Els malaguenys sempre han estat un dels grans rivals a batre en el panorama nacional malgrat tenir només un títol de Copa del Rei, que van aconseguir el 2005. El seu planter i la seva capacitat per captar nous talents els han convertit en un dels millors clubs espanyols

La Costa del Sol és famosa per moltes coses, entre les quals destaquen especialment la seva cultura i el turisme. Però l’esport també ha ocupat grans titulars d’interès en l’apartat nacional. Qui no coneix ja la seva mascota o el Martín Carpena, el pavelló on juga aquest emblemàtic club anomenat Unicaja? La seva història es remunta al 1977, quan una caixa d’estalvis de Ronda va fundar un equip, que després es fusionaria amb el Mayoral Maristas per assolir l’elit només quatre temporades més tard. El 1991, Unicaja va absorbir la caixa de Ronda i va passar a conèixer-se per primera vegada amb aquest nom, que la majoria de persones associen al club de bàsquet de Màlaga.

El 1994, Javier Imbroda va fer història amb aquest equip, en el qual van participar grans jugadors com Kenny Miller o Nacho Rodríguez. El CB Màlaga va passar a ser l’equip de tots els malaguenys, un club sòlid que aspirava a tot. I així ho va demostrar aquella mateixa temporada, quan a finals del 1995 l’Unicaja es va proclamar subcampió del campionat regular. Des de llavors, ningú no els ha frenat i ja han guanyat un total de disset trofeus, entre els quals hi ha un títol de Lliga ACB, una Copa del Rei, una Copa Korac i una Eurocup.

L’UNICAJA VA GUANYAR EL TÍTOL DE COPA EL 2005 GRÀCIES A L’APORTACIÓ DEL TÈCNIC SERGIO SCARIOLO I DE GRANS JUGADORS COM JORGE GARBAJOSA

El seu estil de joc sempre s’ha inculcat des de les categories inferiors. El filial actual d’aquest Unicaja és el Clínicas Rincón, un equip que treballa amb afany la formació de tots els seus jugadors amb l’objectiu que puguin aspirar a competir al màxim nivell amb la samarreta verda del primer equip.

L’any 2005 va ser especialment significatiu per a l’Unicaja per la consecució del títol de Copa, en aquell moment amb l’actual seleccionador espanyol, Sergio Scariolo. Aquell elenc de jugadors el completaven grans noms com Jorge Garbajosa, Carlos Cabezas, Berni Rodríguez, Pepe Sánchez, Fran Vázquez, Stéphane Risacher i Walter Hermann, entre d’altres. Aquell any també va marcar l’inici d’una temporada per al record, en què els malaguenys van obtenir el seu primer títol de Lliga ACB amb un “ÑBA” com Garbajosa i altres grans jugadors, als quals cal sumar Sandro Nicevic, Pietrus i Daniel Santiago.

Presents en diverses edicions de l’Eurolliga i l’Eurocup, els malaguenys guarden un gran record de la temporada 2016/2017, en què van aconseguir guanyar el Bayern de Munic, el Lokomotiv Kuban i el Valencia Basket. El 5 d’abril d’aquell 2017, l’Unicaja es va proclamar campió de l’Eurocup amb l’assistència des de la banqueta del tècnic Joan Plaza i una gran aportació de grans talents com Carlos Suárez, Alberto Díaz, Nedovic, Jeff Brooks i Alen Omic, entre d’altres.

Luis Casimiro és l’entrenador actual, al costat de Paco Aurioles i Sánchez Cañete. Casimiro, de 58 anys, no va tenir fortuna com a jugador de bàsquet. Res a veure amb el que suposaria la seva aventura a les banquetes des de l’any 1990. Després de passar pel C.B. Don Benito i el C.B. Breogán durant la mateixa temporada, Gandia Basket, Etosa Alicante, C.B. Salamanca, Gijón Baloncesto, TDK Manresa, Càceres o Manresa, la seva primera gran oportunitat va arribar la temporada 2000/2001, en què va capitanejar el Pamesa València.

