Com ha canviat l’esport paralímpic al llarg dels anys? Els testimoniatges de José Manuel Ruiz, esportista paralímpic de tennis de taula i abanderat dels Jocs Paralímpics de Rio 2016, i Sara Revuelta, jugadora de la selecció espanyola de basquet en cadira de rodes, tots dos inconformistes de l’esport que representen dues generacions diferents, ens ajudaran a descobrir-ho.

Juntament amb els nostres esportistes, repassem l’evolució de l’esport paralímpic des de fa uns anys fins al moment actual, parant especial atenció als èxits aconseguits pel que fa a la igualtat i als reptes que encara queden pendents i en què continuarem treballant junts. Perquè a CaixaBank els volem acompanyar fins a la meta, a l’esport i a la vida.

José Manuel, aviat et convertiràs en el primer esportista paralímpic masculí d’anar a set Jocs Paralímpics. Com ha canviat aquesta competició des dels teus primers jocs a Atlanta 96?

J.M. RUIZ: Ha canviat moltíssim. Per a mi, per a un adolescent amb tot just 18 anys, poder anar als primers Jocs Paralímpics… Amb prou feines feia 5 anys que practicava el tennis de taula, tot va passar tan de pressa que… Jo ho he dit sempre: quan vaig arribar a Atlanta per a mi va ser com si a un nen de 5 o 6 anys el portes a Disneyland. I és cert que després, amb el pas dels anys i després d’haver anat a altres seus i altres Jocs Olímpics, te n’adones realment i tens la visió de poder comparar.

Sobretot en les facilitats i fer-li fàcil la competició i la vida a l’esportista.

Expliqueu-nos, José Manuel, Sara, com han millorat els ajuts a l’esport paralímpic des que vau començar?

SARA REVUELTA: Jo recordo, quan vaig entrar a la selecció, que es feien concentracions a casa del seleccionador; és a dir, com que no hi ha diners, ens concentrem a l’hospital nacional de paraplègics i entrenem allà perquè ens surt de franc i ens quedem tots a dormir a casa de l’entrenador com podem perquè no hi ha diners per agafar un hotel o llogar una pista en condicions.

Ara mateix amb les beques ADOP se’ns dona molt suport als esportistes perquè també tinguem un suport econòmic darrere, perquè hi gastes moltes hores del teu temps i tampoc no pots tenir una feina a jornada completa per poder compatibilitzar-ho.

J.M. RUIZ:Encara no se’ns tracta igual que als esportistes olímpics al nostre país, però és veritat que s’estan fent passos cap a un reconeixement ple i també cap a la integració pel que fa a beques i premis econòmics per les medalles.

I digues, José Manuel, creus que és més fàcil ser esportista paralímpic per a les noves generacions?

J.M. RUIZ: Cada temps i cada generació han tingut unes particularitats.

Cadascú té unes dificultats i ells també deuen tenir, de segur, moltes més obligacions i els entrenaments deuen ser molt més estrictes que quan jo entrenava.

El que hem de tenir en comú és donar el 100 % en les circumstàncies en què estem i lluitar per l’objectiu, que és sempre l’excel·lència esportiva i aconseguir medalles.

Quins han estat els grans canvis per a la vostra generació?

J.M. RUIZ: Sobretot ha estat la creació del Pla ADOP, la creació d’aquest pla d’ajuda per a l’esport paralímpic en què una sèrie d’institucions i d’administracions, mitjançant el Comitè Paralímpic, van decidir crear aquest sistema de suport. I per descomptat, les nostres empreses, que se senten identificades amb els valors que representem en el dia a dia els esportistes paralímpics i decideixen apostar per nosaltres, pels nostres valors.

Sense ells i sense tota l’aportació que fan, això seria pràcticament impossible. També ha estat molt important la integració de molts esportistes paralímpics en centres d’alt rendiment o en centres de tecnificació.

SARA REVUELTA: Sense haver conegut les generacions anteriors, jo crec que són el diners, el nivell econòmic que ha anat augmentat, tant pel que fa a l’Estat com als patrocinadors i fins i tot les federacions.

