L’esquema “Pump and Dump” i la seva relació amb El lobo de Wall Street

En un moment de la pel·lícula “El lobo de Wall Street ”, Jordan Belfort, el personatge que interpreta Leonardo Di Caprio, mira a càmera i s’adreça directament a l’espectador per intentar explicar-li les activitats que estava fent la companyia. Després s’atura i diu: “Val. Ja sé que no enteneu el que estic dient. No passa res, no té importància. La veritable qüestió és: tot això era legal? Per descomptat que no. Però guanyàvem tants diners que no sabíem què fer-ne”.

En aquest article intentarem explicar, de manera comprensible, els tres crítics i mediàtics passos de l’esquema fraudulent que va utilitzar el vertader Jordan Belfort per enriquir-se indegudament a principis de la dècada dels 90 i pel qual va ser jutjat: l’anomenat “pump and dump”.

El “pump and dump” de Belfort es va iniciar amb la creació d’una o diverses IPO (Initial Public Offering, en català OPV o oferta pública de venda) en què les accions de les empreses, encara que aparentment es venien al públic, en realitat eren comprades per amics o intermediaris de confiança, que després revenien les accions i donaven així a l’IPO una aparença d’operació d’èxit.

El segon pas del procés era manipular el mercat per incrementar els preus de les accions de manera artificial. En conservar una gran part de les accions a les mans amigues, es podien fer compres i vendes entre si, però des de diferents comptes, cosa que feia que el seu preu augmentés ràpidament. A continuació, s’estenien rumors positius sobre les accions, cosa que, en un efecte bola de neu, feia que petits inversors també les compressin, i es creés una demanda totalment artificial, però que feia que el valor de les accions seguís pujant.

L’últim pas del “pump and dump” és el “dump”, és a dir, desprendre’s de totes les accions quan el seu preu estava al moment més elevat. D’aquesta manera, el venedor guanyava milions, però la conseqüència era que, després de la venda, el preu de les accions es desplomava, i exactament al revés del que havia succeït abans, si algú intentava vendre-les, no trobava comprador, cosa que feia que el preu de l’acció caigués encara més. Així, mentre alguns guanyaven fortunes, d’altres les perdien.

Tot aquest esquema no deixa de ser una versió moderna de la crisi de les tulipes holandeses, amb la diferència que aquesta s’ha creat de manera totalment voluntària i artificial.

A principis dels 90, les regulacions de Wall Street eren molt diferents. Avui dia, en canvi, les normes són més estrictes, i el “pump and dump” a la Borsa és irrealitzable.