Atenció perquè venen xifres que maregen: uns 220.000 preus, 479 articles i 29.000 establiments de 177 municipis. Són moltes les dades implicades en l’índex de preus de consum (IPC) que fem servir per mesurar el cost de la vida que afecta les famílies.

No és cap curiositat. Conèixer l’evolució dels preus de consum és clau en la nostra economia, ja que sovint s’empra com a criteri per ajustar salaris, preus de lloguers i altres revisions. Justament, ara va en boca de tothom per la seva vinculació a la revaloració de les pensions, però també pot ajudar les famílies a fer les seves previsions, per exemple, per arribar a final de mes.

La necessitat de conèixer l’evolució dels preus no és d’ara. Aquesta és la història que hi ha al darrere d’un índex que influeix en el nostre dia a dia.

Hauríem de remuntar-nos a l’any 1936 per trobar els primers indicadors prou sòlids per calcular els preus de consum a Espanya, que van servir com a base per al primer sistema d’índexs de cost de la vida del 1939. Més endavant van entrar en vigor dos nous sistemes més, amb bases en els anys 1958 i 1968.

Amb el sistema base del 1976, aquests indicadors van rebre el nom d’índexs de preus de consum. Aquesta manera de mesurar el cost de la vida es va anar ajustant amb la classificació del consum en vuit grans grups i la creació d’índexs per a cada comunitat autònoma. Així, doncs, es van crear dos nous sistemes d’IPC, amb bases en els anys 1983 i 1992.

El 2002 va entrar en vigor el nou sistema d’IPC amb base 2001 i ho va fer carregat de novetats, com ara la seva publicació en dotze grups i l’actualització de les seves ponderacions a partir de l’Enquesta Contínua de Pressupostos Familiars (ECPF). És a dir, aquest IPC va ser el primer a tenir en compte les rebaixes, a revisar anualment les ponderacions i a encadenar els índexs. Un sistema posterior, amb base 2006, augmentaria la mostra de municipis i el nombre de preus recollits i d’articles del cistell de consum. Allò que es pretén amb tots aquests canvis és fer un retrat com més fidel millor de l’evolució dels preus i del cost de la vida a Espanya.

Aquest índex no deixa d’evolucionar i la base 2011 va entrar en vigor el gener del 2012 amb moltes novetats. A més de tenir en compte conceptes com ara el preu de l’oli o del calçat, van entrar en joc el cost de les tauletes tàctils, de la fotodepilació o del logopeda. D’altra banda, però, desapareixien altres conceptes en desús com ara el lloguer de pel·lícules. Sí, l’IPC s’adapta als canvis i es modernitza. Com nosaltres.

Avui dia, el sistema que fem servir té base 2016 i, a més de desglossar en més gran mesura la informació, ha portat nous ajustos al cistell de consum (blog de CaixaBank) que s’analitza: serveis en línia com ara Netflix o Spotify i les càpsules de cafè substitueixen altres conceptes com ara el DVD o les videocàmeres.

Sens dubte, la història de l’IPC és la història dels nostres hàbits de consum, de la transformació social tan intensa que Espanya ha viscut en les darreres dècades i que, naturalment, té encara molts capítols per oferir.

El TIN (tipus d’interès nominal) és l’interès que l’entitat financera cobra en concepte d’ajornament dels pagaments. Es tracta d’un percentatge fix que el banc rep com a pagament pels diners que ha prestat al client. Pot ser anual, però no és el més usual. L’habitual és calcular-lo de forma mensual, tot i que també es podria fer de forma diària, setmanal o trimestral. L’important en aquest cas és fixar-se en el període temporal, per fer després els càlculs que interessin. Per exemple, un 6% nominal anual equivaldrà a un 0,5% nominal mensual (és a dir, 6% dividit entre 12 mesos).

Però el TIN no té en compte cap de les despeses que van associades a l’operació, ni tampoc no descompta la inflació (per oposició al tipus d’interès real, en què sí que es resta). Es tracta simplement, tal com indica el seu nom, de l’interès nominal, d’aquell que es pacta amb l’entitat bancària per fer l’operació.