Antigament jo recordo que, en bàsquet en cadira de rodes, es jugava amb cadires de carrer que no tenien antibolcatge, no tenien cingles, pesaven moltíssim… Ara les cadires són molt més lleugeres, de manera que et pots moure millor. Hi ha molts més diners i els equips et poden comprar la cadira a tu, no l’has d’adquirir tu. Això les generacions anteriors no ho tenien i és un gran avenç.

Com han contribuït les empreses privades i els patrocinis com el de CaixaBank a aquest canvi?

SARA REVUELTA: Jo crec que qualsevol patrocini o suport que pugui donar una empresa a qualsevol esport paralímpic, equip o esportista paralímpic de manera individual és molt important. Sense el suport que tenim, per exemple, al Comitè Paralímpic de tots els nostres patrocinadors, no hi hauria tants diners per poder pagar les beques ADOP o per poder dur-nos uns dies abans als jocs per adaptar-nos al clima.

J.M. RUIZ: La seva aportació ha estat i és fonamental. Sense ells, tot aquest camí i aquesta preparació que hem de fer, si no impossible, seria molt més difícil. Molts esportistes encara han de compatibilitzar la vida professional amb l’esportiva.

Sé l’esforç que han fet tant el Comitè Paralímpic com les empreses per mantenir aquests ajuts i prorrogar-los un any fins a l’ajornament dels jocs de Tòquio, fins a l’agost del 2021, i sens dubte això ens aportarà tranquil·litat per poder afrontar i preparar de la millor manera possible aquests jocs i tornar a obtenir uns resultats molt importants per al país.

Malgrat els esforços d’alguns patrocinadors com CaixaBank, que intenten donar visibilitat a les vostres històries i èxits esportius, creieu que l’esport paralímpic encara té poca visibilitat en la societat?

SARA REVUELTA: Crec que hem avançat molt respecte dels últims anys. Ja es nota. Es va notar molt, per exemple, la progressió que hi va haver de Londres 2012 a Rio 2016 i com els Jocs Paralímpics ja es van començar a emetre per la televisió, quan els de Londres amb prou feines s’hi havien pogut veure —i si parlem de Pequín, moltíssim menys—, però crec que encara molt per fer, crec que encara es continuen gastant moltíssims més diners per fer visible l’esport olímpic i no tant l’esport paralímpic.

Què creieu que podria ajudar a millorar el futur de l’esport paralímpic?

J.M. RUIZ: …sens dubte anar pels centres educatius conscienciant de la importància i la repercussió que té el moviment paralímpic. Associacions, hospitals, centres de rehabilitació… Anar conscienciant i anar mostrant de què som capaços els esportistes paralímpics.

SARA REVUELTA: Jo és que soc molt positiva. Crec que hem millorat molt en poquets anys, crec que de cara a Tòquio l’any que ve millorarem encara molt més. Es donarà encara molta més visibilitat, en l’àmbit nacional i internacional, a aquests jocs i jo crec que, de mica en mica, aconseguirem més patrocinadors, més ajuts econòmics… I encara més canvi en la mentalitat de la societat a l’hora d’acceptar l’esport paralímpic com qualsevol altre esport, un esport olímpic.

En aquest camí cap als jocs paralímpics de Tòquio, no és el primer cop que, des de CaixaBank, es posa el focus en les noves generacions; les que, tot i que són joves, són, moltes vegades, un exemple per a la societat.

Els nens tornen a ser els protagonistes d’un dels reptes 20 per als 20. Ells, que ja van demostrar que no tenen tabús per parlar de discapacitat (repte 4), que es van posar a la pell dels esportistes paralímpics i van demostrar un cop més que la integració i la normalització de la discapacitat són reals i necessàries (repte 7), tornen amb el repte 17, per posar en relleu la importància d’educar des de la base en la normalització i la integració de la discapacitat en el nostre dia a dia. Juntament amb l’esportista Álex S. Palomero, reflexionen sobre aquest tema i ens donen la seva visió particular de les diferències, l’empatia i la diversitat.

