Quant han pujat les temperatures a les ciutats espanyoles principals i per què?

Fred a l’hivern i calor a l’estiu; això és el que considerem bo per a la salut. La saviesa popular mai no falla, encara que aquesta afirmació s’hagi transformat amb el pas del temps en una veritat a mitges. Avui dia, al nostre país, els hiverns són cada vegada menys freds i més curts mentre que els estius són cada vegada més llargs i més calorosos. Una realitat molt poc sana i que preocupa cada dia a sectors més amplis de la població.

Aquest augment de les temperatures és especialment preocupant a les ciutats espanyoles principals. Observatorio de la Sostenibilidad, una entitat sense ànim de lucre que analitza la salut mediambiental del nostre país, ha publicat un informe per impulsar la descarbonització (limitació de les emissions de CO₂) a Espanya, elaborat a partir de dades recopilades durant 30 anys per la Red Estatal de Meteorología. A l’estudi es pot consultar l’evolució de les temperatures en 52 ciutats. El treball revela que la pujada mitjana de la temperatura a les ciutats espanyoles ha estat de gairebé 1 grau durant aquest període. En algunes capitals, l’augment és encara més gran, arribant als 2,4 graus en el cas de Madrid i als 1,8 graus en el cas de Barcelona. L’excepció a la regla és la ciutat de Salamanca, l’única en tota la península on les temperatures han descendit 0,09 graus.

Aquestes dades, llegides de manera aïllada, podrien deixar-nos indiferents i tranquil·litzar-nos en pensar que l’increment s’ha produït en tota la conca mediterrània, no només a Espanya. Però quan les comparem amb la pujada mitjana de les temperatures en l’àmbit mundial comprovem que l’increment experimentat a les ciutats espanyoles és gairebé el doble que a la resta del planeta.

Quines causes hi ha darrere d’aquesta pujada tan extrema? Quines conseqüències té aquest augment de les temperatures per als éssers humans  i quin pot ser el seu impacte si no hi posem fre?

Segons el professor Javier Martín-Vide, catedràtic de Geografia Física a la Universitat de Barcelona, especialista en climatologia i acadèmic de la Real Academia de las Ciencias y las Artes, darrere de l’augment de les temperatures es troba, a més de l’escalfament global, ─que és un fenomen planetari─, un factor desconegut per a la majoria: «les illes de calor urbanes, un efecte localitzat a les ciutats».

Una illa de calor urbana es forma com a conseqüència de l’ús de materials que abunden en una ciutat, com el formigó i l’asfalt. Aquests materials absorbeixen la calor durant les hores diürnes i el desprenen a la nit provocant petites ràfegues de vent local que eleven les temperatures mitjanes.

Segons aquest catedràtic, les illes de calor urbanes són «la modificació principal que es produeix a les ciutats sobre el clima de la zona en què s’assenten. Es tracta d’un escalfament del centre de la ciutat per contrast amb la seva perifèria i que es concentra durant les hores nocturnes».

Un altre factor important que influeix en l’augment de les temperatures a les ciutats és el nombre d’habitants: «el plus tèrmic que produeixen les illes de calor depèn del volum de població de la ciutat, de manera que, a major nombre d’habitants, major intensitat del fenomen, és a dir, major diferència entre les temperatures nocturnes del centre urbà i de l’espai periurbà». Per això, ciutats com Madrid, Barcelona o València (les més poblades del país) són les que han experimentat un major increment en el registre de temperatures, ja que presenten unes illes de calor més intenses en comparació, per exemple, amb ciutats com Salamanca. Tanmateix, «si la ciutat, per populosa que sigui, no creix més, aquesta diferència tèrmica amb l’entorn no augmentarà, encara que seguirà sent elevada».

Els canvis provocats per l’augment de les temperatures ja els vivim personalment. Afecten la nostra salut i la nostra qualitat de vida, la present i la futura.

Segons Martín-Vide, els més perjudicats pels estralls de la calor són les persones que pertanyen a col·lectius vulnerables: «Durant les onades de calor, en el context de l’escalfament global, amb estius ja de per si molt calorosos a Espanya, els centres de les ciutats pateixen de nit una temperatura encara més elevada que el medi rural, cosa que afecta la salut, especialment dels ancians i de les persones amb malalties cròniques, que no poden descansar convenientment si no disposen d’aire condicionat».

Tot això desemboca en un augment de la mortalitat i dels ingressos hospitalaris.

Les coses no milloraran si seguim la tendència actual. S’estima que, l’any 2050, la temperatura mitjana a Espanya podria augmentar fins a 2,6 graus més i les conseqüències serien fins i tot més negatives: «la temperatura seguirà augmentant en les dècades vinents, amb la pèrdua de confort climàtic a l’estiu, els problemes de salut esmentats, l’augment de les necessitats de refrigeració, la disminució dels recursos hídrics, etc.»

Per fer front a aquesta realitat, les ciutats haurien de canviar, «reverdir-se, amb més superfície natural, més parcs, jardins i cobertes verdes als edificis, i una mobilitat sostenible».

L’Acord de París de desembre de 2015 és, segons Martín-Vide, la iniciativa més important per fer front a l’escalfament global perquè estableix «un consens mundial per abandonar els combustibles fòssils, urgint al canvi de model energètic cap a les energies netes, d’origen solar, eòlic, geotèrmic, etc., perquè l’escalfament no sobrepassi els 1,5 graus respecte al període preindustrial i, en qualsevol cas, no assoleixi els 2 graus».

Tots nosaltres podem posar el nostre gra de sorra «seguint unes pautes de conducta sostenibles, un consum moderat, reduint els nostres residus, i pressionant els polítics per combatre el canvi climàtic i perquè apostin per la transició energètica cap a un model lliure de combustibles fòssils».

El present ja el coneixem, però el futur encara és a les nostres mans.