Els cinc boscos més impressionants d’Espanya per recórrer aquesta tardor

La tardor és temps de canvis als boscos del nostre país: alguns se submergeixen en cartes de colors inversemblants abans de despullar-se de fulles, mentre d’altres mantenen les seves espècies perennes.

Et presentem cinc rutes a través de cinc boscos espanyols que no pots deixar de visitar.

«Sempre que recordo Irati se’m posen els pèls de punta», comenta Ernest Hemingway a la seva obra The Sun Also Rises. I és que les seves més de 17.000 hectàrees de faigs, roures, avets, bedolls, salzes, falgueres i molsa sobreprenen qualsevol visitant, especialment, a la tardor, quan les capçades dels arbres es tenyeixen de grocs, taronges i vermells espatarrants.

Hi ha diverses rutes per conèixer l’extens patrimoni de biodiversitat de la Selva d’Irati (que comprèn la Reserva Natural de Mendilatz, la Reserva Natural de Tristuibartea i la Reserva Integral de Lizardoia), però proposem un recorregut senzill en família.

Sortint d’Orbaizeta, el camí del bosc d’Ursario ens porta als límits de la Reserva Natural de Mendilatz tot travessant una preciosa fageda sobre terreny càrstic.

A continuació, podrem visitar restes arqueològiques megalítiques amb dòlmens i un cromlec. De nou, a través del bosc, arribarem a la font Arrataka. La ruta té una durada d’unes 4 hores.

Pot ser que, depenent de l’època de l’any, calgui pagar taxes de manteniment per fer la visita. L’abonament de la taxa s’ha de fer en efectiu i cobreix la plaça d’aparcament i un mapa informatiu.

També hi ha rutes amb bicicleta, esports d’hivern o ascensions, així com visites guiades.

Al cor del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa hi ha la Fageda d’en Jordà, que neix sobre la colada del volcà del Croscat. Els seus més de 40 quilòmetres quadrats de bosc alberguen faigs singulars, no només per la seva longitud (alguns exemplars fan més de 20 metres d’altura), sinó perquè creixen a altituds inusuals per a aquesta espècie.

«Saps on és la fageda d’en Jordà? Si vas pels vols d’Olot, amunt del pla, trobaràs un indret verd i profund com mai cap més n’hagis trobat al món», va dedicar el poeta Joan Maragall a aquest espectacular enclavament.

Visitar-lo a la tardor ens envoltarà de preciosos ocres i marrons que ens oferiran un espectacular recorregut tret d’un conte de fades.

El recorregut és senzill, ideal per fer amb nens. A més, hi ha carruatges per fer la visita.

Partint de l’estació d’autobusos d’Olot, es travessa el pont de les Mores, des del qual s’accedeix al bosc. Allà podrem contemplar un entorn espectacular amb faigs en l’esplendor tardorenca.

El camí continua vorejant el volcà de Santa Margarida, la font del Clavell i el volcà de Rocanegra. Es tracta d’una ruta circular que es pot executar en 3 hores.

Hondonero, Retorcío, Bronco, del Arroyo i Menuero. No són noms de gegants, però gairebé. Són els noms dels castanyers del Temblar, una de les joies naturals d’Extremadura.

La vall de l’Ambroz alberga aquest bosc singular, amb enormes castanyers (alguns amb més de 800 anys d’antiguitat), que s’apropien de la paleta tardorenca amb un resultat gairebé màgic.

La ruta que proposem es pot completar en una hora i mitja, i la seva dificultat és baixa, per la qual cosa es pot fer en família.

Sortim de Segura de Toro en direcció a una pista de ciment que passa a ser un camí que dona accés al bosc. Al nostre pas trobarem verns, castanyers i roures amb els inconfusibles colors de l’estació. També cal estar al cas del cel, perquè podem albirar algun falcó o esparver.

Al final de la ruta trobarem els famosos castanyers centenaris que donen al Temblar un aire màgic. Cal tenir en compte que a la tardor es restringeix a l’accés a algunes àrees del bosc.

El nom ja és prou suggeridor: es tracta d’un dels racons més especials de Madrid. A la vall de Lozoya, al costat de l’imponent monestir del Paular, el bosc de Finlàndia atresora avets, pollancres, bedolls, grèvols i teixos, les fulles dels quals adquireixen colors increïbles.

Es tracta d’una altra ruta senzilla que es pot completar en unes 3 hores. Parteix del monestir del Paular, a Rascafría, on els primers cartoixans es van establir a Espanya al segle XIV, i adreça’t al camí del Papel que travessa la finca dels Batanes.

Allà veuràs les ruïnes d’un molí de paper, que es conta que va servir paper per a la primera edició del Quixot. Ja al bosc de Finlàndia, no podràs deixar d’admirar-ne la singular bellesa, més semblant a un enclavament finlandès que a un bosc espanyol.

El llac i l’embarcador, a la tardor, ofereixen estampes idíl·liques, així com boniques vistes de la serra.

El Parc Natural de la Serra de Grazalema, reserva de la biosfera i parc natural, compta amb més de 50.000 hectàrees.

En el seu interior hi ha una de les anomalies més sorprenents d’Espanya: el Pinsapar, la concentració més important del món d’aquests avets únics, que van sobreviure a la retirada de les glaciacions.

 Aquest bosc compta amb exemplars de 20 metres d’altura i sis segles d’història que ens regalen un paisatge emocionant i sublim quan l’il·lumina l’evocadora llum de la tardor.

Per efectuar la visita, entre l’1 de juny i el 15 d’octubre, s’ha de reservar mitjançant les empreses de turisme actiu que habilita la Junta d’Andalusia. Els particulars que vulguin fer la visita la resta de l’any, han de sol·licitar prèviament l’accés a l’Oficina del Parc Natural, al Centre de Visitants El Bosque o a l’Oficina de Turisme de Grazalema.

Aquesta ruta té un nivell més avançat que les anteriors, perquè el camí és bastant escarpat i té una durada de 5 hores. Es tracta d’una ruta lineal.

S’inicia el recorregut a Las Canteras o Los Areneros, a dos quilòmetres del poble de Grazalema, a la carretera del port de las Palomas. A un parell d’hores de camí es corona el port de las Cumbres, amb immillorables vistes de la zona muntanyenca de Ronda i el Torreón, el pic més elevat de la província de Cadis.

És el moment de continuar la ruta i contemplar els solemnes pinsaps, començar la baixada i acabar el recorregut a la veïna població de Benamahoma.

«¡Árboles! ¿Conocerán vuestras raíces toscas mi corazón en tierra?», va preguntar Federico García Lorca als pinsaps, avui espècie en perill d’extinció però en un bon estat de conservació.