Què és l’economia de guerra?

Hi ha termes que sempre tornen. Economia de guerra n’és un. A grans trets, el solem fer servir quan passem per una situació econòmica delicada que fa que hàgim de reduir les nostres despeses al màxim i treure el màxim partit del que comprem.

Es tracta d’una expressió molt polivalent, que utilitzem per explicar a un amic per què no anirem a prendre cerveses amb ell com a mínim durant els pròxims sis mesos, o fins i tot per referir-nos a un canvi d’hàbits en la compra de productes de bellesa.

Però l’expressió economia de guerra té un origen molt més literal. Es refereix a les mesures i actuacions que adopten els països quan passen per una situació crítica, com ara un conflicte bèl·lic o les seves conseqüències posteriors. En concret, Philippe Le Billon la defineix com el conjunt d’activitats econòmiques que s’organitzen per finançar una guerra, que passen per la producció, mobilització i distribució dels recursos. Aquestes actuacions influeixen, per exemple, en els impostos, el comerç o el racionament de béns. L’objectiu consisteix a gestionar l’economia de manera que s’acabi guanyant la contesa sense oblidar les necessitats de la població.

No existeix una única forma d’economia de guerra, sinó que cada país desenvolupa la seva pròpia quan ha de fer front a un conflicte d’aquestes característiques. El terme tampoc no és una exclusiva dels països, sinó que també es pot aplicar a grups armats locals que controlen un territori determinat. Per això les estratègies d’economia de guerra que es desenvolupen són molt variades.

No obstant això, hi ha alguns trets que es repeteixen sovint en les situacions d’economia de guerra. Molts ens resulten familiars, perquè els hem vist en pel·lícules bèl·liques que recreen conflictes molt diferents, com Allò que el vent s’endugué o Las bicicletas son para el verano.

Alguns senyals que ens permetran reconèixer que un país està aplicant mesures d’economia de guerra tenen molt a veure amb la tendència a l’autarquia o l’autoabastiment, que vol dir que l’estat intenta proveir la seva població i el seu exèrcit mitjançant recursos propis per reduir tant com sigui possible la dependència de l’exterior, sobretot davant el risc de patir un bloqueig econòmic. Aquesta estratègia es combina sovint amb el racionament d’aliments i altres béns per ajustar el consum al màxim, juntament amb l’aplicació de mesures per a l’estalvi energètic.

Un bon exemple d’això el trobem en la Gran Bretanya de la Segona Guerra Mundial, els subministraments de la qual van patir les conseqüències de la guerra submarina plantejada per Alemanya. Aquesta situació de bloqueig va implicar un gran esforç per produir la màxima quantitat possible d’aliments en sòl britànic, amb els quals proveir la població i les tropes. Les cartilles de racionament de l’Espanya de la postguerra també responen a aquest tipus d’estratègies.

La producció industrial d’un país en economia de guerra també se sol adaptar a les exigències d’un conflicte bèl·lic. És a dir, els seus esforços s’orienten a produir exactament el que necessita per afrontar-lo.

Aquest és el camí que van seguir els Estats Units durant la Segona Guerra Mundial: la producció de guerra va transformar radicalment la seva indústria, fins al punt que fàbriques d’automòbils com Chrysler es van dedicar a fabricar fusellatges d’avió. La mobilització de setze milions de persones cap als diferents fronts de la guerra, principalment homes, va crear un buit perquè altres col·lectius, com les dones, els llatins o els afroamericans, trobessin feina en la indústria nord-americana.

Ja durant la Primera Guerra Mundial, Alemanya havia desenvolupat al màxim i en un espai de temps curt la seva capacitat industrial per produir els recursos materials que necessitava, quan l’economia s’havia transformat en un factor bèl·lic de primer ordre.

El control de la política monetària per moderar la inflació, la creació de nous impostos, la desviació als sectors primari i secundari de partides pressupostàries abans assignades al sector terciari o el proteccionisme són altres dels trets que es poden observar en les economies de guerra.

També ho és el finançament mitjançant bons de guerra, que es venen als ciutadans a canvi d’un interès per poder comprar i produir armament. Aquest va ser el cas d’Àustria-Hongria durant la Primera Guerra Mundial o de Gran Bretanya durant la Guerra de Crimea.

Un cop vistos aquests exemples, no és gens difícil imaginar per què fem servir sovint l’expressió economia de guerra per referir-nos a certes mesures que adopten les famílies en moments delicats.

Per sort, evitar aquestes situacions pot resultar tan senzill com prendre algunes precaucions per tenir les finances familiars sanejades i evitar, així, entrar en la tan temuda economia de guerra.

Els ajustos en l’economia d’un país són clau per al seu rendiment durant un conflicte bèl·lic, però no només en termes de resistència. De vegades, també es fan esforços per passar a l’ofensiva contra els enemics.

Les batalles econòmiques que es lliuren durant una guerra poden resultar decisives per al desenvolupament de les físiques. Un exemple n’és la contesa del wolframi que van lliurar els aliats i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial en territori espanyol.

Aquest xoc va provocar fins i tot una escalada artificial dels preus d’aquest metall, que els alemanys feien servir per endurir el seu armament i que adquirien a Espanya. Quan els aliats ho van descobrir, van començar a comprar wolframi de manera massiva per evitar que els seus enemics hi accedissin, la qual cosa va fer que el seu preu es multipliqués per quatre.

Quote: Durant la II Guerra Mundial, les fàbriques de Chrysler es van dedicar a produir fusellatges per a avions.

Quote: El finançament mitjançant bons de guerra consisteix a vendre títols als ciutadans per poder comprar i produir armament.