Per la seva banda, la TAE (i no el TAE, com es diu a vegades) correspon a la taxa anual equivalent. Què significa l’expressió anual equivalent? Significa que és el percentatge que indica, de forma anual, el cost o el rendiment efectiu que té un producte financer. El seu càlcul es fa seguint una fórmula matemàtica normalitzada, que té en compte el TIN de l’operació, però també altres factors, com ara la freqüència dels pagaments, les comissions bancàries per cancel·lació o amortització i també les altres despeses que genera l’operació. És, per tant, “anual” i “equivalent” i, per això, més completa i, en general, més útil que el TIN perquè el consumidor pugui prendre una decisió final.

De fet, el que permet la TAE és homogeneïtzar qualsevol producte financer a un període d’un any per tal de poder-lo comparar amb un altre producte similar, ja sigui de la mateixa entitat financera o d’altres entitats. Aporta, per tant, una visió més clara i real de quant pot aportar una inversió o de quant pot costar un crèdit.

D’acord amb la normativa del Banc d’Espanya, CaixaBank informa sempre sobre la TAE en tots els seus contractes, documents de liquidació i ofertes vinculants als seus clients, així com en les campanyes publicitàries que fa dels seus productes financers.

Així mateix, el Banc d’Espanya disposa del següent simulador, que permet obtenir la TAE d’una operació de préstec a partir de diversos conceptes: l’import del préstec, el seu tipus d’interès nominal, el seu termini d’amortització, les comissions i, en cas que la seva contractació sigui obligatòria, la prima de l’assegurança de protecció de pagaments.

En aquestes qüestions estava el Sr. Gekko, quan un jove nouvingut a la voràgine de Wall Street, Bud Fox (Charlie Seen), s’entesta a conèixer Gekko, al qual admira com un ídol. Digna de menció és la successió d’estratègies que Fox posa en pràctica per arribar al seu objectiu: cinc minuts a soles amb la persona que és el seu exemple a seguir. I ho aconsegueix. Però el que Fox proposa no acaba d’agradar el gran senyor, que pressiona el noi perquè li porti quelcom verdaderament suculent: un gran plat servit al punt per a ell, i només per a ell, alguna cosa que no sàpiga ningú més i que li permeti fer una operació que li reporti beneficis elevats. “Tant me fa d’on treguis la informació”, li etziba per telèfon al jove broker.

Fox, obnubilat per la posició que Gekko li atorga, i per poder mantenir un ritme de vida que l’ha absorbit, creua la línia. El pare de Fox és representant sindical a BlueStar Airlines, una línia aèria amb molts problemes després d’un accident esdevingut anys enrere. El que ningú no sap, i que el pare explica al seu fill, és que les autoritats aixecaran les sancions a l’empresa, i que aviat tindrà grans possibilitats. Fox fa ús d’aquesta informació privilegiada i la hi proporciona a Gekko. Segons la Wikipedia, la informació privilegiada (en anglès insider trading) és la cotització d’accions d’una empresa pública o altres valors (com bons o opcions financeres) per persones amb accés a informació no pública sobre aquesta. El Tribunal Suprem del nostre país ja ha ratificat condemnes sobre això per “preservar la integritat dels mercats de valors i garantir la igualtat de condicions dels inversors potencials” (recurs número 5244/2014. Ponent senyor Bandrés Sánchez-Cruzat).

Bud Fox es va deixar endur per l’ambició i, a més de fer ús d’informació privilegiada, va posar en perill la pròpia empresa, ja que la intenció de Gekko era realment comprar l’aerolínia per després vendre-la per parts. Fox va aconseguir arreglar el seu propi error manipulant el mercat de valors, fent que les accions de BluStar baixessin artificialment propagant rumors falsos per poder, així, afavorir un altre comprador que seria més benèvol amb el treball de tota la vida del seu pare. En definitiva, de mal en pitjor. <spoiler> El final de la pel·lícula acaba amb Gekko i Fox a la presó. “Els diners no dormen mai” és una de les frases que aquest treball d’Oliver Stone va deixar per al record. En un món globalitzat, les transaccions econòmiques es fan durant les 24 hores, ja que sempre hi ha algun mercat obert en algun lloc del planeta a qualsevol hora. El que és realment important, la gran lliçó que s’ha de treure de Wall Street, és que l’ambició desmesurada no és bona consellera, i que el fi no justifica els mitjans si no vols acabar dormint a la presó. Les regles són per a tothom, i la llei protegeix els inversors que fan la seva feina amb professionalitat. Un altre dels personatges de la pel·lícula, Lou Mannheim, que treballa amb Bud Fox a la seva primera feina, diu al començament de la pel·lícula: “de vegades es triga temps a aconseguir bons resultats”. Lamentablement, Fox no en va fer cas i es va aprofitar d’una informació privilegiada que el seu pare li havia confiat per posar-se en avantatge sobre la resta d’inversors que operaven al mercat de valors. Una cosa que va pagar, com passa al món real.

