La unió bancària a la zona euro

Temps de Lectura: 5 minutos

CaixaBank

En l’últim informe mensual de “la Caixa” Research, publicat al començament del setembre, el centre d’atenció se situa en el compromís dels líders europeus per crear una unió bancària i facilitar fons de rescat per a recapitalitzar directament els bancs, en cas de necessitat. L’epicentre dels problemes s’ha localitzat en el nucli del sistema financer europeu: els bancs. La integració financera proporciona flexibilitat i la disciplina pròpia del mercat a les economies nacionals, així com convergència i sincronització entre elles.

El marc institucional adoptat en les dues últimes dècades amb el Programa de Mercat Únic i la creació de l’euro, ha posat les bases per anar teixint progressivament un sistema financer integrat. No obstant això, els beneficis assolits amb la moneda única contrasten amb la tímida introducció de mecanismes institucionals i legals que forcin una veritable integració dels mercats.

Un dels principals elements de la unificació bancària és la definició d’un marc de gestió de crisis que minimitzi el cost de la fallida d’un banc per a la societat. Hi hauria d’haver una autoritat capaç de decretar la no viabilitat d’una entitat, assegurar els dipòsits i el sistema de pagaments, així com repartir de forma adequada les pèrdues entre accionistes i creditors.

Mantenir un fons de resolució, finançat per les entitats, permetria disposar immediatament dels recursos necessaris. D’altra banda, un fons de garantia de dipòsits en l’àmbit europeu també hauria de contribuir al procés de resolució. En l’actualitat, aquests fons compten amb el suport implícit del Tresor nacional, de manera que si els fons privats no són suficients per a tots els dipositants, això impacta sobre el nivell del deute públic del país.

L’estructura i el finançament dels fons de rescat europeus, juntament amb la supervisió bancària coordinada i els mecanismes de resolució, són elements centrals en l’intent de construir una unió bancària més ferma en l’àmbit europeu que trenqui amb la vinculació entre risc bancari i risc sobirà, permeti la sortida de la crisi i doti de més estabilitat la zona per prevenir crisis futures.