Temps de Lectura: 5 minuts
10 Febrer, 2025
Si hi ha una paraula que es repeteix últimament, aquesta és aranzels. Moltes persones saben que tenen molt a veure amb guerres comercials i duanes, però no saben exactament en què consisteixen aquests aranzels de què tant es parla últimament.
En aquesta guia bàsica trobaràs les respostes que busques a les preguntes següents:
Els aranzels duaners són tarifes que determinen els drets que s’han de pagar per les importacions de mercaderies. En essència, són impostos que s’apliquen a béns fabricats a l’estranger.
Així, doncs, quan un producte passa una frontera, ha de pagar els aranzels duaners que ha establert el país en què entra. Això vol dir que les mercaderies paguen per entrar en un país cada vegada que ho fan.
També hi ha altres tipus d’aranzels, per exemple, els que es paguen a professionals per certs serveis, com ara notaris o procuradors. Tanmateix, en aquest article ens centrarem en els duaners.
Encara que sonin molt a actualitat, els aranzels són una de les mesures tributàries amb més història. Ja en el neolític, les societats que mantenien relacions comercials posaven certs límits i condicions. Va haver-hi ciutats comercials que el segle I van deixar escrit el seu règim aranzelari en blocs de pedra calcària.
L’argument per establir aranzels és la protecció de la producció local: el tribut encareix la mercaderia que arriba de l’exterior, cosa que proporcionaria un avantatge en el mercat a les mercaderies produïdes al país.
D’altra banda, els aranzels suposen una font d’ingressos important per als estats, ja que és un impost de pagament obligatori: si no s’abona, la mercaderia no passa la frontera, excepte en certes excepcions que veurem tot seguit.
Cada territori fixa els seus aranzels de forma genèrica, en funció de les seves fortaleses econòmiques i les necessitats que tingui d’importar productes. Això sí, es poden establir acords bilaterals o entre diversos estats per afavorir el comerç entre ells.
En aquest context, la lliure circulació de béns i serveis, que és un dels pilars de la Unió Europea (UE), seria un acord entre diferents estats per no aplicar límits aranzelaris de cap mena entre ells.
Va haver-hi fins i tot precedents de més envergadura que la UE: la Ronda Uruguai va ser un acord de comerç multilateral ratificat el 1993 que va acabar involucrant 123 països i que definia les condicions d’importació i exportació d’innombrables productes: «des dels raspalls de dents fins a les embarcacions d’esbarjo, des dels serveis bancaris fins a les telecomunicacions, des dels gens de l’arròs silvestre fins als tractaments contra la SIDA», segons explica l’OMC.
També és possible fixar aranzels específics per a certs països si el que es vol és reduir el comerç amb aquests o protegir la indústria local davant d’alguna amenaça, o bé com a eina de pressió geopolítica. L’establiment d’aranzels que els Estats Units pretén imposar a altres països en seria un bon exemple.
La importació suposa introduir productes per vendre’ls en un país determinat, però això no vol dir que totes les mercaderies que hi arribin hagin de pagar aranzels, encara que s’hagin establert.
Efectivament, de vegades el producte només està de passada: un vaixell arriba a Tenerife des de Barranquilla (Colòmbia) i descarrega contenidors de cafè que després un altre vaixell de càrrega portarà fins a Sant Petersburg. Per afavorir el transport de mercaderies, s’han creat a tot el món el que es coneix com a zones franques.
Tots els països de la UE tenen una política comuna d’aranzels duaners, que emana dels organismes comunitaris, i Espanya no és una excepció.
L’eina que s’utilitza per a la gestió aranzelària és el TARIC, una base de dades multilingüe que integra totes les mesures relacionades amb l’aranzel duaner, juntament amb la legislació comercial i agrícola de la UE. Això en garanteix l’aplicació uniforme per part dels països de la UE.
El que està passant ara és que el president dels Estats Units, Donald Trump, sembla decidit a imposar aranzels a diversos estats com a mesura de pressió i com a eina per protegir la indústria del seu país.
Si aquestes mesures tiren endavant, es podria repetir l’escalada d’aranzels que ja vam veure el 2018 i que va tenir els Estats Units i la Xina com a principals (tot i que no únics) protagonistes.
La lògica darrere d’aquestes escalades és més o menys la següent: si tu m’apuges l’impost als plàstics, jo t’incremento el dels tomàquets; perquè, com que els meus microprocessadors pagaran més, la teva ferralla metàl·lica també. Tot això, acompanyat d’aranzels cada vegada més elevats i que afecten més productes, tal com va passar el 2018. Aquest tipus d’escenaris és el que es coneix com a guerra comercial.
Tot indica que aquest escenari de guerra comercial es podria repetir: a la imposició de més aranzels a tots els productes xinesos que han establert els Estats Units, la Xina hi ha respost amb aranzels addicionals a certs productes estatunidencs, com el gas natural, el carbó o la maquinària industrial.
Hi acabarà havent una guerra comercial? Afectarà la Unió Europea i Espanya? Quines conseqüències tindrà sobre l’economia mundial? Caldrà esperar a veure com es desenvolupen els esdeveniments.