Però… per què estalviar? En primer lloc, per fer front a imprevistos. En qualsevol moment es pot produir alguna circumstància que ens generi una despesa inesperada: una multa, una avaria al cotxe, un robatori o una malaltia poden trastocar el nostre pressupost. Si tenim uns estalvis, podrem afrontar millor aquests imprevistos.

Estalviar també ens permet complir objectius en el futur. Poder comprar un cotxe o un habitatge, fer un viatge, pagar els estudis dels fills o la jubilació poden ser objectius per al nostre futur.

En definitiva, tenir estalvis ens permet viure més tranquils i amb una millor qualitat de vida, ja que els estalvis ens donen la seguretat i la independència financera que necessitem per satisfer les necessitats de la família, complir objectius i fer front a imprevistos.

L’estalvi és la clau per a la nostra tranquil·litat. És molt millor consumir de forma responsable en el present i poder estalviar que viure gastant més del que es guanya i estar sempre en deute.

Pla d’estalvi

En primer lloc, hem d’estar convençuts de la importància d’estalviar. Pot ser que els nostres ingressos siguin petits i que de vegades no puguem estalviar o que només puguem estalviar quantitats molt petites, però és útil tenir consciència que no gastar tots els diners que tenim és un hàbit que ens permetrà viure de forma més relaxada davant de possibles imprevistos a què hàgim de fer front.

Una manera d’estalviar és fer un pla d’estalvi. En primer lloc, hem de tenir un coneixement real dels nostres ingressos. Després marcarem un objectiu, que pot ser tenir un petit fons d’emergència.

Fons d’emergència

El fons d’emergència és els diners que guardem per fer front a imprevistos, com ara avaries en electrodomèstics, reparacions del vehicle o a l’habitatge, problemes dentals… Sense un fons de diners apartat per a imprevistos, el més normal és haver de recórrer a opcions més costoses: demanar un préstec o pagar amb targeta de crèdit. Endeutar-nos més en temps difícils és poc aconsellable, ja que els interessos farien augmentar les nostres despeses fixes quan menys ens ho podem permetre. És la millor forma de caure en la trampa d’un endeutament cada vegada més gran. A més, en casos de necessitat ens podem veure forçats a acceptar condicions poc favorables.

Quants diners hi ha d’haver?

La quantitat necessària per al fons d’emergència depèn de les circumstàncies personals: amb quins ingressos compta la família, quantes persones tenim al nostre càrrec i quines altres opcions tindríem per trobar diners ràpidament en cas de necessitat. Els experts aconsellen acumular un fons d’emergència equivalent a entre tres i sis mesos de despeses obligatòries, és a dir, prou per pagar la hipoteca o el lloguer i la quota dels altres préstecs, menjar, llum, assegurances, escoles, etc. durant aquest període. Un fons d’emergència no elimina la necessitat de tenir cobertura adequada per a contingències greus mitjançant pòlisses d’assegurances.

On els guardo?

És important que els diners del fons d’emergència estiguin en un lloc fàcilment disponible i que, alhora, sigui segur (no s’han de posar els diners en productes financers amb risc, com ara accions…). A la vegada, és recomanable que no estiguin al compte principal de la llar, ja que és fàcil que es gastin els diners en altres conceptes. Per exemple, podem tenir un compte només d’estalvi.

Hàbits d’estalvi

L’estalvi és un hàbit, és a dir, un comportament que repetim regularment. Aquests són alguns hàbits d’estalvi:

• Fixar metes accessibles.
• Establir un objectiu d’estalvi mensual.
• Establir prioritats de despesa i d’estalvi.
• Fer un pressupost mensual i un d’anual.
• Pensar-s’ho dues vegades abans de gastar diners en alguna cosa.
• Evitar les compres compulsives.
• Fer balanç a finals de mes.
• Mantenir el nostre compromís d’estalvi mes a mes.
• Revisar periòdicament l’evolució dels nostres objectius.

