Hi ha termes que sempre tornen. Economia de guerra n’és un. A grans trets, el solem fer servir quan passem per una situació econòmica delicada que fa que hàgim de reduir les nostres despeses al màxim i treure el màxim partit del que comprem.

Es tracta d’una expressió molt polivalent, que utilitzem per explicar a un amic per què no anirem a prendre cerveses amb ell com a mínim durant els pròxims sis mesos, o fins i tot per referir-nos a un canvi d’hàbits en la compra de productes de bellesa.

Però l’expressió economia de guerra té un origen molt més literal. Es refereix a les mesures i actuacions que adopten els països quan passen per una situació crítica, com ara un conflicte bèl·lic o les seves conseqüències posteriors. En concret, Philippe Le Billon la defineix com el conjunt d’activitats econòmiques que s’organitzen per finançar una guerra, que passen per la producció, mobilització i distribució dels recursos. Aquestes actuacions influeixen, per exemple, en els impostos, el comerç o el racionament de béns. L’objectiu consisteix a gestionar l’economia de manera que s’acabi guanyant la contesa sense oblidar les necessitats de la població.

No existeix una única forma d’economia de guerra, sinó que cada país desenvolupa la seva pròpia quan ha de fer front a un conflicte d’aquestes característiques. El terme tampoc no és una exclusiva dels països, sinó que també es pot aplicar a grups armats locals que controlen un territori determinat. Per això les estratègies d’economia de guerra que es desenvolupen són molt variades.

No obstant això, hi ha alguns trets que es repeteixen sovint en les situacions d’economia de guerra. Molts ens resulten familiars, perquè els hem vist en pel·lícules bèl·liques que recreen conflictes molt diferents, com Allò que el vent s’endugué o Las bicicletas son para el verano.

Alguns senyals que ens permetran reconèixer que un país està aplicant mesures d’economia de guerra tenen molt a veure amb la tendència a l’autarquia o l’autoabastiment, que vol dir que l’estat intenta proveir la seva població i el seu exèrcit mitjançant recursos propis per reduir tant com sigui possible la dependència de l’exterior, sobretot davant el risc de patir un bloqueig econòmic. Aquesta estratègia es combina sovint amb el racionament d’aliments i altres béns per ajustar el consum al màxim, juntament amb l’aplicació de mesures per a l’estalvi energètic.

Un bon exemple d’això el trobem en la Gran Bretanya de la Segona Guerra Mundial, els subministraments de la qual van patir les conseqüències de la guerra submarina plantejada per Alemanya. Aquesta situació de bloqueig va implicar un gran esforç per produir la màxima quantitat possible d’aliments en sòl britànic, amb els quals proveir la població i les tropes. Les cartilles de racionament de l’Espanya de la postguerra també responen a aquest tipus d’estratègies.

La producció industrial d’un país en economia de guerra també se sol adaptar a les exigències d’un conflicte bèl·lic. És a dir, els seus esforços s’orienten a produir exactament el que necessita per afrontar-lo.

Aquest és el camí que van seguir els Estats Units durant la Segona Guerra Mundial: la producció de guerra va transformar radicalment la seva indústria, fins al punt que fàbriques d’automòbils com Chrysler es van dedicar a fabricar fusellatges d’avió. La mobilització de setze milions de persones cap als diferents fronts de la guerra, principalment homes, va crear un buit perquè altres col·lectius, com les dones, els llatins o els afroamericans, trobessin feina en la indústria nord-americana.

Ja durant la Primera Guerra Mundial, Alemanya havia desenvolupat al màxim i en un espai de temps curt la seva capacitat industrial per produir els recursos materials que necessitava, quan l’economia s’havia transformat en un factor bèl·lic de primer ordre.

El control de la política monetària per moderar la inflació, la creació de nous impostos, la desviació als sectors primari i secundari de partides pressupostàries abans assignades al sector terciari o el proteccionisme són altres dels trets que es poden observar en les economies de guerra.

També ho és el finançament mitjançant bons de guerra, que es venen als ciutadans a canvi d’un interès per poder comprar i produir armament. Aquest va ser el cas d’Àustria-Hongria durant la Primera Guerra Mundial o de Gran Bretanya durant la Guerra de Crimea.

Un cop vistos aquests exemples, no és gens difícil imaginar per què fem servir sovint l’expressió economia de guerra per referir-nos a certes mesures que adopten les famílies en moments delicats.

