a aquest invent, les companyies podien coordinar la producció, la distribució i la venda de béns d’una manera molt més eficient.
La presa de decisions també es va accelerar, a més de millorar la supervisió i el control de tota la cadena de subministrament. Són efectes que contribueixen a la productivitat tant de la indústria com del sector serveis.
Abans que el telèfon transformés l’economia dels països, va ser necessari desplegar una infraestructura massiva que permetés viatjar a les ones. Això es va convertir en una indústria en si mateixa, tal com havia ocorregut amb la línia elèctrica.
Als Estats Units, una companyia fundada per Bell va tenir el monopoli d’aquesta activitat durant uns 18 anys, fins que va expirar la patent del telèfon. Durant aquest temps, va arribar a acumular 300.000 abonats per tot el país.
Tres anys després, havien sorgit fins a 6.000 empreses telefòniques al país, sobretot en àrees rurals i petites ciutats. Això va provocar una caiguda considerable de les tarifes i el nombre de telèfons instal·lats va augmentar en deu anys fins als cinc milions, dels quals Bell només gestionava el 40%.
Aquesta competència va portar la companyia de Bell a canviar el focus i perfeccionar les comunicacions a llarga distància.
Així, el 1915 es va produir la primera trucada telefònica entre la costa est i la costa oest dels Estats Units. La va fer des de Boston el mateix Bell, qui va repetir la mateixa frase que havia pronunciat el 1876. Aquest cop Watson li va respondre que podria trigar una setmana sencera a acudir al seu despatx: l’antic ajudant de Bell era a San Francisco.
A Espanya, les primeres línies telefòniques es van desplegar poc després de la patent de Bell. Tanmateix, el desordre en la implantació del servei no n’afavoria la popularització. El 1924, Telefónica va signar un contracte per modernitzar i estendre el servei telefònic a tot el país, una tasca que va dur a terme els anys següents.
La instal·lació massiva de telèfons fixos durant el segle XX va donar pas a una novetat important: la dels telèfons mòbils. El 3 d’abril del 1973 la companyia Motorola va presentar a Nova York el primer telèfon cel·lular, anomenat “el maó” per les seves grans dimensions i el seu pes, que superava el quilo.
No va ser fins a la dècada dels noranta quan el telèfon mòbil es va començar a popularitzar a Espanya. Va ser gràcies a l’ús de la segona generació del sistema TACS (2G), que permetia enviar missatges de text, a més de transmetre converses.
La comunicació entre persones va experimentar un canvi profund. Ja no depenia d’una instal·lació fixa i unida a un cable telefònic. Ara es podia parlar des de pràcticament qualsevol lloc i fins i tot enviar missatges de text amb la mateixa facilitat.
El telèfon mòbil va ser l’avantsala d’una altra gran revolució, la dels smartphones, que canviaria per sempre la nostra manera de treballar, informar-nos i fins i tot relacionar-nos amb altres persones i institucions. El seu gran tret de sortida va ser la presentació de l’iPhone el 2007, tot i que ja existien prèviament altres telèfons que es connectaven a internet.
Aquests telèfons intel·ligents van donar pas a una nova indústria, la de la connectivitat mòbil. Segons dades de la patronal GSMA, aquest sector contribueix actualment al 5% del PIB europeu i en depenen més de tres milions de treballs entre directes i indirectes.
Tanmateix, la incidència de la connectivitat mòbil en la productivitat i el desenvolupament d’altres indústries és incalculable. Gràcies a avenços com el 5G o la fibra òptica, avui és possible fer operacions quirúrgiques transcontinentals, adaptar els senyals de trànsit en temps real a l’estat de la circulació o automatitzar cada vegada més processos industrials.
Encara que cada vegada se sembla menys a aquell invent casolà que va idear Meucci el segle XIX, la telefonia continuarà transformant les nostres vides durant molt de temps.
