Aquest jove britànic és considerat el primer cíborg del món, ja que té un òrgan nou i completament artificial: una antena, amb la qual explora els límits sensorials de l’ésser humà i que li permet escoltar els colors.

Neil Harbisson (Londres, 1984) no veu l’art, l’escolta. Aquest anglès criat a Mataró (Barcelona) assegura que Picasso i Warhol tenen sons molt alts, saturats. Velázquez, en canvi, “sona poc”. Per a Harbisson, el món és en blanc i negre. Va néixer amb acromatisme, una patologia que afecta una de cada trenta-tres mil persones al món. Des del 2004, una antena connectada al seu cervell li permet escoltar els colors i, així doncs, detectar-los. En va memoritzar centenars. Aquest artista britànic es defineix com a cíborg, un ésser compost per elements orgànics i cibernètics.

El seu “òrgan” que li penja del cap i una estètica moderna i avantguardista, igual que el seu tall de cabells, li donen una aura futurista. Harbisson és pioner a implantar-se tecnologia al cos. Aquest jove utilitza la tecnologia per explorar i superar les fronteres dels sentits humans. Des de la seva fundació, ajuda tots els interessats a convertir-se en cíborgs. Hi parlem al centre cultural ImaginCafé, un espai de CaixaBank on està a punt de presentar, juntament amb Silvia Lladós, Colors&NeilHarbisson, una app que permet fer sessions de llum i escoltar el so del color amb les composicions sonocromàtiques compostes per ell mateix.

Com escoltes els colors sense que els sons que t’envolten se superposin?

Noto la vibració que emeten els colors dins l’os i aquesta vibració es converteix en so. Escolto els colors a través dels ossos, mentre que la resta de sons els escolto per les orelles. Són dos canals diferents. Si fos sord, percebria igualment els colors.

Quants colors ets capaç de detectar?

Percebo tres-cents seixanta tons visibles, però també en capto molts més que són invisibles per a l’ull humà, com els infrarojos i ultraviolats.

Com sona una posta del sol?

És un sol que es va transformant en un fa sostingut. És un so descendent.

Quants cíborgs hi ha al món?

Ser cíborg és una identitat. Hi ha moltes persones que tenen tecnologia dins el cos, però no totes es consideren cíborgs. Moltes la tenen per raons mèdiques, però no senten aquesta tecnologia com a part de la seva identitat, sinó com una cosa externa. També hi ha moltes persones sense implants que sí que se senten cíborgs, perquè han nascut i crescut sempre amb tecnologia. Senten que és part de la seva identitat.

Llavors, som cíborgs psicològics?

En molts llocs, la gent se sent unida psicològicament a la tecnologia i se’n parla en primera persona. Sentim gent que diu “m’estic quedant sense bateria” en comptes de “el meu mòbil s’està quedant sense bateria”.

En el teu cas, el Regne Unit sí que et va reconèixer com a tal.

El 2004 no em van deixar renovar el passaport perquè deien que no podia fer-me la fotografia amb un aparell electrònic. Els vaig dir que es tractava d’un òrgan més. No utilitzo tecnologia, jo soc tecnologia i em sento cíborg. Després van acceptar el meu raonament i els periodistes van dir que era la primera vegada que un govern acceptava un ciutadà cíborg.

Hi ha un abans i un després.

Al principi, memoritzava el so de cada color. Era una cosa molt externa, però a poc a poc el cervell s’hi va acostumar fins al punt que vaig començar a somiar colors i a deixar de notar la diferència entre el cervell i el programari. Vaig sentir que la paraula cíborg definia aquesta unió. L’antena és un òrgan més del meu cos, no és un aparell.

L’aprenentatge és infinit. El límit el poses tu?

És com amb l’idioma. De petit, havies de memoritzar el que veies en una paraula. Quan escoltava la freqüència del vermell, l’anomenava vermell. Això va ser el 2004, quan vaig aprendre els colors. Ara no ho penso.

No descanses mai d’escoltar colors?

Puc tapar-ho, és com un ull o una orella, però no hi ha un on i un off. No hi ha cap interruptor.

La comunitat científica reconeix els cíborgs?

Les comissions bioètiques dels hospitals no veuen ètic afegir òrgans i sentits que no siguin humans. Jo em vaig fer cirurgia amb un metge anònim. Són operacions que no estan acceptades. Un dels grans reptes és aconseguir que ho vegin ètic. Va passar el mateix amb la cirurgia transgènere durant els anys cinquanta i seixanta.

Què vols demostrar amb la teva experiència?

Ho faig per explorar. Vull revelar realitats que ja existeixen, com els colors infrarojos i ultraviolats, que vosaltres no percebeu. Unir-nos a la tecnologia ens permet revelar realitats i saber millor on som i qui som, perquè descobrim millor quins són els nostres sentits. La medicina fa implants per millorar la vida de les persones, jo ho faig per art. Soc un artista cíborg.

Volies superar el fet de veure la vida en blanc i negre?