L’estalvi, una despesa mensual més

Una bona forma d’estalviar és considerar els diners que vull estalviar com una despesa més al mes; és a dir, igual que he de pagar les companyies d’electricitat, telèfon i assegurances, també em pago a mi mateix. És més fàcil si retirem aquesta quantitat a principis de mes abans de gastar-la en altres coses.

Si decidim estalviar un tant per cent dels nostres ingressos mensuals, per exemple un 10%, podem incloure aquest 10% en les despeses fixes del nostre pressupost. Possiblement, segons les nostres circumstàncies personals o l’etapa de la vida en què ens trobem, després de fer totes les retallades possibles el pressupost continuï sent massa ajustat com per permetre un 10% d’estalvi mensual. Encara que només puguem estalviar 5 o 10 euros cada mes, val la pena.

Una de les eines per facilitar l’estalvi és La Meva Guardiola, un servei sense cost, personalitzable i social que ofereix als clients de CaixaBank un sistema d’estalvi sistemàtic. Aquest servei permet obrir un compte d’estalvi destinat a rebre aportacions, en què cada titular pot tenir un màxim de cinc guardioles, cadascuna amb un saldo màxim de 100.000 euros.

La quantitat no és el més important, sinó adquirir l’hàbit d’estalviar

Els petits estalvis poden ajudar a marcar la diferència. Per exemple, si cada matí esmorzes en un bar per 2,50 €, això significa:

• 50 € al mes (20 dies x 2,50 €)
• 600 € a l’any (12 mesos x 50 €)

Tal com hem vist en aquest capítol, adoptar hàbits d’estalvi és sempre beneficiós, encara que sigui en quantitats que es puguin considerar petites. Guardar uns estalvis de forma periòdica ens aporta tranquil·litat i millora la nostra qualitat de vida, ja que ens permet fer front a possibles imprevistos i, alhora, fa possible complir els nostres projectes de futur sense recórrer a mètodes més costosos.

El lísing, o arrendament financer, és un contracte de lloguer que incorpora l’opció de compra en finalitzar el termini i que sol tenir una durada mínima de 2 anys per a béns mobles i 10 per a immobles És a dir, quan el contracte de lloguer està a punt d’expirar, es presenten dues opcions:

• comprar el bé pagant l’última quota “residual”,
• o no fer la compra i lliurar el bé al propietari.

Tot i que és cert que hi ha aquestes dues vies, la realitat és que el contracte de lísing sol fer-se amb un clar objectiu de compra, ja que en el moment de l’adquisició l’import del bé és molt inferior al valor real. A efectes pràctics, el lísing també és una molt bona opció per les facilitats de finançament que ofereix (finançar fins al 100% del valor d’adquisició) i la possibilitat d’amortitzar anticipadament l’actiu, produint-se un ajornament de l’impost sobre societats.

No obstant això, també hi ha un aspecte que val la pena destacar i tenir present: en el lísing l’arrendador transmet al client tots els riscos, drets i obligacions derivats de la propietat. És a dir, des d’un principi es gestiona com si fos una compra.

Durant els primers vuit mesos de l’any CaixaBank va tancar més de 9.500 noves operacions de lísing per valor de 934,8 milions d’euros, un 75,9% més que el mateix període de l’any anterior.

Amb tot, l’entitat aconseguia una quota de mercat del 18% i assolia la primera posició del rànquing espanyol de lísing, segons l’Asociación Española de Leasing y Renting. Una mostra més de com CaixaBank està integrant en la seva estratègia aquesta línia de negoci.

Si t’ha interessat aquest article i vols saber-ne més, no et perdis el nostre especial en Educació financera.

Però, què en sabem, de la Borsa de Frankfurt? Quins orígens té? Com ha arribat a convertir-se en un gegant borsari? Per respondre a aquestes preguntes, hem de remuntar-nos a les fires medievals que se celebraven a la ciutat en el segle XII. Com a resultat de la bona activitat comercial que se’n derivava, en el segle XVI Luter va denominar la ciutat “el forat de plata i or” de l’imperi alemany.

Més endavant, i a causa també de l’elevada immigració a la ciutat per part d’holandesos i francesos, es van establir a Frankfurt el comerç majorista i el sector bancari. Els comerciants de tot Europa venien a la ciutat alemanya per participar en el comerç. Més tard, l’any 1585, tindria lloc el naixement de l’intercanvi a Frankfurt.

