Un gall que canvia de color per predir el temps que va arribar de Portugal, un didal amb l’escut d’armes d’alguna ciutat centreeuropea o una cullereta que al seu mànec representa un monument conegut són souvenirs clàssics que es poden trobar a qualsevol llar espanyola de temps enrere.
En l’actualitat, els records que atresorem dels nostres viatges han evolucionat: imants per a la nevera o clauers són els més comuns.
En aquest article, fem un recorregut pels souvenirs, fragments d’aquella escapada o petits regals dels que van tenir la sort de conèixer món i ho van voler compartir amb nosaltres.
Els historiadors situen a l’antiga Grècia i l’Imperi romà els primers souvenirs. Els vasa potoria, gots per beure que servien com a records usats pels romans, complien a més una funció de prestigi social.
Les famílies acabalades mostraven en prestatgeries, estratègicament situades als seus habitatges, col·leccions d’aquestes peces portades de diferents punts de l’Imperi per mostrar la seva influència. Aquests vasa potoria s’elaboraven amb materials, factura o estil típics de la zona d’on provenien.
Tenien una fama especial els vasa potoria dels terrissers de l’Ebre, que deixaven constància de la seva autoria i origen perquè el seu propietari en pogués presumir. El taller de Gaius Valerius Verdullus a Calahorra (La Rioja) va ser un dels més famosos de l’Imperi.
Els pelegrinatges a l’Edat Mitjana es van convertir en la principal manera de conèixer món. I perquè els pelegrins, de tornada a casa, poguessin presumir dels seus viatges, van començar a comercialitzar-se els records.
Molts van començar a portar petites relíquies relacionades amb el culte del pelegrinatge, com les veneres dels pelegrins de Santiago de Compostel·la, una de les rutes més importants. Roma, Jerusalem o Canterbury també despatxaven les seves pròpies insígnies. Fins i tot estaven regulades pels mateixos gremis d’artesans, que només en permetien la producció a partir d’un motlle autoritzat (per a l’ús del qual havien d’abonar un import al gremi) i se’n pactava un preu.
Algunes insígnies només eren penjolls amb alguna figura simbòlica reconeixible, que es podien cosir a la roba perquè fossin visibles; altres records eren cantimplores per transportar aigua beneïda o oli de tornada a casa.
Un exemple d’aquest fenomen de col·leccionisme del souvenir el podem veure a Els contes de Canterbury de Chaucer (segle XIV). Aquestes històries tenien com a objectiu entretenir els pelegrins en el seu camí a la catedral de Canterbury, destí de pelegrinatge després de l’assassinat del seu arquebisbe, sant Tomàs Becket.
En aquestes pàgines es descriuen les insígnies que portava un personatge a la capa, com una representació de la Santa Faç, relíquia que es conservava a la catedral de Sant Pere de Roma.
Pius IV va exercir el papat durant l’últim quart del segle XVIII. Va destacar pel seu especial interès a recuperar i conservar l’art promovent excavacions per trobar peces de l’antiga Roma. Només és un exemple de la sensibilitat de l’època, que valorava especialment l’art clàssic original.
Aprofitant aquesta tendència, el gravador italià Giovanni Volpato va obtenir permís del papa per treballar en els jaciments i extreure’n peces per vendre a estrangers, especialment a joves aristòcrates britànics, que tenien com a costum viatjar per l’Europa continental com a ritu d’iniciació.
Però el volum de peces no era suficient. I els preus no eren aptes per a totes les butxaques. Així que Volpato va començar a produir petites reproduccions d’estatuetes romanes en un material semblant al marbre, amb un gran èxit.
La seva bona relació amb el papa li va permetre tenir el monopoli d’aquesta activitat a Roma durant dècades. Les reproduccions s’elaboraven en sèrie, en tres mides, i emulaven les grans escultures clàssiques de Roma trobades anteriorment. Volpato va arribar a anunciar les seves estatuetes al diari The Times de Londres, mostra de l’abast que tenien els seus productes.
Amb la millora dels transports, no només els aristòcrates britànics van començar a viatjar. Quan el turisme va començar a popularitzar-se, el pressupost per als souvenirs va baixar, però també va augmentar el nombre de viatgers.
Per això, la producció en sèrie d’aquests productes era la resposta a aquesta demanda. Les exposicions universals van començar a oferir petits objectes com culleretes o tasses per exposar a casa i presumir d’haver-les visitat.
Precisament l’Exposició Universal de París va ser la primera a comercialitzar boles de neu el 1889, amb una petita Torre Eiffel a l’interior. Més endavant, també les ciutats o regions van començar a vendre els seus souvenirs, inspirats en allò que les diferenciava.
El naixement del souvenir a Espanya es veu especialment marcat per la imatge romàntica dels viatgers britànics. Uns dels souvenirs més populars són les nines vestides amb els vestits típics, especialment amb el vestit de gitana.
El 1928, José Marín Verdugo obre una fàbrica de nines a Chiclana de la Frontera (Cadis), on comença a vendre nines elaborades artesanalment amb tela i serradures.
Als anys 60, amb l’arribada del turisme estranger a Espanya, modernitza el taller i incorpora nous materials (com el cautxú) i màquines per donar-los forma. El resultat són les nines que es van convertir en una icona de l’espanyol, les quals van viatjar en mans de The Beatles o van robar plans en les pel·lícules de Pedro Almodóvar.
En l’actualitat, Espanya rep 93,8 milions de turistes estrangers a l’any (dades del 2024). Segons Forbes, els viatgers van fer 141.279 cerques a Internet de souvenirs espanyols. Els guanys estimats per la venda d’aquests objectes ronden els 850 milions d’euros a l’any.
Souvenir és una paraula que prové del francès i fa referència al record, a la memòria. És alguna cosa més que una cosa tangible que ens porta al pensament moments feliços. Parlem de tradicions, de costums.
Al Japó, per exemple, està molt arrelat culturalment l’omiyage, intercanviar amb la família, els amics o companys de feina petits objectes o especialitats gastronòmiques després d’un viatge.
Tot i així, les vendes del souvenir sembla que decauen: un estudi d’ABTA Travel Money, que publica Hosteltur, assenyala que el 58 % dels turistes compren menys souvenirs quan viatgen a l’estranger. La mateixa font recull que el 32 % al·lega que disposa de menys pressupost.
A això cal afegir noves preocupacions en els viatgers, que fan prevaler el souvenir sostenible, amb menor impacte mediambiental, i local, que generi riquesa en negocis i indústries de la regió, davant dels objectes produïts a gran escala en fàbriques asiàtiques i importats a qualsevol part del món.
