Per què necessitem més científiques amb Premi Nobel

Era l’any 1911 quan la científica Marie Curie va rebre el Premi Nobel de Química, després d’haver aconseguit el de Física el 1903 juntament amb el seu marit Pierre. Que una dona accedís a aquests guardons va ser tota una fita en el seu temps. Gràcies a això, tots coneixem Marie Curie com el gran exemple del que poden arribar a aconseguir les dones científiques. El que no sap tothom, però, és que uns anys més tard, el 1935, la seva filla Irène va rebre també un Premi Nobel de Química.

Arribats a aquest punt, és inevitable plantejar-se algunes preguntes: hauria aconseguit Irène el seu Premi Nobel si Marie no ho hagués fet abans? L’hauria aconseguit si només el seu pare s’hagués dedicat a estudiar la radioactivitat? Quina importància va tenir l’exemple de la seva mare en el Nobel d’Irène?

Aquí se situa precisament el punt de partida del cercle viciós que limita el desenvolupament de les dones en la ciència i eixampla la bretxa de gènere en aquest camp. Comença amb la manca de referents femenins i de confiança en la infància per retroalimentar-se durant la resta de les etapes vitals. Ho fa a base d’ingredients com ara els biaixos de gènere en la tria d’estudis, els sostres de vidre en l’edat adulta i l’escàs reconeixement que es concedeix a les dones científiques amb experiència.

Actuar sobre cadascuna d’aquestes etapes és la clau per revertir la situació i convertir aquest cercle viciós en un de virtuós. Es tracta d’aplanar el camí perquè aquestes nenes que se senten atretes per la ciència, si volen, puguin apuntar al mateix Premi Nobel i alhora esdevenir referents per a unes altres nenes que les puguin seguir en el futur. Al cap i a la fi, la societat no es pot permetre renunciar a la meitat del seu talent.

El fet que uns pares hagin estat guardonats amb el Nobel ha de resultar inspirador per a qualsevol nen. Efectivament, hi ha diversos exemples similars als de la família Curie en què un Premi Nobel de ciències va beneir pares i fills, però n’hi ha cap en què mare i filla fossin totes dues distingides. Sens dubte, que només 22 dels 688 premis atorgats fins ara hagin anat a parar a mans de dones té molt a veure amb això.

Per això, el cas de les Curie és tan singular que s’ha arribat al punt de descriure una síndrome amb el nom de Madame Curie: la qual cosa que porta les dones a pensar que només podran competir en ciència si són excepcionalment brillants. Una raó de més per la qual veure una dona recollir un Nobel de ciències hauria de deixar de ser una raresa.

De fet, la manca de visibilitat de les dones que treballen en ciències, tant se val el nivell que tinguin, provoca un efecte pervers: les nenes no tenen exemples en els quals emmirallar-se i que les animin a optar per aquestes disciplines com a carrera professional.

Diverses anàlisis corroboren aquesta tendència. Així, un estudi publicat el 1983 per la Universitat de Deakin (Austràlia) va demanar a més de 4.800 nens i nenes d’entre cinc i onze anys que dibuixessin una persona científica. El resultat va ser revelador: només 28 dibuixos eren de dones. És a dir, menys del 0,6%.

Per altra banda, una metanàlisi més recent sobre estudis semblants indica que, encara que aquesta mena de dibuixos ha guanyat diversitat de gènere amb el temps, nens i nenes tendeixen a identificar ciència amb homes a mesura que van creixent. El mateix informe suggereix que aquest efecte en els més menuts és degut al fet que els seus referents continuen sent majoritàriament masculins, encara que la presència de dones científiques i enginyeres hagi augmentat en les darreres dècades.

En consonància amb aquestes troballes, un informe de l’OCDE explica com, fins als sis anys, les nenes es veuen iguals que els nens, però a partir d’aquesta edat comencen a associar brillantor amb masculinitat i la seva ansietat davant matèries com ara les matemàtiques augmenta.