Casimiro va tornar l’any passat al Martín Carpena després d’haver-hi deixat un grat record la temporada 2011/2012, en què hi va arribar la jornada 26. Els que el coneixen descriuen Casimiro com un entrenador especialment metòdic, insistent en les jugades que assaja i amb les quals, de moment, ha situat el seu equip com a cinquè classificat de la Lliga ACB, amb un total de dotze victòries i set derrotes. És un equip que presumeix d’anotar força més cistelles que les que rep.

LUIS CASIMIRO HA ENTRENAT EN DIFERENTS BANQUETES DEL BÀSQUET ESPANYOL. ÉS UN ENTRENADOR METÒDIC CAPAÇ DE POTENCIAR LES QUALITATS DE TOTS ELS SEUS JUGADORS. AFRONTA LA SEVA SEGONA ETAPA AL CAPDAVANT DE L’UNICAJA

Per a aquesta Copa del Rei, en què intentaran recuperar el tron catorze anys després, l’Unicaja disposarà d’un equip especialment renovat. Les sortides de jugadors com Jeff Brooks, Nemanja Nedovic, Ray McCallum, James Augustine i Morayo Soluade han condicionat un equip que s’ha recompost amb les incorporacions de Kyle Wiltjer, Jaime Fernández, Brian Roberts, Mathias Lessort i Ryan Boatright.

Els “pesos pesants” d’aquest equip continuen sent Carlos Suárez —el capità—, Giorgi Shermadini, Viny Okouo, Pablo Sánchez, Sasu Salin i Morgan Stilma. És un dels conjunts més alts de la categoria i és especialment sòlid en el rebot ofensiu i també en defensa. La seva polivalència també ha permès que Casimiro pugui disposar de diversos jugadors en més d’una posició, sempre que el partit ho requereixi. Arribarà la Copa catorze anys després per a l’Unicaja? Atents.

La Penya és un dels equips més estimats en el panorama nacional per la seva implicació amb la formació des de categories inferiors i el seu esperit guerrer i competitiu

Parlar del Joventut de Badalona, ara amb el sobrenom de Divina Pastora, és fer-ho d’un equip de planter. La “penya” d’amics i amigues que s’unien per gaudir del bàsquet des que es va fundar el 1930. Des de llavors tot han estat bones notícies per a aquest club, el mateix que no només ha aspirat a tot sinó que s’ha rebel·lat davant de grans colossos com el FC Barcelona o el Real Madrid. Sempre ha estat a la màxima categoria del bàsquet espanyol juntament amb el Real Madrid i el Movistar Estudiantes, cosa que l’ha situat com un dels equips més prestigiosos d’Europa. Els verd-i-negres arriben avalats per una filosofia de joc en què no s’escatimen recursos ni tampoc qualitat per enfrontar-se al cèrcol. Això els ha fet ser un dels clubs més talentosos, més agradables per a l’espectador i un enemic per tenir present sempre, en cada partit i en cada competició.

LA FILOSOFIA DE LA PENYA ELS HA PORTAT A ACONSEGUIR VUIT TÍTOLS DE CAMPIONS DE LA COPA DEL REI I QUATRE LLIGUES

El Joventut no és fruit d’una nit de diumenge ni d’una nit d’estiu, com dirien els puristes de l’art i l’esport. L’equip és resistent al pas del temps i a la controvèrsia que caracteritzen les grans lligues, afligides de contractes milionaris. Tot això és aliè a la ideologia del club, que ha quedat ancorada durant més de 88 anys d’història i que avui defensa amb afany el seu entrenador, Carles Duran.

No ha estat l’únic tècnic que ha respectat l’esperit originari del Joventut; altres grans entrenadors com José Grau, Antonio Molina, Clinton Morris, Josep Lluís Cortés o Josep Maria Meléndez, entre d’altres, han fet seus els valors de l’equip. Tothom ha estat al cas de la feina que es fa en categories inferiors amb l’objectiu de ser un equip sistematitzat, similar en concepte a l’Unicaja.