No. Quan estudiava música, vaig voler utilitzar la tecnologia en l’artista i no en l’art. Em vaig decidir pels colors, perquè, com que hi veig en blanc i negre, sempre em va interessar el color, però no volia solucionar un problema, sinó satisfer una curiositat. Per a mi, veure en blanc i negre és una cosa que té molts avantatges.

Quins?

Tenim millor visió nocturna i veiem a més distància, perquè el color no hi interfereix. Podem memoritzar la forma més fàcilment. Molta gent que veu en escala de grisos treballa a la marina per detectar on hi ha vaixells, perquè veiem la forma abans que el color. I la gent que veu el color es pot confondre amb el camuflatge.

Estàs pensant en un altre implant?

Sí. Em permetrà notar el pas del temps, crear il·lusions del temps. Podré viatjar en el temps, eliminar els jet lags. L’objectiu és dur a la pràctica la teoria d’Einstein, la relativitat del temps portada a un òrgan.

Viatjar en el temps?

El temps és una percepció. Si pots modificar la percepció, pots viatjar en el temps. El temps és al teu cap. No està demostrat que fora d’aquest existeixi.

imaginCafé

Una antiga seu de CaixaBank al centre de Barcelona acull des de fa un any ImaginCafé, un centre cultural de l’entitat bancària dedicat a la generació millenial. A les antigues instal·lacions de les caixes fortes ara hi ha potents ordinadors i còmodes butaques, a punt per jugar-hi a videojocs o eSports. Amb aquest centre, l’entitat pretén captar el públic jove amb nombroses ofertes culturals i lúdiques. L’espai, de 1.200 metres quadrats i tres pisos, organitza exposicions, conferències i concerts. Les sales del pis superior ofereixen la possibilitat de treballar-hi en grups i un nou espai de coworking.

El passat 5 d’octubre, una obra de l’artista Banksy es va vendre per 1,2 milions d’euros, quatre vegades més del que s’havia estimat inicialment, en una subhasta que va tenir lloc al prestigiós Sotheby’s londinenc. Pocs instants després, l’obra, una còpia sobre llenç d’un dels grafits més coneguts de Banksy, Girl with balloon (Nena amb globus),  es va autodestruir davant la sorpresa majúscula de tots els assistents.

L’endemà, Banksy va pujar el vídeo del moment al seu compte d’Instagram, i hi va afegir amb una cita atribuïda a Pablo Picasso: “l’impuls de destruir també és un impuls creatiu”. Com en tot el que fa aquest artista britànic, de qui es desconeix la identitat, són més les preguntes que les respostes. Era Banksy present a la casa de subhastes? Qui va activar el mecanisme d’autodestrucció de l’obra, i com es va poder disposar aquest mecanisme a la sala? Sotheby’s sabia el que passaria? I sobretot, quines eren les intencions de Banksy en destruir la seva obra?

Si el que es volia era que l’acte de destrucció fos una obra d’art en si mateixa, una espècie de happening, Banksy ha triomfat. El vídeo ja ha superat els 13 milions de reproduccions al seu Instagram, i totes les televisions i els mitjans de comunicació han recollit el moment. A més, la compradora va accedir a exposar temporalment l’obra, ara rebatejada com Love is in the bin (L’amor és al cubell de les escombraries), amb desenes de curiosos que contemplaven l’obra i s’hi feien selfies. L’espectacle continuava.

Tanmateix, si la intenció era denunciar la comercialització i els preus desorbitats del món de l’art, el fracàs ha estat patent: la nova obra ha doblat el preu de l’original, i ja supera els 2 milions de dòlars. “No s’ha destruït una obra d’art, se n’ha creat una de nova, que val el doble que l’original. Es tracta del primer treball artístic de la història desenvolupat en viu i en directe en una subhasta”, apuntava Alex Branczik, director de Sotheby’s per a Europa.

El que ha passat, segons diversos experts, és que Banksy ha creat valor sense voler-ho, mal que li pesi. Romaric Godin ha escrit a Mediapart que “la tela, triturada només en part, val més ara (…) El seu valor està reforçat per la reivindicació de l’artista i pels vídeos de la trituradora. La feliç propietària de la tela ja pot fer valer que posseeix, no només l’obra de Banksy, sinó la prova del seu acte destructor. I aquesta destrucció dona precisament més valor a l’obra”.

 

Alguns experts i periodistes fins i tot han pronosticat que gràcies a aquest experiment, Banksy podria escriure una tesi econòmica sobre el valor monetari del sector artístic. Aquesta fita ha estat una contribució de l’artista a l’estudi empíric del valor de l’art, ja que ha demostrat que gràcies a un gran enginy i creativitat, una bona expectació i viralització d’un succés i una notòria repercussió en l’àmbit econòmic i social, el preu d’una peça pot variar enormement en qüestió de minuts.

Potser el que ha passat, modificant la cita de Picasso, és que “l’impuls de destruir o modificar, també és un impuls econòmic”.