Així, doncs, els biaixos de gènere en la nostra visió de la ciència comencen en la infància. Tanmateix, les qualificacions que obtenen nens i nenes no justifiquen aquesta distorsió. Ans al contrari: el 2012, el 81% de les estudiants analitzades va assolir el nivell bàsic establert per l’OCDE en el seu informe PISA per a lectura, ciències i matemàtiques, enfront del 76% dels seus companys homes. A més, l’última edició de PISA amb prou feines detecta diferències en el rendiment entre tots dos gènere en ciències i matemàtiques. Sí que ho fa en lectura, i és a favor de les nenes.

Aquestes són alguns dels motius pels quals podem pensar que si les nenes tinguessin com a referència professionals científiques i tecnològiques amb les quals poden identificar-se, se sentirien amb més confiança a l’hora de desenvolupar tot el seu potencial en aquestes àrees.

Els estereotips de gènere no es limiten a la infantesa, sinó que també es reprodueixen en la tria de carreres de moltes adolescents i adultes joves. Una mirada a les dades corrobora que, fins i tot quan opten per carreres de ciències, tendeixen a inclinar-se per les que estan relacionades amb el rol tradicional de les dones com a cuidadores.

De fet, segons les últimes dades de la Secretaria General d’Universitats, mentre que elles estan sobrerepresentades en els estudis de grau de Ciències de la Salut (70%), amb prou feines suposen un de cada quatre alumnes en carreres tecnològiques (Enginyeria i Arquitectura).

Igual que en el cas de les nenes, els resultats acadèmics d’aquelles dones que s’animen a fer una carrera científica o tecnològica demostren que els estereotips de gènere són només això, mers estereotips. I així ho corrobora el fet que tant el seu rendiment durant els estudis com la seva nota mitjana en acabar-los són lleugerament superiors als dels nois, tal com revelen les dades oficials.

Les diverses polítiques que s’han posat en marxa per trencar estereotips i atreure les joves a la ciència sembla que també comencen a tenir un efecte positiu: després d’anys de davallades, el nombre d’alumnes matriculades en carreres de ciències no relacionades amb la salut des del 2015 ha començat a repuntar de manera lleugera, però constant. Eliminar aquests estereotips de l’equació a l’hora de triar carrera, tal com van fer Marie i Irène Curie al seu dia, és fonamental per reforçar aquesta tendència i aconseguir resultats consistents.

Els obstacles en les carreres femenines en ciències continuen en arribar a l’edat adulta. El famós sostre de vidre que impedeix que les dones evolucionin professionalment en molts altres àmbits és també una realitat entre les científiques.

Un dels camps en què es pot observar aquesta tendència és en el de la recerca, on són habituals els gràfics «en tisora», que mostren com la igualtat de gènere s’imposa en els rangs més baixos de l’escalafó (alumnes de grau i postgrau) per divergir cap a la desigualtat en arribar als més alts (professors titulars i catedràtics). Les dificultats per conciliar i, fins i tot, per reincorporar-se a la carrera investigadora després de la maternitat són algunes de les raons que expliquen aquest sostre de vidre.

Malgrat aquesta bretxa, hi ha uns altres indicadors que mostren el gran avenç que ha experimentat l’educació de les dones en els darrers anys i que, al seu torn, evidencien que tan sols és qüestió de temps que s’estengui també a uns altres àmbits. Per exemple, el fet que la proporció de població amb estudis superiors hagi variat la seva tendència des del 2002, quan existia un percentatge més alt d’homes que no pas de dones en aquesta situació. Avui, tanmateix, la quota d’adults amb educació superior ha augmentat i el percentatge de dones en aquesta situació supera fins i tot el dels homes.

A més a més, moltes d’aquestes científiques i tecnòlogues que tornen de la universitat han aconseguit —i aconsegueixen— desenvolupar la seva carrera professional en l’àmbit científic de manera destacable, trencant aquest sostre de vidre. De nou, Marie i Irène Curie són referents en aquest sentit, però no estan soles. Hi ha altres dones que també han assolit llocs de lideratge dins dels seus camps d’investigació, com ara la física Fabiola Gianotti, directora del CERN de Suïssa; l’enginyera mecànica Gwynne Shotwell, presidenta d’SpaceX; la doctora en medicina Margaret Chan, directora general durant 10 anys de l’OMS; o la pionera en biologia molecular Margarita Salas, morta fa ben poc. Totes elles són exemples en què s’emmirallen moltes científiques contemporànies a l’hora de desenvolupar les seves pròpies carreres.

