Una de les dates reivindicatives més importants de l’any té al darrere una història de lluita social que recorda la importància de la igualtat

Un dia per celebrar els èxits assolits per les dones a tot el món. El 8 de març és una data en què la societat es para a prendre consciència, cada any, del paper que les seves ciutadanes desenvolupen, sense que importin la seva nacionalitat, ètnia i llengua ni la seva situació política, econòmica i cultural. L’objectiu d’aquesta data és valorar una part de la societat que, durant la història, ha conquerit una gran quantitat de drets que li havien estat negats. Una lluita per la igualtat que, en molts àmbits, encara es manté.

Són nombrosos els països de tot el món que celebren el Dia Internacional de la Dona el 8 de març. Aquesta data la va instaurar l’ONU l’any 1975. Tanmateix, la seva història es remunta molts anys enrere i és el resultat d’un esforç col·lectiu.

Les activitats dels col·lectius de treballadores en el marc de la Revolució Industrial als Estats Units i Europa són el germen del Dia Internacional de la Dona, segons explica l’ONU. Des de llavors, aquesta data ha anat adquirint una dimensió global tant per a les dones que viuen en països desenvolupats com per a aquelles ciutadanes d’altres en desenvolupament.

El desenvolupament d’un moviment internacional femení, que es va veure reforçat per quatre conferències globals organitzades per l’ONU, ha ajudat a convertir aquesta commemoració en un punt de reivindicació dels drets de les dones, així com de la seva participació en les àrees política i econòmica.

Fou el 1909 que es va celebrar el primer Dia Nacional de la Dona. Va ser als Estats Units el dia 28 de febrer. El Partit Socialista d’Amèrica va designar aquest dia com a homenatge a una vaga de dones que havia tingut lloc un any abans a Nova York. Les treballadores de la indústria tèxtil havien parat per protestar per les seves condicions de treball. Unes quinze mil van recórrer els carrers de la ciutat per exigir millors horaris i salaris, i també el seu dret al vot.

El 1910, Clara Zetkin va proposar que aquesta commemoració es convertís en internacional. Ho va fer durant la reunió de la Internacional Socialista a Copenhaguen (Dinamarca), en què es va decidir que el Dia Internacional de la Dona serviria per honrar cada any el moviment pels drets de les dones, així com per aconseguir suport internacional amb l’objectiu d’establir un sufragi universal que inclogués aquest col·lectiu.

Com a resultat de la iniciativa de Copenhaguen, el Dia Internacional de la Dona es va establir per primera vegada el dia 19 de març en quatre països pioners. Van ser Àustria, Dinamarca, Alemanya i Suïssa. Allà, més d’un milió de dones i homes es van manifestar per demanar el sufragi universal i reclamar el dret de les dones a treballar, a accedir a una educació vocacional i a no patir discriminació en l’àmbit laboral.

El Dia Internacional de la Dona també va servir com a instrument per protestar contra la Primera Guerra Mundial. A Rússia, les dones van celebrar el seu primer Dia Internacional de la Dona com a part del moviment pacifista l’últim diumenge de febrer del 1913, segons el calendari julià pel qual es regia el país.

També el 1917, les dones russes van protestar i van anar a la vaga amb el lema “Pa i Pau” l’últim diumenge de febrer, que coincidia amb el 8 de març del calendari gregorià. Ho van fer com a resposta a la mort de més de dos milions de soldats russos en la Gran Guerra i a l’escassetat d’aliments. Quatre dies després, el tsar Nicolau II va abdicar i el Govern provisional va reconèixer el dret de la dona al vot.

A partir de llavors, l’ONU va promoure una conferència anual per coordinar els esforços internacionals a favor dels drets de les dones, així com la seva participació en els processos econòmics, polítics i socials.

Ja el 1975 es va celebrar l’Any Internacional de la Dona. Llavors, l’ONU va celebrar per primera vegada de manera oficial el Dia Internacional de la Dona un 8 de març, una commemoració que continuaria celebrant-se cada any des de llavors.

La celebració i la reivindicació del paper de les dones en la societat és alguna cosa més que una cita anual. La Carta de les Nacions Unides, signada el 1945, va ser el primer acord internacional per reafirmar el principi d’igualtat entre dones i homes. Des de llavors, l’ONU i les seves agències tècniques han promogut la participació de les dones com a actors iguals als homes a l’hora de conquerir el desenvolupament sostenible, la pau, la seguretat i el respecte als drets humans.