Al llarg de la seva història, ens podríem referir a jugadors especialment significatius com Josep Maria Margall, Jordi Villacampa o els germans Jofresa. També a d’altres més recents com Rudy Fernández o Ricky Rubio —que va debutar a l’ACB amb els verd-i-negres a Granada. A les vitrines del club es poden apreciar dues Lligues ACB el 1991 i 1992 i dos nacionals de Primera Divisió en períodes anteriors, com els que comprenen 1967 i 1978. Però, sense cap dubte, el gran èxit de la Penya ha recalat en les vuit Copes del Rei que han recollit des de 1948. Les més recents se situen el 1997 i el 2008, que va ser el seu últim gran títol com a club, i que esperen revalidar al Palau d’Esports de Madrid.

EL TÈCNIC CARLES DURAN ES VA FORMAR AL PLANTER DEL JOVENTUT DURANT 15 ANYS. TÉ MENYS EXPERIÈNCIA A LA BANQUETA DE PRIMERA COM A PRIMER ENTRENADOR I AFRONTA LA SEVA AVENTURA AMB AQUEST EQUIP DES DE L’ANY PASSAT. ACOSTUMA A ESGOTAR LES POSSESSIONS AL FINAL DE CADA QUART

L’entrenador, Carles Duran, és un més de la Penya. Format i criat al planter durant 15 anys, ha acompanyat grans noms de l’ACB com Pepu Hernández, Sito Alonso i Aíto García Reneses. La seva primera gran aventura com a primer entrenador va arribar l’any 2014, al capdavant del Valencia Basket. Després va passar pel Bilbao Basket i, des de l’any passat, és el capità de vaixell del seu Joventut de Badalona. Té una gran empatia amb els jugadors que entrena, és un més al vestidor, i això ha provocat que en l’actual campanya el seu equip estigui vuitè a la taula classificatòria, a només una victòria del quart, el revelador Iberostar Tenerife.

SHAWN DAWSON ES PERDRÀ LA COPA DEL REI PERQUÈ ESTÀ LESIONAT, MENTRE QUE ELS DE BADALONA ARRIBARAN AMB GRANS NOMS COM EL DE JOSÉ IGNACIO NOGUÉS, XABIER LÓPEZ O CONOR MORGAN DE CARA A GARANTIR UN BON CAMPIONAT

Aquesta campanya no els està anant com esperaven en un principi; mantenen una transició en què esperen que grans jugadors facin que l’afició s’oblidi dels mítics que han abandonat Badalona. Ens podem referir a Dimitrijević, Josep Busquets, Conor Morgan, Xabier López-Arostegui, Nicolás Laprovittola, Marko Todorović, Marcos Delía, José Ignacio Nogués, Albert Ventura, Dakota Mathias, Arturs Zagars, Simon Birgander, Joel Parra, Terrence Bieshaar i Luke Harangody. Tenint present el lesionat Shawn Dawson, que es perdrà la Copa del Rei a Madrid.

Aquest és un cartell en què, per primera vegada en molts anys, la direcció esportiva del Joventut ha hagut d’incorporar diversos noms estrangers per suplir les garanties que volen i necessiten. No obstant això, la seva filosofia i capacitat els ha portat a estar novament entre els aspirants al títol de Copa amb la premissa d’emportar-se a Badalona el que seria el seu novè títol de campió en aquest torneig.

L’entrenador Josep Maria Berrocal va aconseguir la fita d’entrar en els vuit equips aspirants al títol de la Copa del Rei, de la qual seran amfitrions juntament amb el Real Madrid

Si parlem d’un equip que arriba a la gent, capaç d’unir sentiments i de sobreposar-se a tota mena de mals o amenaces, ens hem de referir al Movistar Estudiantes. Els seus aficionats coregen cada partit el seu càntic de guerra més sonor: “Estu, diantes”. Amb aquest crit arenguen jugadors que continuen sent una icona de l’ACB, la competició de la qual mai no han marxat i que tantes vegades els ha procurat un futur incert. Però en el bàsquet pot passar de tot, també amb equips com l’Estudiantes, que ha aconseguit estar entre els vuit conjunts que disputaran aquesta edició de la Copa del Rei. En la competició regular, els que entrena Josep Maria Berrocal s’han col·locat a la posició tretzena de la taula, amb un balanç de set victòries i dotze derrotes.