Mentre la presència de dones investigadores en posicions de lideratge no s’estengui, serà complicat aconseguir que el gènere dels Premis Nobel de ciències s’equilibri. Justament, l’escassa presència femenina en aquesta mena de llocs és una de les moltes causes de la bretxa de gènere que existeix en aquests guardons. De fet, hi ha un estudi de la Universitat de Copenhaguen que demostra que una científica té més difícil guanyar un Premi Nobel de ciències que no pas un científic i il·lustra com les dones estan molt menys representades entre els guanyadors del Premi Nobel que en la ciència en general.

Els autors de l’informe apunten els diversos biaixos i obstacles que pateixen les dones durant les seves carreres, que acostumen a aparèixer abans d’arribar a ser prou grans o influents perquè se les consideri per optar als premis. De fet, el treball esmenta unes altres anàlisis que afirmen que les dones distingides amb el Premi Nobel tenen menys probabilitats de casar-se o de tenir fills que els seus homòlegs homes i que, a més, ells tenen més probabilitats d’obtenir els recursos i el suport que calen per fer un treball científic extraordinari.

Altres informes han observat diferències de gènere substancials entre els guardons que atorguen les societats mèdiques americanes i fins i tot en les autocitacions que fan investigadors i investigadores. A la llarga, aquestes mencions resulten claus per augmentar la seva visibilitat i també per a la seva consideració com a candidats a premis importants.

No hi ha dubte que les guanyadores de Premis Nobel de ciències, com tantes altres científiques i tecnòlogues, han bregat amb molt més que amb els grans interrogants que plantegen els seus camps d’estudi. Per tant, recordar-les i reivindicar el seu treball és, sense cap mena dubte, una qüestió de justícia.

Influir en cada etapa de la vida d’una dona científica requereix mesures concretes i s’estan fent molts els passos en aquest sentit. Un exemple d’això són les mesures que estan prenent les universitats i els organismes públics per reduir la bretxa de gènere en investigació. Comencen per la promoció de vocacions cientificotecnològiques en nenes i joves per continuar per assegurar la igualtat de gènere en els processos de selecció, contractació i promoció del personal investigador. A més, hi ha altres mesures que donen suport a la conciliació de la vida personal, laboral i familiar, i també la prevenció davant l’assetjament o la promoció de la visibilitat de científiques i tecnòlogues.

Pel que fa a aquest últim punt, els premis Wonnow, promoguts per CaixaBank i Microsoft Ibèrica, reconeixen alumnes universitàries que estudien carreres amb una menor presència femenina de les àrees de ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques (STEM). És una manera de fer-les visibles i d’ajudar perquè unes altres joves s’inspirin en els seus exemples.

Aquesta i altres iniciatives formen part del programa Wengage de CaixaBank, un programa basat en la meritocracia i la igualtat d’oportunitats que busca fomentar i visualitzar la diversitat dins i fora de l’entitat.

També la UNESCO s’ha marcat els seus propis objectius de gènere en la ciència. Aquests objectius es distribueixen en set grans àrees que comprenen des del canvi dels estereotips sobre dones en disciplines STEM, juntament amb la implicació de nenes i dones joves en aquests camps, fins a la promoció de la igualtat de gènere en l’emprenedoria basada en ciència i tecnologia, i també en activitats d’innovació.

Trencar el cercle que comença i acaba amb la manca de visibilitat de les científiques i tecnòlogues és fonamental perquè el talent en aquestes disciplines pugui assolir el seu màxim potencial. Sens dubte, es tracta d’un camí complicat i ple de reptes, però la dificultat no pot servir d’excusa per abandonar-lo. Almenys això no va frenar Marie i Irène Curie en el seu moment.