Per sort, evitar aquestes situacions pot resultar tan senzill com prendre algunes precaucions per tenir les finances familiars sanejades i evitar, així, entrar en la tan temuda economia de guerra.

Els ajustos en l’economia d’un país són clau per al seu rendiment durant un conflicte bèl·lic, però no només en termes de resistència. De vegades, també es fan esforços per passar a l’ofensiva contra els enemics.

Les batalles econòmiques que es lliuren durant una guerra poden resultar decisives per al desenvolupament de les físiques. Un exemple n’és la contesa del wolframi que van lliurar els aliats i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial en territori espanyol.

Aquest xoc va provocar fins i tot una escalada artificial dels preus d’aquest metall, que els alemanys feien servir per endurir el seu armament i que adquirien a Espanya. Quan els aliats ho van descobrir, van començar a comprar wolframi de manera massiva per evitar que els seus enemics hi accedissin, la qual cosa va fer que el seu preu es multipliqués per quatre.

Quote: Durant la II Guerra Mundial, les fàbriques de Chrysler es van dedicar a produir fusellatges per a avions.

Quote: El finançament mitjançant bons de guerra consisteix a vendre títols als ciutadans per poder comprar i produir armament.

L’ efecte papallona, vinculat a la teoria del caos, assegura que l’aleteig d’un insecte a Hong Kong pot provocar una tempesta als Estats Units. Ambdós conceptes s’empren per explicar una cosa tan complexa com l’univers, que és un sistema caòtic, flexible i impredictible. Potser sigui l’única manera d’aclarir perquè una sèrie de fets aparentment inconnexos entre ells, sobre els quals els historiadors encara no han arribat a posar-se d’acord, va desembocar en la I Guerra Mundial. I perquè alguns dels seus efectes econòmics encara es deixen notar avui dia.

La Gran Guerra va acabar fa un segle amb l’armistici de Compiègne, després de provocar la mort de més de 17 milions de vides humanes. El conflicte va canviar l’economia global i ho va fer per sempre més. Ningú esperava una guerra tan llarga i els països van haver d’intervenir per sostenir l’esforç bèl·lic. Un exemple: cada tret amb el morter alemany «Dicke Bertha» —que va sembrar el pànic entre les tropes franceses— costava 1.500 marcs de l’època. Aquestes circumstàncies van suposar que les economies liberals donessin pas a un proteccionisme els quals efectes del qual durarien encara molts anys.

Tal com explica Steve Forbes, el mercat mundial, com a proporció de l’economia global, no recuperaria els nivells assolits el 1913 fins a 80 anys més tard. Per la seva banda, els fluxos internacionals de capital no tornarien a ser els mateixos fins al 1996. Les causes cal cercar-les en la Gran Guerra i en la transició que va provocar des d’una economia liberal a una altra de proteccionista. El 1914, l’any en què va començar el conflicte, les restriccions als moviments de capital eren pràcticament inexistents, cosa que va canviar radicalment després de la guerra i durant la Gran Depressió.

Tot això s’explica, en part, per la ruptura dels grans imperis (alemany, austrohongarès i otomà) que va provocar la I Guerra Mundial. Els països sorgits a partir d’aquest fenomen de fragmentació van començar a protegir les seves economies aplicant restriccions al comerç que no existien durant l’anterior període imperial. Encara que després de la II Guerra Mundial moltes d’aquestes barreres van desaparèixer, avui dia encara es fan servir algunes d’aquestes mesures. N’és un bon exemple la devaluació de les monedes per equilibrar el mercat exterior.

La guerra també va revelar el potencial dels impostos sobre la renda a l’hora de generar ingressos per a l’Estat. Quan el 1913 aquest impost es va promulgar als Estats Units, el tipus màxim era del 7%; abans d’acabar el conflicte, havia arribat al 77%. Per la seva part, França el va imposar per primera vegada el 1914 per la necessitat recaptatòria que va provocar la guerra, mentre que a la Gran Bretanya el nombre de contribuents va passar de poc més d’un milió a l’inici de la guerra als tres milions del 1920.. Avui, la majoria dels països desenvolupats fan servir aquesta mesura per finançar la seva despesa pública.