EL MOVISTAR ESTUDIANTES OCUPA LA TRETZENA POSICIÓ DE LA TAULA A L’ACB, AMB SET VICTÒRIES I DOTZE DERROTES

Els números no fan presagiar que puguin ser un dels grans aspirants al títol coper; de fet, fins a la data, l’Estu s’ha caracteritzat per ser un equip irregular. Aquest és un dels primers reptes als quals s’enfrontarà el conjunt en un trofeu del qual serà amfitrió juntament amb el Real Madrid, i en què ocupa la plaça que ha alliberat aquest any el Fuenlabrada. No s’ha de perdre de vista l’heroïcitat d’un club històric que es va fundar el 1947 i que ha aconseguit grans títols, com les tres Copes del Rei aconseguides el 1963 davant del Real Madrid, el 1992 davant del CAI Saragossa i l’any 2000 davant del Pamesa València.

JA HA VENÇUT A LA COPA DEL REI EN TRES OCASIONS (1963, 1992 I 2000)

També ha estat quatre vegades finalista d’aquest torneig: el 62, el 73 i el 75 davant del Real Madrid i, més recentment, el 1991, davant del FC Barcelona. L’Estudiantes sí que s’ha col·locat en quatre ocasions com a subcampió de Lliga: el 1963, el 1968, el 1981 i el 2004. Malgrat ser un club modest, “de barri”, com el qualifiquen alguns aficionats, l’Estu també ha tingut presència europea en campionats com la Copa Korać, l’Eurolliga, la Copa Saporta, la ULEB i la Copa FIBA. En totes ha arribat fins a rondes finals i fins i tot fins a la semifinal.

JOSEP MARIA BERROCAL ADVOCA PER UN SISTEMA DEFENSIU, MÉS INTENS EN ELS MINUTS FINALS. ES VA FORMAR A LES CATEGORIES INFERIORS DEL JOVENTUT DE BADALONA I A L’ELIT AMB EL FC BARCELONA

Si parlem de Movistar Estudiantes, hem de posar èmfasi en la figura del seu entrenador, Josep Maria Berrocal. Nascut el 1970, va ser deixeble de Pešić i Pascual al FC Barcelona, i anteriorment havia passat per les categories inferiors del Joventut de Badalona. Ha dirigit equips com el Budivelnyk de la lliga ucraïnesa, el Bàsquet Menorca, el Lucentum Alacant, el BC Donestsk d’Ucraïna, el Belfast Star de la Premier League i altres equips en qualitat de primer ajudant. L’any passat va aterrar al Movistar Estudiantes amb la necessitat de reforçar la línia defensiva de l’equip per evitar derrotes davant de rivals directes que complicaven la classificació a l’ACB dels madrilenys. El seu esperit és especialment tàctic, amb una defensa sòlida sota el cèrcol i sense escatimar recursos per afrontar els minuts finals de cada partit. Entre els èxits de Berrocal hi ha el campionat de lliga a Ucraïna i fer pujar el Bàsquet Menorca a l’ACB, a més d’obtenir títols amb el FC Barcelona a l’Euroleague i també a l’ACB i la Copa del Rei.

Per a l’ocasió, Berrocal comptarà amb una plantilla que formen jugadors espanyols com Sola Adams, Darío Brizuela, Édgar Vicedo, Víctor Arteaga, Bernat Vanaclocha, Diego Alderete i Pablo Suárez; i amb jugadors estrangers com Gian Clavell, Alessandro Gentile, Ludvig Håkanson, Omar Cook, Shayne Whittington, Goran Suton, Nik Caner-Medley, Fotios Lampropoulos, Andrei Grytsak, Dovydas Giedraitis i Ignacio Arroyo.