N’hem conegut les rutines, els èxits, els valors i els suports principals dins i fora del terreny de joc. No obstant això, encara falta descobrir un dels pilars més fidels dels nostres inconformistes de l’esport. Una parella incondicional que els acompanya més enllà de la vida esportiva: els gossos pigall. En aquest repte 16, CaixaBank vol donar a conèixer la tasca d’aquests animals fidels i incondicionals que són els ulls de molts dels inconformistes de l’esport fora de la pista.

Les característiques que ha de reunir un gos pigall són diverses i canvien en funció de les característiques de l’amo i del tipus de vida que faci, però tots tenen un tret en comú: han de ser capaços d’adaptar-se, tenir instint de guarda i defensa i no ser conflictius. Perquè, tal com explica José Manuel Macarro, instructor de gossos pigall des de fa gairebé tres dècades, “l’objectiu d’aquests animals és donar seguretat i independència a les persones cegues”.

Perquè aquest tàndem funcioni perfectament, cal tenir en compte diverses situacions. D’una banda, l’ensinistrament del gos pigall, que dura entre 8 mesos i 2 anys i en què se li ensenya no tan sols a superar obstacles o caminar entre els diferents elements que puguem trobar en un entorn urbà, sinó a passar desapercebuts perquè puguin dur a terme la funció d’ajuda de la manera més eficient possible. És per això que quan un gos pigall està desenvolupant la seva feina és millor no acaronar-lo o distreure’l, perquè es podria posar en perill la persona que acompanya.

Aquests animals són summament obedients, amb una excepció: quan reben una ordre que podria posar en perill l’amo estan preparats per desobeir-la. Com si fos una “desobediència programada”, si el gos pigall detecta que l’ordre suposa un risc, no la compleix.

La Fundació ONCE del gos guia s’encarrega no tan sols de proveir de gossos pigall les persones amb discapacitat visual, sinó d’emparellar-los amb l’usuari més adequat. Lia Beel i Spenzer, Gerard Descarrega i Willow, són un exemple d’aquesta combinació ideal. Els nostres dos inconformistes de l’esport i els seus gossos són més que el tàndem perfecte, són companys de vida que comparteixen una història de reptes i èxits.

Descobreix-les en aquests articles del diari Marca:

Spenzer, els ulls de l’atleta paralímpica Lia Beel fos de la pista

El tàndem perfecte: com un gos pigall arriba a ser els ulls d’un cec

I en aquest article del diari Sport:

Gerard Descarrega i Willow, un nou camí a Tòquio 2021

No hi hauria inconformistes de l’esport sense el suport incondicional dels qui els envolten, els seus familiars. Ells suposen aquesta força invisible que ajuda els nostres atletes a afrontar els seus reptes i són —juntament amb els nostres esportistes— els qui trenquen barreres i prejudicis pel que fa a la discapacitat. A CaixaBank volem donar-los un espai perquè puguin expressar-se i que ens expliquin la història de superació d’un esportista d’elit des d’un altre punt de vista: el de casa seva. I no se’ns acut cap exemple millor que el de l’Eva Moral i la seva família.

L’Eva Moral és paratriatleta des que, fa cinc anys, un accident en bicicleta la va deixar en cadira de rodes. La seva història és una història de «segones oportunitats», com a ella li agrada de dir. I és que el fet de perdre la mobilitat a les cames no li ha suposat cap impediment, sinó més aviat tot el contrari, ja que s’ha convertit en un revulsiu per trencar barreres, marcar-se reptes i superar qualsevol límit que es presenti: «és impossible que jo camini, però no és impossible que jo arribi on vulgui d’una altra manera», explica l’Eva. Tanmateix, per a aquesta campiona d’Europa i dos cops bronze Mundial de paratriatló, l’èxit i la força no són fortuïts, sinó que són el resultat de la seva actitud optimista i d’una cosa que és clau per a ella: el suport de la seva família.