El Tractat de Versalles va suposar un canvi en l’equilibri dels diversos països a escala mundial. No tan sols les potències vençudes van veure afectada la seva economia a causa de les reparacions de guerra —Alemanya va acabar de pagar-ne els interessos el 2010—, sinó que els guanyadors també van haver d’enfrontar-se a la reconstrucció de les seves economies i a un nou estatus a escala global.

Els problemes monetaris i financers dels països industrials que van participar en la guerra van endarrerir la recuperació de la seva producció. Com a conseqüència, les monedes europees es van depreciar i van abandonar el seu valor fix respecte del patró or. Mentrestant, el dòlar va passar a ser l’única divisa segura.

Per tal de rellançar la seva economia, els països europeus necessitaven recursos financers.. Així va ser com els Estats Units van esdevenir el principal inversor mundial, una condició que va ajudar a apuntalar la seva posició com a gran potència econòmica.

D’aquesta manera, Gran Bretanya i França van contreure deute respecte dels Estats Units. Ambdós països pretenien pagar la seva amortització i els seus interessos amb els recursos obtinguts de les reparacions de guerra que havia de pagar Alemanya, estipulades en el Tractat de Versalles. El problema era que la zona més productiva d’Alemanya estava ocupada per tropes franceses i només podia fer front a les indemnitzacions si obtenia crèdits dels Estats Units.

Aquesta situació va provocar un cercle viciós inflacionista que va acabar per endeutar pràcticament tot Europa i l’economia europea es va fer dependent del capital nord-americà.

Un altre efecte de la Gran Guerra va ser l’acceleració del desenvolupament tecnològic en la indústria, clau per sostenir l’esforç bèl·lic. Això es va traduir, per exemple, en la mecanització del treball al camp, que va provocar un abaratiment dels aliments durant els anys 20. Gràcies a tot això, grans masses de població van accedir a nivells elevats de consum, mentre les fortunes d’inversors i d’empresaris estatunidencs es van multiplicar fins que va arribar el crac del 1929.

Potser la conseqüència més dramàtica de la I Guerra Mundial va ser la II Guerra Mundial. Darrere de la seva gestació també hi van haver motius econòmics. Les indemnitzacions imposades pels vencedors a Alemanya van tenir molt a veure amb la declaració del segon gran conflicte bèl·lic del segle xx.

El Tractat de Versalles imposava a Alemanya unes reparacions de guerra que incloïen el lliurament de tots els grans vaixells mercants alemanys, el pagament anual de 44 milions de tones de carbó o la meitat de la producció química i farmacèutica del país, entre altres obligacions. A més a més, exigia el pagament de 132.000 milions de marcs, que Alemanya havia de pagar a terminis.

L’endeutament derivat d’aquestes obligacions, que els alemanys consideraven humiliants, va desembocar en serioses dificultats per a la seva economia, agreujades pel crac del 1929 dels Estats Units i la hiperinflació: una barra de pa va arribar a superar el bilió d’euros actuals al mercat de Berlín. El caos econòmic i la desocupació van formar el brou de cultiu perfecte per a l’ascens del nazisme i la posterior declaració d’una guerra que va causar 40 milions de víctimes mortals.

L’efecte papallona que va provocar la gestació de la Gran Guerra va transformar per sempre el món tal com es coneixia. Els afers econòmics van ser determinants en aquesta cadena de conseqüències, l’eco de les quals encara perdura.

Per descobrir-ho, hem de recular fins a l’any 1967, quan John Shepherd-Barron va inventar el primer caixer automàtic. Shepherd va néixer a l’Índia britànica el 1925 i va servir en la II Guerra Mundial com a capità de paracaigudistes abans d’intentar guanyar-se la vida com a inventor. Finalment, el 27 de juny del 1967 va arribar l’èxit del seu primer i més gran invent.

El primer caixer automàtic que es va instal·lar va ser en una sucursal del banc Barclays a Enfield, al nord de Londres. Reg Varney, de la sèrie de televisió “On The Buses”, va ser el primer que hi va retirar diners en efectiu. En aquella època, les targetes físiques encara no s’havien inventat i els caixers feien servir xecs impregnats amb carboni 14, una substància considerada lleugerament radioactiva.

Per detectar l’autenticitat del xec, el client havia de passar prèviament per l’entitat bancària perquè li lliuressin xecs per valor de 10 lliures esterlines.