L’INSTITUT RAMIRO DE MAEZTU VA SER L’ORIGEN DEL QUE AVUI CONEIXEM COM A ESTUDIANTES

Per conèixer com cal aquest històric, hem de remuntar-nos a l’any 1947-48, quan un grup d’alumnes de l’Institut Ramiro de Maeztu va inscriure a la Federació Castellana de Bàsquet un equip amb el mateix nom, a la tercera divisió. Hi van començar a créixer un gran cartell d’estrelles que han regnat en els últims anys en el panorama nacional i internacional, com per exemple Pepu Hernández o l’actual capità del Real Madrid Felipe Reyes.

El tècnic serbi afronta la seva segona etapa al capdavant del FC Barcelona amb el desig de tornar a acumular títols com l’últim “coper” de 2018

En el bàsquet hi ha multitud de factors, agents externs i interns que redefineixen un equip i els seus èxits o proeses. Molts analítics pensen només en els jugadors que conformen una plantilla en un intent per vaticinar un futur incert. Una gran plantilla pot obtenir innumerables títols, no hi ha dubte, mentre que una altra d’igual talent es pot quedar a zero.

La grandesa del bàsquet és que hi ha conjunts, modestos sobre el paper, que han aconseguit enlluernar el públic gràcies a una feina coherent i un joc efectiu i eficaç. El Barça Lassa n’és un exemple, un equip cridat a grans proeses però no sempre igual de contundent. Svetislav Pešić és el gran responsable de la línia ascendent que manté aquest Barça, actual líder de l’ACB, amb 16 victòries i només tres derrotes, així com el vigent campió de Copa. Repassem els mèrits d’aquest entrenador nascut a la localitat de Pirot, a l’antiga Iugoslàvia, ara fa 69 anys.

PEŠIĆ VA ACONSEGUIR L’ÚLTIMA COPA DEL REI DISPUTADA A GRAN CANÀRIA DESPRÉS DE TORNAR AL BARÇA L’ANY PASSAT

Va compaginar la selecció iugoslava amb l’alemanya i actualment manté la nacionalitat croata. És un dels millors entrenadors del món per les seves innovacions tàctiques i també pel gran palmarès que acumula. Un èxit que ni ell mateix s’imaginava quan ja brillava amb la selecció de Iugoslàvia, amb què va arribar a guanyar la Copa del Món de Bàsquet i dos Eurobàsquets —un amb Alemanya. Ara encara una nova aventura al capdavant del Barça, al qual va arribar l’any passat. En el seu anterior camí, durant el període 2002-2004, va aconseguir aixecar l’Eurolliga amb els blaugrana. També es va fer amb la Copa Korać amb l’Alba Berlín el 1995 i l’Eurocopa de la FIBA amb el desaparegut Akasvayu Girona el 2007.

Pešić es va posar per primera vegada la roba de bàsquet el 1964. Diuen que el seu pare mai no li va negar l’oportunitat de convertir-se en jugador. El jove Pešić ja tenia una manera de jugar impròpia en aquella generació, i en això es va fixar el KK Pirot de Iugoslàvia. Després arribaria la seva oportunitat amb el Partizan de Belgrad i el Bosna Sarajevo. Amb aquest últim va aconseguir els seus tres títols com a jugador: una Eurolliga el 1979, una Lliga a Iugoslàvia el 78 i una Copa en la mateixa temporada. Només va trigar dos anys a iniciar un camí diferent, al qual estava cridat des que botava una pilota sobre el parquet.

Bosna va ser el seu primer escenari com a tècnic i després va passar a formar part de les categories inferiors de la selecció nacional de bàsquet del mateix país, i d’Alemanya a partir de 1987. A Alemanya ha tingut dues etapes al capdavant del combinat nacional, amb el qual repetiria entre 2012 i 2014. La selecció nacional de Iugoslàvia arribaria entre 2001 i 2002. S’hi va proclamar campió del món amb Iugoslàvia a Indianapolis el 2002 i va obtenir un altre títol d’Eurobàsquet a Turquia, el 2001. Amb la selecció d’Alemanya va aconseguir la Medalla d’Or a l’Eurobàsquet de 1993, disputat al mateix país.

