La Declaració Universal dels Drets Humans, clau per al desenvolupament sostenible

El Dia Mundial dels Drets humans commemora, cada 10 de desembre, una de les fites més importants de la història de la Humanitat que va tenir lloc l’any 1948. En aquella jornada, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH), un document que reuneix una sèrie de drets i llibertats considerats inalienables a la condició humana.

Aquest text, d’abast universal, s’ha consolidat com la pedra angular d’un progrés fonamentat en el respecte de la dignitat de tots els éssers humans, així com en la sostenibilitat. És per aquest motiu que la Declaració no només revela les claus del passat i el present, sinó que contribueix a assenyalar els reptes que, com a espècie, hem de garantir per aconseguir un desenvolupament sostenible.

La Declaració Universal dels Drets Humans va ser una aposta decidida de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), una institució que s’havia constituït el 1945 a la ciutat de San Francisco, tot just acabada la Segona Guerra Mundial.

Amb el mateix esperit d’agermanament que, en ple conflicte bèl·lic, el director Arturo Toscanini havia impregnat en l’Inno delle nazioni de Giuseppe Verdi, l’ONU es va proposar desenvolupar un text ambiciós, que generés un consens internacional perquè no es repetissin les mateixes atrocitats provocades pels totalitarismes durant la primera meitat del segle XX. Amb aquest objectiu, la institució va crear una comissió específica presidida per l’activista nord-americana Eleanor Roosevelt.

La diferència de la Declaració Universal dels Drets Humans pel que fa als seus antecedents històrics, entre els quals es podria incloure la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, adoptada a França en 1789, és el seu valor global. A partir del 10 de desembre de 1948, el món disposava, per primera vegada, d’un text, aprovat per un nom important de nacions, que advocava per objectius col·lectius comuns, com ara la defensa de la pau, la llibertat, la justícia i la fraternitat, i que protegia a tots els éssers humans, sense que fossin discriminats per raons com ara l’origen, el sexe, la ideologia o les creences, dels seus drets més elementals.

També coneguda com a Carta Magna de la Humanitat, la Declaració Universal dels Drets Humans no té un caràcter obligatori o vinculant. Encara que s’hagin creat mecanismes de control, és cert que, encara avui dia, són molts els desafiaments existents al món per poder assegurar el seu compliment.

Malgrat això, és important no oblidar els seus incomptables èxits, ja que representa l’origen de múltiples avenços socials i polítics. Així, per exemple, va servir d’inspiració per a convencions posteriors de l’ONU, com el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, ambdues de 1966, i ha significat un suport per a moviments socials que, a tot el món, han lluitat i lluiten contra les injustícies. No és estrany que hagi estat traduïda a més de 500 idiomes.

Fidels a l’esperit de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, el setembre de 2015, els dirigents de fins a 170 països es van reunir a Nova York, on van aprovar l’Agenda 2030. Aquesta nova iniciativa política de naturalesa internacional es proposa marcar les pautes del desenvolupament de les societats futures.

El programa de l’Agenda 2030, sintetitzat en un conjunt de 17 objectius bàsics, estableix els pilars per a un desenvolupament sostenible, mitjançant el qual el progrés econòmic camini de la mà amb el respecte als drets humans i la integritat el nostre entorn. Quan ja han passat 70 anys d’aquella crucial declaració, el fons de l’Agenda 2030 és el mateix: treballar, des del multilateralisme i el consens universals, per un món millor per a tots els seus habitants.