José i Rosario són els pares de l’Eva. Ells ens expliquen en primera persona com han estat els seus últims cinc anys al costat d’aquesta campiona a la pista i en la vida.

«Normalment anava amb el seu germà a les competicions, però aquell cap de setmana no tenien cap triatló. Dissabte al vespre em va dir que era a casa d’una amiga sopant i que l’endemà pensaven anar a fer una cicloturista. Quan li ho vaig comentar al meu marit, em va dir que plouria i va afegir-hi: “Doncs a mi no m’agrada gens ni mica”. Però mai no ens havíem pensat que podria arribar a passar una cosa així», afirma Rosario, la mare de l’Eva, tot recordant el dia previ a l’accident, ja fa cinc anys. «L’endemà, érem de camí a la casa que tenim a la serra de Madrid i vaig rebre una trucada del meu fill dient-me que l’Eva havia tingut un accident. Vam fer mitja volta i vam marxar directament a l’hospital. Van ser els quilòmetres més llargs de la meva vida, no hi arribàvem mai. Quan vam entrar a la sala, dos metges van dir-nos que seguéssim, que la nostra filla estava bé, però que no tornaria a caminar. Li vaig dir: «No coneixes la meva filla, no saps la força que té». Malauradament, però, la lesió de l’Eva era més greu del que pensaven i la situació era irreversible: «Nosaltres estàvem destrossats. Però ella va ser valenta per tots. La seva frase era: “he viscut 31 anys d’una manera i ara em toca viure d’una altra”. El seu caràcter i la seva determinació han estat claus. Qualsevol altre s’hauria enfonsat». La força de l’Eva va ser tan contagiosa que els seus pares expliquen com ells mateixos es van armar de valor i van tirar endavant, donant-li suport en cada pas d’aquesta nova vida: «Ella deia que havia de fer-se la forta per nosaltres i nosaltres per ella. Jo el que volia era veure-la feliç. Per això, quan al principi va dir que volia tornar a muntar en bici, li vam dir que sí, vaig pensar que així estaria entretinguda. Mai vaig arribar a imaginar-me que s’hi dedicaria al cent per cent. N’estem súper orgullosos».

Part de la culpa de l’èxit de l’Eva també la té el José, el seu pare, el qual, juntament amb la Rosario, no es va separar de l’Eva ni un sol minut. En l’actualitat, viu la competició gairebé com un més dels participants: «Avui dia, el meu pare continua sabent-se gairebé millor que jo els temps de totes les meves rivals. A Austràlia, s’aixecava a les 5 de la matinada per veure’m competir en streaming, és el meu fan número u. Abans de veure l’start list, ja me l’ha enviat el meu pare per WhatsApp», explica l’Eva. I és que per al José no hi ha obstacles quan es tracta de fer feliços els seus fills: «Els seus somnis, com el del meu fill, són els nostres. Ho visc viu gairebé al mateix nivell que ella, i m’empipo tant com ella quan les coses no surten del tot gaire bé. Soc tot el dia amb ella. A les 8 em truca, em porta el gos perquè marxa a nedar i quedem quan en torna. Agafo la furgoneta a casa seva, hi carrego tots els trastos i fem els quilòmetres que calgui. Cada dia de l’any, entrena fins i tot els dissabtes i diumenges», explica en José. I quan li demano d’on treu les forces per fer una cosa així, ell ho té molt clar: «Si ella no hagués tingut aquest caràcter, hauria estat molt difícil superar-ho. Ella sempre diu que els seus pares l’han ajudada i jo dic que va ser al contrari, la seva força ens va ajudar a nosaltres».

La de l’Eva és una història d’entrega, sacrifici i amor, en què el millor equip per superar qualsevol obstacle ha estat i serà sempre la seva família, els altres inconformistes de l’esport i de la vida amb els quals sempre pot comptar.