L’organització considera l’apoderament de les dones com un factor essencial dins els seus esforços per afrontar els reptes socials, econòmics i polítics a tot el món.

Tanmateix, aquest objectiu encara no s’ha completat. Segons càlculs del Fòrum Econòmic Mundial, la bretxa de gènere no es tancarà fins a l’any 2126, mentre que la paritat a la feina no s’assolirà fins d’aquí a uns dos-cents anys.

L’últim informe global d’aquest organisme sobre la bretxa de gènere indica que el seu final, lluny d’acostar-se, s’allunya cada cop més. Això es deu al fet que la presència de les dones en el mercat laboral i la política, lluny d’augmentar, ha perdut força. També qüestions com l’accés de les dones a la sanitat i l’educació han patit revessos el 2018.

La reivindicació d’una igualtat real entre homes i dones continuarà aquest any i molts anys més. Convertir-la en un acte quotidià que aconsegueixi resultats reals és una tasca que requereix la participació de tots els ciutadans.

En un moment de la pel·lícula “El lobo de Wall Street ”, Jordan Belfort, el personatge que interpreta Leonardo Di Caprio, mira a càmera i s’adreça directament a l’espectador per intentar explicar-li les activitats que estava fent la companyia. Després s’atura i diu: “Val. Ja sé que no enteneu el que estic dient. No passa res, no té importància. La veritable qüestió és: tot això era legal? Per descomptat que no. Però guanyàvem tants diners que no sabíem què fer-ne”.

En aquest article intentarem explicar, de manera comprensible, els tres crítics i mediàtics passos de l’esquema fraudulent que va utilitzar el vertader Jordan Belfort per enriquir-se indegudament a principis de la dècada dels 90 i pel qual va ser jutjat: l’anomenat “pump and dump”.

El “pump and dump” de Belfort es va iniciar amb la creació d’una o diverses IPO (Initial Public Offering, en català OPV o oferta pública de venda) en què les accions de les empreses, encara que aparentment es venien al públic, en realitat eren comprades per amics o intermediaris de confiança, que després revenien les accions i donaven així a l’IPO una aparença d’operació d’èxit.

El segon pas del procés era manipular el mercat per incrementar els preus de les accions de manera artificial. En conservar una gran part de les accions a les mans amigues, es podien fer compres i vendes entre si, però des de diferents comptes, cosa que feia que el seu preu augmentés ràpidament. A continuació, s’estenien rumors positius sobre les accions, cosa que, en un efecte bola de neu, feia que petits inversors també les compressin, i es creés una demanda totalment artificial, però que feia que el valor de les accions seguís pujant.

L’últim pas del “pump and dump” és el “dump”, és a dir, desprendre’s de totes les accions quan el seu preu estava al moment més elevat. D’aquesta manera, el venedor guanyava milions, però la conseqüència era que, després de la venda, el preu de les accions es desplomava, i exactament al revés del que havia succeït abans, si algú intentava vendre-les, no trobava comprador, cosa que feia que el preu de l’acció caigués encara més. Així, mentre alguns guanyaven fortunes, d’altres les perdien.

Tot aquest esquema no deixa de ser una versió moderna de la crisi de les tulipes holandeses, amb la diferència que aquesta s’ha creat de manera totalment voluntària i artificial.

A principis dels 90, les regulacions de Wall Street eren molt diferents. Avui dia, en canvi, les normes són més estrictes, i el “pump and dump” a la Borsa és irrealitzable.

Per descobrir-ho, hem de recular fins a l’any 1967, quan John Shepherd-Barron va inventar el primer caixer automàtic. Shepherd va néixer a l’Índia britànica el 1925 i va servir en la II Guerra Mundial com a capità de paracaigudistes abans d’intentar guanyar-se la vida com a inventor. Finalment, el 27 de juny del 1967 va arribar l’èxit del seu primer i més gran invent.

El primer caixer automàtic que es va instal·lar va ser en una sucursal del banc Barclays a Enfield, al nord de Londres. Reg Varney, de la sèrie de televisió “On The Buses”, va ser el primer que hi va retirar diners en efectiu. En aquella època, les targetes físiques encara no s’havien inventat i els caixers feien servir xecs impregnats amb carboni 14, una substància considerada lleugerament radioactiva.

Per detectar l’autenticitat del xec, el client havia de passar prèviament per l’entitat bancària perquè li lliuressin xecs per valor de 10 lliures esterlines.