Durant el desenvolupament d’aquest procés, Shepherd va pensar en la idea de crear una contrasenya o codi de seguretat. “Érem a la taula de la cuina i vaig preguntar a la Caroline quin era el nombre màxim de dígits que podia recordar sense problemes”, comenta ell en una entrevista a la BBC.

En un primer moment, Shepherd va pensar que era capaç de recordar el seu número de l’exèrcit, de sis xifres. Però quan ho va consultar a la seva dona, ella li va dir que només era capaç de recordar quatre dígits. En aquest moment, el número PIN de 4 números es va convertir en un estàndard mundial.

Malgrat el recel inicial, avui dia aquest invent està estès mundialment i ja hi ha més de tres milions de caixers automàtics a tot el món. Actualment, el 73% dels espanyols fa servir un caixer automàtic almenys un cop a la setmana.

Des del primer caixer de la història, aquests han evolucionat al mateix ritme que ho han fet les tecnologies. Per exemple, els caixers automàtics de CaixaBank incorporen innovacions pioneres, com un disseny amb doble pantalla, tecnologia contactless per operar sense haver d’inserir-hi físicament la targeta o una unitat de reconeixement de bitllets d’última generació.

Per bé que els 4 dígits continuen molt presents en les nostres vides, s’ha de veure què passarà en un futur. Les noves tecnologies estan donant pas a altres opcions, en les quals ja no cal recordar el codi PIN. L’empremta dactilar és una d’aquestes innovacions, disponible, per exemple, a CaixaBank Pay, Samsung Pay o Apple Pay.

Una altra de les tecnologies que estan revolucionant els mètodes de pagament és el reconeixement facial. CaixaBank ha estat el primer banc d’Espanya que incorpora en les seves aplicacions mòbils la tecnologia d’identificació Face ID, amb la qual és possible accedir als comptes mitjançant el reconeixement facial a través del mòbil sense haver d’introduir les dades d’accés habituals.

Una de les primeres idees que s’havien estudiat va ser la del representant britànic, el prestigiós economista John Maynard Keynes, que havia proposat crear una nova moneda internacional, el bancor. Tanmateix, talment com la implantació de l’esperanto com a llengua universal, el concepte del bancor tampoc no va quallar.

Les tesis que finalment van triomfar van ser les d’establir un patró monetari or-dòlar: el valor de cada moneda es fixaria respecte de la divisa nord-americana, i aquesta respecte del metall. D’aquesta manera, el dòlar esdevenia l’única moneda internacional de reserva. Així doncs, en la pràctica, els anomenats acords de Bretton Woods van establir les bases del nou ordre econòmic internacional i van institucionalitzar el nou paper dels Estats Units com a gran potència hegemònica.

Naturalment, els seus postulats oficials són uns altres: treballar per promoure la cooperació monetària mundial, assegurar l’estabilitat financera, facilitar el comerç internacional, promoure un nivell d’ocupació i de creixement econòmic sostenible alt, i reduir la pobresa.

Però la seva història, que ha transcorregut condicionada pels fets més significatius de la segona meitat del segle xx i del principi del segle xxi, no ha estat gens fàcil. Amb 189 països membres avui dia (pràcticament tots els del món) i amb seu central a Washington, la seva cronologia podria dividir-se en cinc grans etapes.

La primera etapa, entre 1944 i 1971, va ser la de la cooperació i la reconstrucció després de la II Guerra Mundial. Calia reconstruir gairebé totes les economies nacionals, i l’FMI va ser l’encarregat de supervisar el sistema monetari internacional, per garantir l’estabilitat dels tipus de canvi, i de promoure l’eliminació de restriccions que poguessin entorpir els intercanvis comercials.

La segona gran etapa, la viscuda entre 1972 i 1981, va ser la del final del sistema Bretton Woods. Després del col·lapse, el 1971, del sistema de tipus de canvi fix amb què l’FMI havia nascut, els països tenien ara llibertat per escollir el seu tipus de canvi. També va ser l’època de les dues grans crisis del petroli, el 1973 i el 1979, i l’FMI va haver d’intervenir diverses vegades per ajudar els països a bregar amb les conseqüències.

Després de les crisis del petroli va arribar la crisi internacional del deute, i entre 1982 i 1989, en la seva tercera etapa, l’FMI va haver d’impulsar reformes importants per oferir una resposta global als esdeveniments.

