La més alta, la més antiga, la més gran: les catedrals espanyoles en números

La riquesa patrimonial d’Espanya queda fora de dubte. Un dels seus atractius arquitectònics són les catedrals: atresora 107 esglésies amb la condició de catedral catòlica: 74 són catedrals actuals, 14 temples tenen la condició de cocatedrals i 18 són antigues catedrals-.

Aquesta col·lecció de temples, que varien en època de construcció i estil arquitectònic, es reparteix per tota la geografia nacional. Explorem els números més extrems que hi ha darrere seu.

La nostra primera parada ens porta a Foz, a la província de Lugo. Aquest municipi acull la catedral de San Martiño de Mondoñedo, la més antiga que es conserva a Espanya.

Sobre unes restes preromàniques del segle IX s’aixeca aquest singular temple, que va adquirir la seva aparença actual amb les reformes introduïdes el segle XI, quan va ser reformat en estil romànic.

La seva particularitat radica en el seu estil: mentre que les esglésies romàniques del Camí de Sant Jaume es van decantar per un romànic francès, la catedral de San Martiño de Mondoñedo presenta un romànic català, poc habitual a la zona. El seu sòlid exterior alberga un interior sobri, on els frescos del segle XII (els més antics de Galícia) que es conserven posen la nota de color.

San Martín de Mondoñedo va ser seu de dos bisbats el segle IX: el de Dumio (de Braga, Portugal) i el de Bretoña (comunitat descendent de cristians britànics que es va establir a Pastoriza, Lugo).

El museu parroquial guarda algun objecte amb llegenda: el bàcul de sant Gonzalo, amb el qual diuen que el sant va evitar l’atac dels vikings per la ria de Foz, i la font d’A Zapata, on sant Gonzalo va llançar una sabatilla i va sorgir una font.

Quan Alfons VI va conquerir la vil·la de Mayrit (el nom que rebia Madrid), va ordenar convertir la mesquita en església (com solien fer els mandataris cristians que prenien una ciutat dels regnes musulmans de la península), que va passar a ser coneguda com Santa María la Mayor de la Almudena, per la llegenda d’una talla apareguda a les muralles de la ciutat.

El 1868 es decideix enderrocar el temple per fer millores urbanístiques a la ciutat, i un parell de dècades després es posa la primera pedra de la successora d’aquesta església dedicada a l’Almudena, la que avui coneixem com a catedral de l’Almudena.

Construïda davant del Palau Reial, és el temple principal de l’arxidiòcesi de Madrid, seu de l’arquebisbe i del capítol metropolità.

Si el primer projecte era neogòtic (l’estil imperant a l’Europa de l’època), la Guerra Civil (1936-1939) va implicar una parada en les obres, cosa que va donar peu a canvis substancials en la seva estètica.

El 1950, els arquitectes Fernando Chueca Goitia i Carlos Sidro van reformular la proposta amb estil neoclàssic. Tanmateix, el 1965 les obres van patir un altre bloqueig per manca de finançament. El 1984 se’n produeix el reconeixement definitiu i la catedral de l’Almudena és consagrada el 1993 pel papa Joan Pau II.

Al seu interior hi trobem patrimoni que estava escampat per altres esglésies, com les imatges de la verge de l’Almudena, un crist barroc de Juan de Mesa o un retaule gòtic de Joan de Borgonya.

Atenció especial mereix la seva cripta, la primera construcció acabada del projecte, d’estil preromànic, amb la intervenció dels principals artistes espanyols de l’època, com l’escultor Benlliure o el vidrier Maumejean.

Molt a prop en data de finalització hi ha dues catedrals espanyoles més, la catedral de San Cristóbal de la Laguna, a Tenerife, i la catedral de María Inmaculada de Vitòria, a Àlaba. Totes dues s’han sotmès a importants processos de restauració els últims cinquanta anys.

Del 1513 al 1733, Salamanca va veure com s’hi aixecava la catedral nova, que arribaria a ser la més alta d’Espanya.

Del gòtic tardà al Renaixement, i d’aquí al barroc, aquesta construcció, ordenada per Ferran el Catòlic per donar resposta al creixement poblacional de la ciutat, és Bé d’Interès Cultural i Patrimoni de la Humanitat.

Però centrem-nos en la seva alçària: ni més ni menys que 110 metres de torre té la catedral de Salamanca, que han aconseguit desafiar fins i tot catàstrofes naturals.