Durant el desenvolupament d’aquest procés, Shepherd va pensar en la idea de crear una contrasenya o codi de seguretat. “Érem a la taula de la cuina i vaig preguntar a la Caroline quin era el nombre màxim de dígits que podia recordar sense problemes”, comenta ell en una entrevista a la BBC.

En un primer moment, Shepherd va pensar que era capaç de recordar el seu número de l’exèrcit, de sis xifres. Però quan ho va consultar a la seva dona, ella li va dir que només era capaç de recordar quatre dígits. En aquest moment, el número PIN de 4 números es va convertir en un estàndard mundial.

Malgrat el recel inicial, avui dia aquest invent està estès mundialment i ja hi ha més de tres milions de caixers automàtics a tot el món. Actualment, el 73% dels espanyols fa servir un caixer automàtic almenys un cop a la setmana.

Des del primer caixer de la història, aquests han evolucionat al mateix ritme que ho han fet les tecnologies. Per exemple, els caixers automàtics de CaixaBank incorporen innovacions pioneres, com un disseny amb doble pantalla, tecnologia contactless per operar sense haver d’inserir-hi físicament la targeta o una unitat de reconeixement de bitllets d’última generació.

Per bé que els 4 dígits continuen molt presents en les nostres vides, s’ha de veure què passarà en un futur. Les noves tecnologies estan donant pas a altres opcions, en les quals ja no cal recordar el codi PIN. L’empremta dactilar és una d’aquestes innovacions, disponible, per exemple, a CaixaBank Pay, Samsung Pay o Apple Pay.

Una altra de les tecnologies que estan revolucionant els mètodes de pagament és el reconeixement facial. CaixaBank ha estat el primer banc d’Espanya que incorpora en les seves aplicacions mòbils la tecnologia d’identificació Face ID, amb la qual és possible accedir als comptes mitjançant el reconeixement facial a través del mòbil sense haver d’introduir les dades d’accés habituals.

Una de les primeres idees que s’havien estudiat va ser la del representant britànic, el prestigiós economista John Maynard Keynes, que havia proposat crear una nova moneda internacional, el bancor. Tanmateix, talment com la implantació de l’esperanto com a llengua universal, el concepte del bancor tampoc no va quallar.

Les tesis que finalment van triomfar van ser les d’establir un patró monetari or-dòlar: el valor de cada moneda es fixaria respecte de la divisa nord-americana, i aquesta respecte del metall. D’aquesta manera, el dòlar esdevenia l’única moneda internacional de reserva. Així doncs, en la pràctica, els anomenats acords de Bretton Woods van establir les bases del nou ordre econòmic internacional i van institucionalitzar el nou paper dels Estats Units com a gran potència hegemònica.

Naturalment, els seus postulats oficials són uns altres: treballar per promoure la cooperació monetària mundial, assegurar l’estabilitat financera, facilitar el comerç internacional, promoure un nivell d’ocupació i de creixement econòmic sostenible alt, i reduir la pobresa.

Però la seva història, que ha transcorregut condicionada pels fets més significatius de la segona meitat del segle xx i del principi del segle xxi, no ha estat gens fàcil. Amb 189 països membres avui dia (pràcticament tots els del món) i amb seu central a Washington, la seva cronologia podria dividir-se en cinc grans etapes.

La primera etapa, entre 1944 i 1971, va ser la de la cooperació i la reconstrucció després de la II Guerra Mundial. Calia reconstruir gairebé totes les economies nacionals, i l’FMI va ser l’encarregat de supervisar el sistema monetari internacional, per garantir l’estabilitat dels tipus de canvi, i de promoure l’eliminació de restriccions que poguessin entorpir els intercanvis comercials.

La segona gran etapa, la viscuda entre 1972 i 1981, va ser la del final del sistema Bretton Woods. Després del col·lapse, el 1971, del sistema de tipus de canvi fix amb què l’FMI havia nascut, els països tenien ara llibertat per escollir el seu tipus de canvi. També va ser l’època de les dues grans crisis del petroli, el 1973 i el 1979, i l’FMI va haver d’intervenir diverses vegades per ajudar els països a bregar amb les conseqüències.

Després de les crisis del petroli va arribar la crisi internacional del deute, i entre 1982 i 1989, en la seva tercera etapa, l’FMI va haver d’impulsar reformes importants per oferir una resposta global als esdeveniments.

El 1989 va caure el mur de Berlín i dos anys després la Unió Soviètica, la qual cosa va provocar que el mapa d’Europa patís una transformació de dalt a baix. Entre 1990 i 2004, l’FMI va exercir un paper central per ajudar els països que havien pertangut al bloc soviètic a passar d’una economia de planificació centralitzada a una economia de lliure mercat, a més d’algunes intervencions importants en les crisis de Mèxic (1994), d’Àsia (1997), del Brasil (1998) i de l’Argentina (2001).