El 1989 va caure el mur de Berlín i dos anys després la Unió Soviètica, la qual cosa va provocar que el mapa d’Europa patís una transformació de dalt a baix. Entre 1990 i 2004, l’FMI va exercir un paper central per ajudar els països que havien pertangut al bloc soviètic a passar d’una economia de planificació centralitzada a una economia de lliure mercat, a més d’algunes intervencions importants en les crisis de Mèxic (1994), d’Àsia (1997), del Brasil (1998) i de l’Argentina (2001).

Finalment, la cinquena i última etapa va des del 2005 fins al dia d’avui, i es podria caracteritzar per la globalització, les inestabilitats i la crisi econòmica actual. Les intervencions més importants durant aquest període han estat, a diferència del període anterior, les de la zona euro, a Grècia (2010) i a Portugal (2011).

Per comprendre-ho, hem de remuntar-nos a un dels capítols més estudiats de la història: la Segona Guerra Mundial. Quan aquesta va finalitzar, el 7 de maig de 1945, l’escenari que se li va presentar a Europa va ser desolador: el continent va quedar devastat per una guerra que es va cobrar 40 milions de vides i en ell el benefici econòmic i social es presentaven inabastables.

Enmig d’aquest context desesperançador, els Estats Units va decidir intervenir i ajudar els països europeus. Com? , un programa que invertiria 13.300 milions de dòlars en la reconstrucció econòmica d’Europa. Del total, es calcula que 3.400 es van invertir en matèries primeres i productes semi facturats, 3.200 en menjar, fertilitzants i llenç, 1.900 en maquinària i vehicles i 1.600 en combustible.

Malgrat la negativa dels partits comunistes, el pla va ser acollit amb els braços oberts per 16 països europeus, els quals van crear l’Organització Europea per a la Cooperació Econòmica (OECE) a fi de gestionar eficientment les ajudes. El país més beneficiat va ser el Regne Unit (26%), seguit de França (18%) i Alemanya Occidental (11%).

Sens dubte, la implantació d’aquest programa va ser sinònim de prosperitat i esperança per a Europa. Les xifres parlen per si mateixes: durant els quatre anys en què va estar vigent el pla, la producció industrial va augmentar en un 64%, la quantitat d’acer colat es va duplicar i la producció alimentària va progressar un 24%.   

Amb tot, podem afirmar que el Pla Marshall va marcar un abans i un després en la història de l’economia europea i mundial. Aquest capítol va ser tan transcendental que fins i tot avui dia se segueix nomenant ‘Pla Marshall’ als projectes de reconstrucció econòmica i social.

La tulipa va arribar als Països Baixos durant la segona meitat del segle XVI i es va implantar ràpidament, ja que la qualitat de les terres d’aquest país va resultar ser tan bona que van començar a florir tulipes com mai abans se n’havien vist, amb formes, colors i tonalitats fascinants. Amb el temps, les classes més nobles van començar a col·leccionar aquestes flors i, al cap de pocs mesos, la tulipa es va convertir en un veritable símbol de riqueza.

La febre de la tulipa va ser tal que es van començar a fer el que ara coneixem com a “contractes de futur”: els productors prometien lliurar tulipes i els compradors obtenien un dret d’entrega.

El mercat estava en el ple del seu esplendor. A vegades, la gent venia fins i tot alguns dels seus béns més preuats amb l’únic objectiu d’invertir en tulipes. Tot eren beneficis. Es venien mansions, granges i camps de cultiu a canvi d’un únic bulb. Fins i tot es van arribar a vendre 99 tulipes a 90.000 florins (uns 15.000 euros).

Fins que, d’un dia per l’altre, la bombolla va esclatar. El motiu? Una mala collita i la desconfiança de perdre les garanties que s’havien obtingut. Això va provocar que la gent es volgués desfer de les tulipes costés el que costés i el preu d’aquestes, com no podia ser d’una altra manera, es va desplomar. Ja ningú no volia invertir en el mercat de la tulipa i, el pitjor de tot, milers d’inversors i d’estalviadors van perdre tot el que havien guanyat . El país sencer es va arruinar.

La crisi de les tulipes va marcar un abans i un després en la història econòmica mundial, ja que molts dels conceptes que s’apliquen i estudien avui dia van sorgir a partir d’ella.

Vols llegir més sobre història i economia? Visita EduCaixa!