Les indústries estan sempre a la recerca de nous materials per superar els límits dels antics i millorar així les prestacions dels productes. El plàstic va sorgir com una d’aquestes solucions. L’any 1860, l’empresa nord-americana Phelan and Collarder, dedicada a la fabricació de boles de billar, temia per la desaparició del seu negoci: les reserves de marfil, el material base amb el qual s’elaboraven els seus productes, s’esgotaven. Per resoldre el problema, els responsables de la companyia van organitzar un concurs per trobar algú capaç d’inventar un material que pogués substituir-lo i salvar-los de la ruïna.
El guanyador del certamen va ser John Hyatt. Aquest investigador va fer els seus experiments partint d’un material conegut com parkesina. Aquest material havia estat desenvolupat anteriorment pel britànic Alexander Parkes, sense aconseguir els objectius perseguits. Explica la llegenda que el descobriment de Hyatt va ser accidental. Es va fer un tall al dit mentre treballava en el seu laboratori. En anar a cercar l’embenat per curar-se la ferida, va vessar per accident dos líquids que es van barrejar sobre la taula del laboratori, i van donar lloc al cel·luloide. Aquest material serviria posteriorment de base per fabricar pel·lícules cinematogràfiques i fotogràfiques, i tindria també múltiples aplicacions. Amb els diners que va obtenir amb el premi, Hyatt va crear uns anys més tard la seva pròpia empresa, la Celluloid Manufacturing Company.
El 1907, Leo Baekeland va millorar el descobriment de Hyatt quan va inventar la baquelita, el primer plàstic sintètic. Entre els seus múltiples avantatges hi havia la resistència a l’aigua, a la calor moderada i als àcids. Anys més tard, entre 1930 i 1942, es van descobrir la majoria dels polímers que encara utilitzem avui, com el poliuretà, el poliestirè o el niló.
A partir dels anys 60, els plàstics van començar a substituir gradualment altres materials com la fusta, el vidre o fins i tot el paper en múltiples aplicacions, des de mobles de qualsevol tipus fins a embalatges. També van passar a ser components essencials en altres productes, des de la roba als ordinadors, passant pels cosmètics.
Lentament, els materials plàstics es van imposar als seus predecessors per diversos avantatges: la mal·leabilitat, la resistència, la higiene, el preu, la textura. La seva irrupció va venir acompanyada d’un canvi en la mentalitat de la societat, i va formar part del pas d’una societat de subsistència a una societat de consum. Es va deixar enrere la venda a granel, caracteritzada per la reutilització d’envasos, i es va promoure la filosofia dels productes d’un sol ús.
En aquest moment d’efervescència econòmica no es van tenir en compte les conseqüències futures que el sobreús del plàstic tindria per al nostre planeta i per a la nostra salut. El plàstic té un gran inconvenient: no és un material biodegradable. Amb el pas del temps, en comptes de descompondre’s només redueix la mida, fins a convertir-se en un microplàstic: triga entre 500 i 1.000 anys a fer-ho. Segons Óscar Longares, desenvolupador de negoci de l’empresa Feltwood, companyia que elabora materials industrials ecològics alternatius al plàstic i reconeguda pels Premis EmprenedorXXI impulsats per CaixaBank, «s’estima que el 90 % de l’aigua que consumim conté microplàstics, fins i tot l’embotellada». Ho confirmen els nostres excrements. En un estudi pilot realitzat per la Universitat de Viena, que va comptar amb voluntaris de Finlàndia, Polònia, els Països Baixos i Àustria, els investigadors van trobar 20 microplàstics en cada 10 grams de matèria fecal dels participants.
Segons dades de l’ONU de 2015, des dels anys 70 la producció de plàstic en l’àmbit mundial ha augmentat un 9 % per any. El 2020 es fabricarà un 900 % més de plàstic mundialment que el que es fabricava el 1980 (a Àsia es produirà el 50 % del plàstic del món).
I aquesta massa ingent de plàstic d’un sol ús on acaba els seus dies? La majoria al mar o als abocadors. El reciclatge encara és un fet residual. «Avui dia, en l’àmbit terrestre, només el 9 % del plàstic mundial passa pel procés de reciclatge. Del que arriba al mar, només se’n recicla un 3 %», explica Longares. Avui dia disposem de mètodes per recuperar aquest plàstic. Un d’ells és el dels vaixells aspiradors d’escombraries, utilitzats per eliminar els elements flotants que naveguen a la deriva i que creen enormes illes d’escombraries. L’illa més gran es troba al Pacífic i té la mida de França, Alemanya i Espanya juntes.
Però existeix, també, una brossa marítima oculta molt més difícil d’eliminar. Es troba acumulada a les fosses marines, com la fossa de les Marianes, a més de 10.000 metres de profunditat. Es preveu que en un futur les fosses marines es puguin netejar utilitzant robots, però aquesta solució es troba encara en una fase experimental.
Un altre gran problema d’aquest material és l’amenaça que suposa per a la biodiversitat del planeta: el plàstic mata cada any 100.000 mamífers marins. És el cas d’un catxalot que va aparèixer mort en una platja de Múrcia. L’animal havia menjat 29 quilos de plàstics, entre ells, diverses bosses d’escombraries i un bidó, cosa que va provocar la seva mort.
Per frenar aquesta espiral, la Unió Europea posarà en marxa el 2021 una normativa en la qual prohibeix els plàstics d’un sol ús. Les coses estan canviant. Hi ha empreses que ofereixen materials alternatius als usos actuals del plàstic, que proporcionen unes bones prestacions i, a més, provenen de residus vegetals, per la qual cosa són respectuosos amb les persones i amb el medi ambient.
Però vegem l’altra cara de la moneda. Què passarà amb els fabricants de plàstics quan entri en vigor la nova normativa europea? Com han reaccionat amb la irrupció en el sector d’aquestes empreses que proporcionen nous materials? Els fabricants de plàstics estan disposats a canviar el seu model de negoci ─com llavors ho va fer Phelan and Collarder amb les boles de billar─ per adaptar-se a un mercat que demana, cada vegada més, productes ecològics i biodegradables.