PEŠIĆ HA DIRIGIT LES SELECCIONS D’ALEMANYA I IUGOSLÀVIA I GRANS EQUIPS DE LLIGUES EUROPEES

Després d’aquella fase d’Eurobàsquet, Mundials i Jocs Olímpics, Pešić va alternar amb diversos equips europeus amb què va aconseguir grans gestes. Entre alguns, podem parlar de la Dinamo Moscou, l’Estrella Roja de Belgrad, el València o el mateix Barça. Si tenim en especial consideració el seu pas per Espanya, Pešić ha aconseguit dues Lligues ACB amb el Barça de manera consecutiva entre 2002 i 2004 i dues Copes del Rei amb el mateix equip, la de 2003 i, l’última, el 2018. Pešić ha aconseguit ser un dels grans reconeguts en la seva tasca com a entrenador de bàsquet gràcies a la seva manera d’entendre aquest esport i als èxits que sempre li han fet costat. A Alemanya va ser nomenat millor entrenador des de l’any 1995 fins al 1999; a més de rebre la Medalla al Mèrit de la Federació Alemanya de Bàsquet el 1994.

EL BARÇA HA GUANYAT EFECTIVITAT EN EL JOC DEFENSIU DES DEL RETORN DEL TÈCNIC CROAT I ES PRESENTA COM UN DELS GRANS ASPIRANTS A LA COPA

La passada temporada el seu nom va sonar com un reclam després de la destitució de Sito Alonso. Pešić havia aconseguit recuperar una gran imatge del Barça en la seva primera etapa com a tècnic i no va haver-hi gaires dubtes a l’hora de tornar a Can Barça. Des que va tornar, el Lassa ha tornat a ser un dels grans aspirants a tots els títols en què participa, amb l’últim gran èxit obtingut a Gran Canària, on es va alçar amb la Copa davant l’etern rival: el Real Madrid.

En aquesta edició, Pešić comptarà amb una plantilla que completen grans jugadors del nivell de Thomas Heurtel, Pau Ribas, Kevin Pangos, Aleix Font, Kyle Kuric, Jaka Blažič, Adam Hanga, Víctor Claver, Rolands Smits, Chris Singleton, Pierre Oriola, Ante Tomić, Artem Pustovyi i Kevin Seraphin. Ha quedat enrere l’època de Joan Carles Navarro, Roberto Dueñas, Bodiroga o Epi. Però el que mai no se’n va anar, el que continua volent fer créixer la seva llegenda amb el Barça, és Pešić.

El Reial Madrid afronta una nova edició de la Copa del Rei amb l’objectiu de recuperar el títol de campió que li va arrabassar el Barça a Gran Canària. Els de Pablo Laso seran coamfitrions de la Copa del Rei, de la qual porten 27 títols i 47 finals disputades

[vc_column_text

La Copa del Rei es juga a casa, això és el que reiteren els aficionats del Reial Madrid; blancs, merengues… tota l’afició està preparada per esmenar l’ensopegada de la passada Copa del Rei, que van perdre davant el seu principal rival: el Barça de Pešić. Les Canàries sempre han estat un taló d’Aquil·les per al Reial Madrid, tant en l’apartat de futbol com en el de bàsquet. Aquella derrota, per només dos punts de diferència, encara cou entre una afició que entén que aquest ha de ser un gran any per al seu club. El bàsquet atresora la intensitat, la immediatesa i l’esforç que molt poques disciplines poden emular. Tot compta, cada jugada pot marcar el punt i seguit que reclama una grada acostumada a recollir títols.

