Temps de Lectura: 3 minuts
26 Febrer, 2025
Quin va ser l’origen de l’e-book? Qui va dissenyar els primers vestits perquè els astronautes poguessin viatjar a l’espai? Com funciona un electrocompositor?
Si mai t’has fet aquestes preguntes, en aquest article en podràs trobar les respostes i coneixeràs les ments brillants que es troben al darrere d’aquestes creacions que van avançar el futur.
Era l’any 1948 i a la professora gallega Ángela Ruiz Robles, vídua i amb tres filles, li rondava una idea pel cap.
Ruiz Robles veia com els seus alumnes anaven carregats amb llibres pesants a les motxilles de casa al col·legi i viceversa. També era conscient que no a totes les llars hi havia llum. No passava per alt que alguns alumnes tenien problemes de visió, per la qual cosa la necessitat d’il·luminació addicional es convertia en un tema crític per al seu aprenentatge.
Aquesta mestra tampoc no oblidava la situació econòmica de moltes famílies en plena postguerra, que complicava l’accés al material didàctic per part de professors i famílies.
Ruiz Robles va voler aportar una solució a aquestes dificultats que identificava. I si creés un suport amb bobines, que incorporés llum i altaveus per mostrar de manera dinàmica els continguts?
El 1949 va patentar la seva enciclopèdia mecànica. Tenia l’aparença d’un llibre convencional. A la part esquerra se situaven abecedaris automàtics que permetien escriure. La part dreta albergava les bobines, que es podien extreure i introduir-ne d’altres amb un altre contingut, per la qual cosa el mateix suport servia per a diferents assignatures i llibres.
L’enciclopèdia mecànica disposava d’un maletí per facilitar-ne el transport, i alleugeria així el pes de les motxilles dels estudiants, que solien amuntegar diversos toms de camí a l’escola.
Per fer la lectura més fàcil, tenia llums, tintes que brillaven en la foscor i lupes, per fer més accessible l’educació a les llars sense llum o a les persones amb discapacitats visuals.
El 1962 va obtenir una segona patent per a una versió millorada de la seva enciclopèdia mecànica. El parc d’Artilleria de Ferrol va albergar els treballs de disseny d’aquest prototip, que incorporava altaveus per afegir so.
Al cap d’uns anys, va valorar la comercialització d’aquest invent, però va quedar descartava per l’elevat cost de fabricació. No obstant això, les aportacions de l’enciclopèdia mecànica, amb la seva ambició per facilitar l’accés a la lectura a través de la tecnologia, es podrien considerar un antecedent de l’e-book.
Si aquest ambiciós invent t’encurioseix, el pots veure al MUNCYT A Coruña, on s’exposa.
El 1865, Jules Verne va publicar De la Terra a la Lluna, que va fer somiar desenes de generacions de lectors.
Entre ells, un jove granadí anomenat Emilio Herrera Linares, que va dirigir la seva carrera militar cap als cels.
Apassionat de l’aeronàutica, va liderar la Secció de Globus Aerostàtics, va assistir a exhibicions dels germans Wright, va participar amb De la Cierva en la creació de l’autogir i va ser el primer home que va sobrevolar l’estret de Gibraltar el 1914.
Aquestes experiències li van revelar una necessitat en la conquesta dels cels: una peça que protegís els qui arribaven a l’estratosfera. El 1933 es va posar mans a l’obra, per buscar un vestit que aïllés del fred i de la pressió mentre facilitava oxigen, visió i mobilitat al pilot: l’escafandre estratonàutica.
Per aconseguir-ho, va dissenyar un vestit amb tres capes, folrades amb plata per evitar el reescalfament. En una d’elles, va utilitzar llana com a aïllant, que ajudava a mantenir la calor. Una altra capa era funda hermètica de cautxú (Herrera en va arribar a confirmar l’hermetisme a la banyera del seu habitatge a Sevilla), que comptava amb articulacions a manera d’acordió, per permetre la mobilitat. La tercera capa es va elaborar amb una tela reforçada amb cables d’acer.
El casc, d’acer i recobert d’alumini, disposava d’una bombona d’oxigen pur, un micròfon elaborat sense carboni (per evitar la ignició) i un visor amb tres capes amb tractament antibaf (una de vidre irrompible, una altra per a protecció d’infrarojos i una altra per a protecció d’ultraviolats). A més, incorporava un sistema de calefacció.
La Guerra Civil va impedir que s’arribés a provar el vestit amb èxit, i va deixar l’escafandre estratonàutica com un prototip. Herrera es va exiliar i va seguir col·laborant amb institucions científiques com la UNESCO.
La NASA, ja enfocada en la seva carrera espacial, es va inspirar en el disseny de l’escafandre d’Herrera per crear els vestits que van portar els astronautes en la seva missió a la Lluna. Al final, Herrera va ajudar a fer realitat la novel·la del seu admirat Verne.
L’escafandre original d’Herrera no es conserva, però sí que se’n poden veure algunes reproduccions en exposicions temporals del MUNCYT o del Parc de les Ciències de Granada.
El sacerdot Juan García Castillejo tenia dues passions: atendre les ànimes dels seus parroquians en dues petites aldees de Terol i la tecnologia.
Des de petit estava fascinat amb el telègraf i fins i tot va arribar a habilitar un petit taller a casa seva, on poder manipular la radiotelegrafia.
Fruit de la seva inquietud, va donar a llum diversos invents, incloent-hi l’electrocompositor, un enginy que, avui dia, encara ens sorprèn. En 1933 va patentar el seu invent i el 1944 va publicar el llibre La telegrafía rápida, el triteclado y la música eléctrica, per fer conèixer les seves aplicacions.
La seva obra descriu breument el funcionament de l’electrocompositor. Gràcies a la tecnologia telegràfica i electromecànica, s’activaven 12 altaveus que emetien sons de manera aleatòria, generats per uns mecanismes accionats per motors.
El moviment s’establia responent a la lectura de la cinta telegràfica. No deixa de ser curiosa la naturalesa no orgànica del so i la seva aleatorietat, conceptes molt avançats a la seva època.
L’electrocompositor no va tenir gaire acollida. El prototip elaborat per García Castillejo va acabar al ferroveller.
Tanmateix, el músic Llorenç Barber va ensopegar amb el llibre de García en un mercat de Madrid. Des de llavors, s’ha aprofundit en l’obra de García i en les aportacions del seu electrocompositor.
Per por que copiessin els seus invents, García Castillejo va ometre alguns detalls al seu llibre, per això avui no podem aconseguir una rèplica del seu electrocompositor. Amb tot, sí que podem recordar la seva figura al festival Nits d’Aielo i Art, on es lliura un premi que porta el nom de Juan García Castillejo, una iniciativa impulsada pel mateix Barber.
