En un format que avui ens recordaria molt al d’Eurovisió, cada país va connectar en directe a través de la seva televisió pública i va mostrar el millor que podia oferir: Itàlia va ensenyar un dels seus cineastes de referència, Franco Zeffirelli, mentre rodava una de les seves pel·lícules; Mèxic va mostrar la cultura del seu país a través de la dansa i el cant, el Japó va ensenyar com construïa una línia de metro i Espanya va treure pit de la seva indústria pesquera i va mostrar el geni Pablo Picasso.
Com que Our World pretenia ser un moment festiu que unís tots els pobles, els responsables de la retransmissió –que havien passat de la BBC a l’European Broadcasting Union– van posar un parell de normes: el fragment de cada país havia de ser en directe i no es permetia l’aparició de polítics.
Tot i així, va haver-hi diversos fragments que van estar marcats per la situació política mundial. El més destacat va ser la connexió amb els Estats Units, on en aquell moment s’estava celebrant una conferència de pau que tenia reunits el president americà, Lyndon B. Johnson, i el primer ministre soviètic, Alexei Kosygin.
Per molt bones que fossin les intencions dels promotors de l’emissió, les tensions entre el bloc comunista i el capitalista eren evidents i fins i tot uns quants dies abans de la retransmissió, la Unió Soviètica, Polònia i altres països de l’eix comunista van decidir cancel·lar la seva participació en el programa en protesta per la Guerra dels Sis Dies, que s’havia iniciat recentment.