EL REIAL MADRID ARRIBA A LA COPA DEL REI COM EL TERCER CLASSIFICAT A LA LLIGA ACB, A NOMÉS UNA VICTORIA DEL LÍDER, EL BARÇA LASSA

Així es presenta aquest Reial Madrid, un campió europeu que sap perfectament el que és guanyar la Copa del Rei. Ho va fer fa només un parell de temporades. Per a aquesta ocasió, els blancs aterren amb la cara d’haver sumat 14 victòries i tenir només cinc derrotes a la competició de la Lliga, i s’alça, a més, com l’equip més anotador del campionat regular, amb un total de 1.695 punts. Estadístiques similars al segon classificat, el Kirolbet Baskonia, i amb només una victòria menys que l’actual líder, el Barça Lassa. Ambdós equips seran els principals rivals amb qui s’hauran de batre els madridistes. Per alçar novament la fita i engrandir encara més el seu palmarès, en el qual hi ha 34 títols de lliga i 10 Eurolligues, Laso comptarà amb una plantilla que formen jugadors de la talla de Rudy Fernández, Sergio Llull, Anthony Randolph, Gustavo Ayón, Facundo Campazzo, Edy Tavares, Fabien Causeur, Klemen Prepelič, Gabriel Deck, Trey Thompkins o l’etern capità Felipe Reyes. Un combinat en què sempre han alternat grans jugadors nacionals i d’altres provinents de lligues europees i dels Estats Units, entre d’altres. El Reial Madrid també recorda Luka Dončić, actual jugador de l’NBA i cridat a ser rookie de l’any.

Cal parar atenció en dues grans figures que arriben en plena forma a aquesta Copa del Rei. Felipe Reyes és el jugador amb més partits de la història del Reial Madrid, i hi acumula un total de 825 trobades. A aquesta dada segueix el seu lloc com a segon màxim anotador a la història del club, amb 8.417 punts. El capità, ex de l’Estudiantes, s’ha convertit en una peça angular en els esquemes de tots els entrenadors que han dirigit un dels clubs més importants de la història del bàsquet espanyol. També ha estat present en la millor època de la selecció espanyola de bàsquet.

El segon gran nom és el del balear Sergio Llull, el segon que segueix a la llista de jugadors amb més aparicions amb l’elàstica blanca, amb un total de 644 partits. També és present a la llista de jugadors amb més punts, un total de 7.161, xifra amb què va superar Rafael Rullán (7.135). Llull ha estat un jugador especialment determinant a l’hora d’encarar partits clau o eliminatòries com la que repetirà a la Copa del Rei.

FELIPE REYES ÉS EL JUGADOR AMB MÉS PARTITS A LA HISTÒRIA DEL REIAL MADRID I LLULL, EL SEGON. AMBDÓS TAMBÉ SÓN A LA LLISTA DE MÀXIMS ANOTADORS

Sergio és un dels jugadors més polivalents amb què compta el tècnic Laso, capaç d’ocupar la posició de base o aler sempre que el partit ho demani. La seva gran virtut es presenta a l’hora de maniobrar, protegir la pilota i presentar-se a la línia de triple, on acostuma a anotar amb molta facilitat. El seu compromís amb el Reial Madrid és innegable, també la seva capacitat de revolucionar un partit en períodes de màxima exigència, com acostumen a ser el segon i el quart. Felipe també s’ha erigit com un dels grans segurs amb qui compta Pablo Laso sota el cèrcol, ja que es tracta d’un dels jugadors que més rebots atrapa malgrat que no és un pivot de gran altura. La seva capacitat de batallar i encoratjar els seus companys han aconseguit catalogar-lo com un “Espàrtac” del segle xxi. Un jugador de raça que també sap moure’s com molt pocs dins de la zona i fins i tot des de la zona de triple.

PABLO LASO TÉ 12 TÍTOLS COM A ENTRENADOR DEL REIAL MADRID

Per a aquesta revàlida, el Reial Madrid arribarà ara sense Dončić, Chasson Randle, Álex Suárez, Sebas Saiz, Augusto Lima ni Dino Radoncic, jugadors pels quals el club ha ingressat dos milions d’euros. Sí que s’ha reforçat amb Gabriel Deck, aler argentí procedent de San Lorenzo, i el francès Klemen Prepelic, escorta. El club va desemborsar 250.000 euros per ambdós jugadors. Mentrestant, Pablo Laso —que acumula 12 títols des que va arribar el 2011— comptarà amb jugadors júnior per no deixar caps per lligar en la batalla en què el Reial Madrid espera aconseguir recuperar el seu trofeu.