Finalment, la cinquena i última etapa va des del 2005 fins al dia d’avui, i es podria caracteritzar per la globalització, les inestabilitats i la crisi econòmica actual. Les intervencions més importants durant aquest període han estat, a diferència del període anterior, les de la zona euro, a Grècia (2010) i a Portugal (2011).

Per comprendre-ho, hem de remuntar-nos a un dels capítols més estudiats de la història: la Segona Guerra Mundial. Quan aquesta va finalitzar, el 7 de maig de 1945, l’escenari que se li va presentar a Europa va ser desolador: el continent va quedar devastat per una guerra que es va cobrar 40 milions de vides i en ell el benefici econòmic i social es presentaven inabastables.

Enmig d’aquest context desesperançador, els Estats Units va decidir intervenir i ajudar els països europeus. Com? , un programa que invertiria 13.300 milions de dòlars en la reconstrucció econòmica d’Europa. Del total, es calcula que 3.400 es van invertir en matèries primeres i productes semi facturats, 3.200 en menjar, fertilitzants i llenç, 1.900 en maquinària i vehicles i 1.600 en combustible.

Malgrat la negativa dels partits comunistes, el pla va ser acollit amb els braços oberts per 16 països europeus, els quals van crear l’Organització Europea per a la Cooperació Econòmica (OECE) a fi de gestionar eficientment les ajudes. El país més beneficiat va ser el Regne Unit (26%), seguit de França (18%) i Alemanya Occidental (11%).

Sens dubte, la implantació d’aquest programa va ser sinònim de prosperitat i esperança per a Europa. Les xifres parlen per si mateixes: durant els quatre anys en què va estar vigent el pla, la producció industrial va augmentar en un 64%, la quantitat d’acer colat es va duplicar i la producció alimentària va progressar un 24%.   

Amb tot, podem afirmar que el Pla Marshall va marcar un abans i un després en la història de l’economia europea i mundial. Aquest capítol va ser tan transcendental que fins i tot avui dia se segueix nomenant ‘Pla Marshall’ als projectes de reconstrucció econòmica i social.

No va ser a Nova York, ni a Londres, ni a Tòquio. El concepte de borsa de valors va néixer a Bèlgica al segle XVI. Més concretament a Bruges: un edifici propietat de la família noble Van der Buërse, on es feien importants transaccions econòmiques. En la façana de la finca reposaven tres moneders de pell en forma de borsa com a escut d’armes. Amb el temps, també a causa del cognom “Buërse”, la gent va començar a conèixer aquest lloc com a “borsa”.

No va ser fins el 1602 que es va constituir la primera borsa oficial de valors, considerada avui dia la més antiga del món: la Borsa d’Amsterdam. Fundada per la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, va ser la primera a funcionar com l’actual mercat borsari (compravenda d’accions).

El poder de la companyia era tan gran i estès (controlava tots els negocis entre els Països Baixos i Àsia) que l’objectiu en fundar la borsa no era altre que el de poder recaptar fons per als futurs viatges de negocis.

D’aquesta manera, a poc a poc la borsa de valors va anar creixent i popularitzant-se en altres països, i així va donar lloc a les borses de Nova York (1792), París (1794) i Tòquio (1878), entre altres.

Ara que ja sabem quin és l’origen de la borsa de valors, toca preguntar-nos: quina és la seva disposició actualment? Segons la Universitat de Borsa, aquestes són les 10 grans borses del món avui dia:

1. Borsa de Nova York (EUA)
2. NASDAQ (EUA)
3. Borsa de Tòquio
4. Borsa de Londres
5. Borsa d’Hong Kong
6. Borsa de Xangai
7. Borsa de Toronto
8. Deutsche Börse
9. Australian Securities Exchange
10. Bombay Stock Exchange

Actualment, a Espanya tenim quatre borses oficials de valors: la de Madrid (1831 -la cinquena borsa d’Europa pel seu volum de contractació-), la de Bilbao (1890), la de Barcelona (1915) i la de València (1970). En elles es negocien i s’intercanvien accions i obligacions, així com drets de subscripció, warrants, ETFs, certificats i altres productes. A més, en els últims anys, estan prenent més protagonisme els sistemes alternatius de negociació, entre els quals es troben BATS Chi-X o Turquoise.