Descobreix més sobre la història d’Eva Moral i la seva família a:

https://www.sport.es/es/noticias/deportes/eva-moral-7895016

https://www.marca.com/paralimpicos/2020/04/17/5e790731ca474139688b45d7.html

Tot i que els Jocs de Tòkio s’hagin ajornat fins el 2021, a CaixaBank seguim donant suport als nostres inconformistes de l’esport, ara més que mai, per a acompanyar-los en la consecució de les seves fites i per a donar-los-hi la visibilitat que mereixen. Per això el repte 14: Convertir un obstacle en una oportunitat té com a protagonista la Desirée Vila, una esportista que no només és una atleta d’elit sinó una inspiració sobre com fer front a una situació difícil i fer-ne d’ella un revulsiu per a seguir endavant encara amb més força.

Amb 16 anys es va trencar la tíbia i el peroné quan entrenava per a l’Europeu de gimnàstica acrobàtica. Després de la lesió, una negligència mèdica va derivar en l’amputació de la seva cama dreta. Però això no va aconseguir parar-la, 6 anys més tard l’atleta Desirée Vila s’ha convertit en una promesa de l’atletisme paralímpic, on destaca especialment a la prova de salt de longitud. I es que com ella diu: “L’únic incurable són les ganes de viure”. Aquesta frase, que porta tatuada a la seva cama ortopèdica, no és només el títol del seu llibre, sinó que s’ha convertit en el seu lema de vida.

A través de la història personal d’una de les nostres inconformistes de l’esport, com la Desirée, volem donar a conèixer com els nostres atletes han convertit, el que, a priori, pot semblat un obstacle en una oportunitat de superació i una porta oberta a nous reptes i possibilitats. La superació, es un dels valors claus dels nostres inconformistes de  l’esport i des de CaixaBank volem fer-lo visible per a inspirar a tothom.

En l’entrevista, la Desirée ens explica també com funciona el món de les pròtesis per als nostres atletes d’elit. Sabies que pot controlar el seu genoll a través d’una aplicació mòbil o que té diferents models de cama segons el seu ús? La Desirée ens explica com les dissenya o com les programa des del seu mòbil per a aconseguir el màxim rendiment d’aquestes i que no sigui un handicap per a assolir les seves maques i reptes sobre la pista.

 

NOTA: L’entrevista va ser realitzada uns dies abans de la situació de confinament actual. Ara la Desirée, com la resta d’atletes paralímpics, continua entrenant des de casa, on segueix el confinament establert.

Cada vegada falta menys per a la gran cita paralímpica i CaixaBank, com a patrocinador oficial de l’equip paralímpic espanyol, continua donant suport als #InconformistesdelEsport mitjançant el pla ADOP i el programa 20 per als 20.

Amb el repte d’aquest mes, “acompanyar els inconformistes de l’esport en la recta final”, CaixaBank vol donar a conèixer quins són els últims passos fins a Tòquio 2020: proves, classificacions i també el paper del programa de beques ADOP, tant per als qui ja tenen plaça com per als qui estan molt a prop d’aconseguir-la.

Molt més que una beca

“Abans dels Jocs de Pequín 2008, els esportistes paralímpics no teníem beques ni accés als centres d’alt rendiment perquè no se’ns considerava esportistes d’alt nivell. En realitat ho érem perquè entrenàvem com els altres, però no se’ns reconeixia com a tals”; així explica Teresa Perales, una de les atletes paralímpiques més veteranes i més llorejades (26 medalles paralímpiques en natació des de Sydney 2000 fins a Rio 2016), com era fins fa poc ser esportista paralímpic.

Com ella, la resta d’inconformistes de l’esport afronten el repte de ser esportista d’elit amb una complexitat afegida: la manca de recursos per a la seva disciplina. No obstant això, la situació s’ha anat capgirant els últims anys, gràcies en gran mesura al Pla de Suport a l’Esport Objectiu Paralímpic (ADOP), que va néixer per proporcionar als esportistes paralímpics espanyols les millors condicions de preparació i èxit en la competició i que inclou ajudes econòmiques i mèdiques, entre molts altres beneficis.