A partir de llavors, durant les fires, un grup de comerciants es va començar a reunir periòdicament per actualitzar els tipus de canvi per a les transaccions en monedes i bitllets. I és en aquest moment, l’any 1605, que va néixer oficialment el terme Börse, el nom amb què es designava aquestes reunions.

No obstant això, no va ser fins al 1666 que es van promulgar les primeres regles d’intercanvi, cosa que va donar lloc a l’establiment d’una administració oficial de borsa. El primer full de cotitzacions de la Borsa de Frankfurt data de l’any 1721.

D’aquesta manera, a poc a poc la ciutat es va anar convertint en un centre internacional de finances amb una de les borses més influents, que va construir el seu propi edifici a la coneguda Paulsplatz, que va obrir les seves portes el 1843.

La Primera Guerra Mundial i l’arribada al poder del partit nazi a Alemanya són alguns dels esdeveniments que també van marcar la història i evolució de la Borsa de Frankfurt.

La Borsa de Frankfurt és la més important d’Alemanya i la vuitena del món. L’índex de referència és el DAX (Deutscher Aktienindex) i actualment inclou 30 empreses cotitzades en aquest mercat de valors.

La Borsa funciona amb XETRA, un sistema de comerç electrònic que es fa servir a tot el mercat alemany.

Si t’ha interessat aquest tema, pots consultar els articles que hem publicat fins ara sobre la borsa i el mercat de valors al nostre blog.

Va ser el desè nord-americà a rebre el premi i la seva nominació va ser, per a alguns cercles econòmics, un missatge d’advertència a la política monetarista del Govern de Ronald Reagan. Fill d’una família de classe mitjana i influït per les idees que van sorgir arran de la Gran Depressió, sempre ho va tenir molt clar: “Era molt fàcil interessar-se per l’economia perquè era evivent que les coses que estaven malament al món tenien molt a veure amb l’economia”, va confessar fa anys al The New York Times.

L’Acadèmia va destacar la seva teoria de la selecció de cartera, que analitza com els canvis en els mercats financers influeixen en la despesa i en l’estalvi dels consumidors i els inversionistes. Tobin volia assentar les bases microeconòmiques de la demanda de diners que Keynes ja havia introduït feia uns anys. La seva teoria explica com els individus i les institucions intenten obtenir el màxim partit en la combinació de risc, rendiment i liquiditat en les seves inversions de cartera.

És a dir, distribueixen la seva riquesa entre diferents actius financers per maximitzar-ne la utilitat, ja que tots ells tenen diferents riscos i rendiments. “La gent diversifica les seves inversiones perquè no vol prendre massa riscos a l’hora de manejar els seus béns”. Segons explicacions del mateix Tobin, aquesta teoria és la de “no jugar-s’ho tot a una sola carta” o la de “no posar tots els ous en el mateix cistell”.

Tobin va ser professor de les universitats de Yale i de Harvard, i membre del Consell de Govern de la Reserva Federal d’EUA Tanmateix, durant els últims anys de la seva vida i tot i que ell hi estava en desacord, es va convertir en una referència per al moviment antiglobalització. Tot va sorgir el 1972, quan Tobin va plantejar establir una taxa sobre els moviments especulatius de divises per gestionar la volatilitat del tipus de canvi, estimular la inversió productiva i frenar l’especulació. La taxa va sorgir com a resposta al Govern de Richard Nixon, que va anunciar la fi de la convertibilitat de l’or/dòlar i va donar lloc a un sistema de lliure flotació. És a dir, Tobin volia eliminar moviments destinats a guanyar diners amb les fluctuacions dels tipus de canvi, però la seva proposta no va encaixar.

Tot i així, 20 anys més tard moviments antiglobalització van recuperar la seva idea perquè consideraven que la lliure circulació de capitals era un punt desestabilitzador de la democràcia. Van anomenar taxa Tobin la proposta d’un gravamen sobre les transaccions financeres internacionals, és a dir, una comissió afegida sobre tot moviment –no només divises com proposava la taxa original. Va ser en aquest moment quan Tobin va decretar que “abusaven del seu nom”, i va assenyalar l’ús erroni de la seva idea inicial.

Però la història continua. La teoria va tornar a agafar força el 2011, quan l’executiu europeu la va proposar per pal·liar la recessió dels mercats financers. Avui dia s’està debatent l’aplicació d’aquest projecte i l’anomenada “taxa Tobin del segle XXI” encara ha d’arribar.