El 1755, dues dècades després que s’acabés de construir, el terratrèmol de Lisboa va fer tremolar la ciutat, provocant danys greus a la torre. Es va proposar enderrocar-la, però els arquitectes de l’època van buscar solucions per mantenir-la dreta fins ara, encara que lleugerament inclinada.

La catedral de Salamanca reuneix tota mena d’elements valuosíssims, com un cor i un retaule dels Churriguera o una capella de Luisa Roldán. A més, les restauracions que s’hi han fet també ens han deixat algun detall anecdòtic: a la Porta de Ramos veiem una escultura d’un astronauta i un drac amb un gelat de tres boles.

La catedral de Sevilla no només ostenta el títol de la més gran d’Espanya. És, per a sorpresa de molts, la catedral gòtica més gran del món. I, a més, és el tercer monument més visitat d’Espanya (el 2022 va rebre més d’un milió i mig de turistes).

Però nosaltres ens quedarem amb la dada de la seva superfície: comptant-hi els afegits que s’hi han incorporat al llarg de la història, tenim 23.500 metres quadrats de tot el conjunt.

El seu origen es remunta al segle XII, amb la construcció de la mesquita major de Sevilla, de la qual es conserven el Pati dels Tarongers i la Giralda.

Ferran III pren Sevilla i comencen les obres per transformar la mesquita en una catedral gòtica. A finals del segle XVI, el projecte s’ha ampliat enormement amb capelles i altres annexos, a més de la part superior de l’emblemàtica Giralda (tal com avui la coneixem), per donar resposta a la pressió demogràfica d’una ciutat en auge pel comerç amb les Amèriques, incorporant elements renaixentistes i barrocs al conjunt.

El resultat és majestuós. El seu interior guarda obres de Murillo, Alonso Cano, Goya o Montañés, a més de tenir el sepulcre de Cristòfor Colom. Des del 1987 és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO i des del 2010 és Bé de Valor Universal Excepcional.

En el cor del Madrid dels Àustries, sortint al carrer Mayor, trobem la catedral més petita d’Espanya. Es tracta de la catedral Castrense o de les Forces Armades, per bé que va adquirir aquesta distinció el 1986. El 1979, el Ministeri de Defensa va comprar el temple per albergar-hi la catedral castrense i tres anys després va rebre la condició de Monument Artístic Nacional.

Aquesta catedral amaga històries que ens expliquen com era la vida a la vil·la i cort. El fill del duc de Lerma, el poderós privat de Felip III, va ordenar aixecar un monestir de les monges bernardes a principis del segle XVII, inclosa una església consagrada al Santíssim Sagrament, i per això també se la coneix com a església de Las Bernardas del Sacramento o església del Sacramento.

Tanmateix, la caiguda en desgràcia del privat va fer que les obres s’endarrerissin tant a començar-les (mig segle més tard) com a acabar-les (1744). El seu estil reflecteix el pas del temps: des del barroc madrileny del convent, passant pel rococó per coronar-se amb un elegant classicisme herrerià.

Després de l’adquisició per part del Ministeri, Fernando Chueca Goitia va ser l’encarregat de dirigir-ne la rehabilitació i adequació. En els seus 550 metres quadrats, l’església catedral Castrense està delicadament decorada amb frescos barrocs i neoclàssics, a més de llenços de Luca Giordano.

Tanmateix, cal fer menció a una altra església que en el seu moment va tenir la condició de catedral i que ostenta el títol de la més petita d’Espanya.

Es tracta de Sant Vicent de la Roda d’Isàvena, a la província d’Osca. Sumant la superfície de la seva nau central, les seves naus laterals, la cripta i el claustre, obtenim 300 metres. A mitjan segle X ja es va aixecar un temple primigeni, que el fill d’Almansor va destruir unes dècades més tard. Es va reconstruir com a catedral amb estil romànic llombard.

A mitjan segle XII, Lleida va assumir el bisbat i aquest temple va perdre la seva condició de catedral i la seva importància social i cultural. No obstant això, la seva riquesa patrimonial va atreure espoliadors. El famós lladre d’art Erick el Belga va sostreure’n la impressionant cadira de tisora de sant Ramon (que està enterrat a la cripta d’aquesta església, que es pot visitar).

Per poder-la treure d’Espanya i vendre-la, va trossejar la cadira. Quan el lladre mateix va lliurar-ne les restes, els danys eren irreparables, per desgràcia. Les restes d’aquesta singular peça amb trets nòrdics s’exposa al Museu Diocesà de Sant Vicent de la Roda d’Isàvena, juntament amb altres elements de l’aixovar del sant.