Un premi a l’excel·lència esportiva

Només els millors poden optar a aquestes beques. Els resultats que hagin obtingut en els últims JJPP i en els mundials i europeus dels últims 3 anys els faran mereixedors de l’ajuda. Una ajuda que també reben esportistes de suport (guies) i entrenadors, figures clau per al desenvolupament de moltes de les disciplines.

CaixaBank, un company d’equip més

El pla ADOP no seria igual sense el suport dels patrocinadors, per això el paper d’entitats com CaixaBank és decisiu perquè l’esport i els esportistes paralímpics puguin continuar avançant fins a aconseguir les mateixes condicions de què disposen la resta de disciplines esportives no adaptades.

L’entitat ha apostat fort per aquest compromís amb l’esport paralímpic i, més enllà del suport en forma de beques, ha desenvolupat la campanya Inconformistes de l’esport i el programa 20 per als 20, amb què vol informar, mostrar i donar a conèixer el món paralímpic, perquè la visibilitat és un dels passos més importants per assolir reconeixement.

Classificats per il·lusionar

El procés de classificació és clau perquè l’esport paralímpic sigui cada vegada més competitiu i just. Agrupar els atletes en classes esportives i rang de discapacitat fa que l’obtenció de places sigui al més objectiva possible actualment.

Com és el procés de classificació?

Els esportistes han d’aportar informes mèdics molt complets i passar una valoració específica del seu esport per part dels membres de la taula de classificació. També se’ls valora tècnicament i se’ls observa en la competició. El procés de classificació és específic per a cada disciplina paralímpica i té en compte, en alguns casos, no tan sols les proves i competicions, sinó l’equilibri entre les places disponibles i els rangs de discapacitat. L’objectiu és clar: minimitzar la influència de la discapacitat de l’esportista en el resultat de la competició (saber-ne més).

– En el programa paralímpic hi ha 22 esports i Espanya ja ha classificat atletes en tots menys 3: golbol, rugbi en cadira de rodes i voleibol assegut.

– La modalitat amb més classificats és el bàsquet en cadira de rodes (24) i, per primera vegada des de Barcelona 92, Espanya durà equip masculí i femení per mèrits propis.

– La natació és l’esport en què hi ha més categories (14) i les places s’han de repartir rigorosament segons l’estil i la discapacitat.

En el seu camí cap a la gran cita paralímpica, CaixaBank segueix sumant reptes en el seu programa 20 per als 20, emmarcat dins la campanya #InconformistesdelEsport i que té com a objectiu donar visibilitat a l’esport paralímpic i als seus esportistes.

Aquest nou repte, el dotzè de la llista, va aplegar sobre el terreny de joc la Selecció Espanyola 8 vegades campiona d’Europa de futbol per a invidents i un grup d’empleats de CaixaBank amb l’objectiu de compartir una experiència esportiva sense precedents: posar-se a la pell dels inconformistes de l’esport.

Els empleats de l’entitat, guiats pels campions de l’últim mundial de futbol per a invidents, es van enfrontar a un entrenament molt particular, en què, amb els ulls embenats, van descobrir la dificultat que suposa aquest esport d’equip quan s’anul·la el sentit de la vista. “Els veus jugar (es refereixen als jugadors de la selecció paralímpica) o tirar un penal i sembla fàcil, però quan t’hi poses tu sense veure-hi és realment molt complicat. No tens referències i per a mi és increïble el que fan”, comentava Marcos Parra, un dels empleats de CaixaBank després de l’experiència. “Hom pren consciència de l’esforç que ha de suposar viure sense veure-hi cada dia, però també competir… És que no veus res, et poses tan nerviós que tampoc no hi sents, et xoques, no saps on ets, si a prop del córner o de la porteria, ni on és la pilota”, afegia Manuel Batanero.

Tots els empleats van coincidir que la iniciativa és positiva, ja que no només els va servir per conèixer millor la dificultat d’aquest esport i valorar el treball d’aquests professionals, sinó que també els va conscienciar de la invisibilitat de la tasca de molts esportistes d’elit que aconsegueixen objectius que no estan a l’abast de qualsevol. Fet que suposa un repte aconseguit per part de CaixaBank, que amb activitats com la d’aquest dia intenta valorar el treball fet pels esportistes d’elit i elevar la percepció de l’esport paralímpic.

En el marc del suport a l’esport paralímpic que duem a terme des de CaixaBank a través del pla ADOP, i com a patrocinadors de l’equip paralímpic, el pròxim 3 de desembre us portarem tres històries increïbles dels #InconformistesdelEsport a través de les nostres xarxes socials. Segueix-nos i descobreix més coses sobre els protagonistes i les seves històries.

Amb la participació especial de tres esportistes d’elit: Ricardo Ten, nedador i ciclista; Eva Moral, triatleta, i Sarai Gascón, nedadora. Tres medallistes paralímpics que ens expliquen la seva història, els seus èxits i com afrontar reptes impossibles.

Tres històries inspiradores que transmeten els valors de l’esport paralímpic i que parlen dels veritables #InconformistesdelEsport, aquells que no es pregunten si poden fer-ho, sinó si poden fer-ho encara millor. Anar més de pressa, arribar més lluny i superar més metes.

Que no creuen en obstacles insalvables. Que demostren cada dia que, amb valentia i dedicació incondicional, tot és possible i que rendir-se no és una opció.

Aquesta campanya té lloc en el marc del programa “Els 20 per als 20”: vint mesos per aconseguir vint reptes amb l’únic objectiu de donar visibilitat a l’esport paralímpic espanyol i ajudar a fer que ocupi el lloc que mereix.

El nostre suport a l’Equip Paralímpic Espanyol és un compromís amb els esportistes i amb els seus valors d’esforç, sacrifici i constància; és la voluntat d’acompanyar-los en el camí fins a la cita paralímpica de Tòquio 2020 i ajudar-los a assolir les seves metes.

A la meitat de camí dels #InconformistesdelEsport fins a les paralimpíades de Tòquio 2020, iniciat fa 10 mesos amb la sèrie 20 per als 20, us portem un resum de la història de l’esport paralímpic: com van néixer aquests jocs, les primeres dates importants de la seva història, heroïnes i herois d’aquest esport… i altres dades que de ben segur que us resultaran interessants.

Recordem alguns dels grans moments i curiositats de la història de l’esport paralímpic.

 

Com van néixer els Jocs Paralímpics?

Els Jocs Paralímpics no van néixer de la iniciativa d’un esportista ni d’un entrenador, sinó d’un metge. I és que la primera competició per a esportistes amb discapacitat va ser, en realitat, un torneig entre veterans de guerra que havien perdut alguna part del cos en combat. L’èxit va ser tan gran que poc després es van crear els primers jocs oficials el 1960.

 

Primeres vegades

No obstant això, no va ser fins al 1964, a Tòquio, que es van introduir per primera vegada un himne i una bandera oficial. I, fins al 1992, a Barcelona, un senyal de TV pròpia perquè el gran públic pogués gaudir de l’espectacle.

 

Edicions i medalles

La primera presència de la delegació espanyola va ser a Tel Aviv el 1968. Des de llavors, ha participat en 13 edicions i ha guanyat 651 medalles, més de la meitat de les quals són només en un esport: la natació.

 

Heroïna i part de la història

Una altra curiositat és que la campiona paralímpica amb més medalles del país en té més que… Michael Phelps! És així: la nedadora Teresa Perales ha aconseguit un total de 26 medalles i ha marcat el seu nom amb lletres d’or en la història de l’esport.

 

Tòquio 2020

Els pròxims jocs prometen ser els més espectaculars de la història. De fet, el govern de Tòquio ha posat a disposició del COI ni més ni menys que 7 estadis.

 

Segueix els 10 reptes que ens queden, amb nous protagonistes i disciplines paralímpiques, per descobrir els reptes i desafiaments que aquests esportistes afrontaran fins a la gran cita de l’esport.

Pots seguir les xarxes socials de CaixaBank per conèixer totes les històries.

*Imatge de capçalera del Comité Paralímpic Espanyol publicada a Twitter.