Una de les dates reivindicatives més importants de l’any té al darrere una història de lluita social que recorda la importància de la igualtat

Un dia per celebrar els èxits assolits per les dones a tot el món. El 8 de març és una data en què la societat es para a prendre consciència, cada any, del paper que les seves ciutadanes desenvolupen, sense que importin la seva nacionalitat, ètnia i llengua ni la seva situació política, econòmica i cultural. L’objectiu d’aquesta data és valorar una part de la societat que, durant la història, ha conquerit una gran quantitat de drets que li havien estat negats. Una lluita per la igualtat que, en molts àmbits, encara es manté.

Són nombrosos els països de tot el món que celebren el Dia Internacional de la Dona el 8 de març. Aquesta data la va instaurar l’ONU l’any 1975. Tanmateix, la seva història es remunta molts anys enrere i és el resultat d’un esforç col·lectiu.

Les activitats dels col·lectius de treballadores en el marc de la Revolució Industrial als Estats Units i Europa són el germen del Dia Internacional de la Dona, segons explica l’ONU. Des de llavors, aquesta data ha anat adquirint una dimensió global tant per a les dones que viuen en països desenvolupats com per a aquelles ciutadanes d’altres en desenvolupament.

El desenvolupament d’un moviment internacional femení, que es va veure reforçat per quatre conferències globals organitzades per l’ONU, ha ajudat a convertir aquesta commemoració en un punt de reivindicació dels drets de les dones, així com de la seva participació en les àrees política i econòmica.

Fou el 1909 que es va celebrar el primer Dia Nacional de la Dona. Va ser als Estats Units el dia 28 de febrer. El Partit Socialista d’Amèrica va designar aquest dia com a homenatge a una vaga de dones que havia tingut lloc un any abans a Nova York. Les treballadores de la indústria tèxtil havien parat per protestar per les seves condicions de treball. Unes quinze mil van recórrer els carrers de la ciutat per exigir millors horaris i salaris, i també el seu dret al vot.

El 1910, Clara Zetkin va proposar que aquesta commemoració es convertís en internacional. Ho va fer durant la reunió de la Internacional Socialista a Copenhaguen (Dinamarca), en què es va decidir que el Dia Internacional de la Dona serviria per honrar cada any el moviment pels drets de les dones, així com per aconseguir suport internacional amb l’objectiu d’establir un sufragi universal que inclogués aquest col·lectiu.

Com a resultat de la iniciativa de Copenhaguen, el Dia Internacional de la Dona es va establir per primera vegada el dia 19 de març en quatre països pioners. Van ser Àustria, Dinamarca, Alemanya i Suïssa. Allà, més d’un milió de dones i homes es van manifestar per demanar el sufragi universal i reclamar el dret de les dones a treballar, a accedir a una educació vocacional i a no patir discriminació en l’àmbit laboral.

El Dia Internacional de la Dona també va servir com a instrument per protestar contra la Primera Guerra Mundial. A Rússia, les dones van celebrar el seu primer Dia Internacional de la Dona com a part del moviment pacifista l’últim diumenge de febrer del 1913, segons el calendari julià pel qual es regia el país.

També el 1917, les dones russes van protestar i van anar a la vaga amb el lema “Pa i Pau” l’últim diumenge de febrer, que coincidia amb el 8 de març del calendari gregorià. Ho van fer com a resposta a la mort de més de dos milions de soldats russos en la Gran Guerra i a l’escassetat d’aliments. Quatre dies després, el tsar Nicolau II va abdicar i el Govern provisional va reconèixer el dret de la dona al vot.

A partir de llavors, l’ONU va promoure una conferència anual per coordinar els esforços internacionals a favor dels drets de les dones, així com la seva participació en els processos econòmics, polítics i socials.

Ja el 1975 es va celebrar l’Any Internacional de la Dona. Llavors, l’ONU va celebrar per primera vegada de manera oficial el Dia Internacional de la Dona un 8 de març, una commemoració que continuaria celebrant-se cada any des de llavors.

La celebració i la reivindicació del paper de les dones en la societat és alguna cosa més que una cita anual. La Carta de les Nacions Unides, signada el 1945, va ser el primer acord internacional per reafirmar el principi d’igualtat entre dones i homes. Des de llavors, l’ONU i les seves agències tècniques han promogut la participació de les dones com a actors iguals als homes a l’hora de conquerir el desenvolupament sostenible, la pau, la seguretat i el respecte als drets humans.

L’organització considera l’apoderament de les dones com un factor essencial dins els seus esforços per afrontar els reptes socials, econòmics i polítics a tot el món.

Tanmateix, aquest objectiu encara no s’ha completat. Segons càlculs del Fòrum Econòmic Mundial, la bretxa de gènere no es tancarà fins a l’any 2126, mentre que la paritat a la feina no s’assolirà fins d’aquí a uns dos-cents anys.

L’últim informe global d’aquest organisme sobre la bretxa de gènere indica que el seu final, lluny d’acostar-se, s’allunya cada cop més. Això es deu al fet que la presència de les dones en el mercat laboral i la política, lluny d’augmentar, ha perdut força. També qüestions com l’accés de les dones a la sanitat i l’educació han patit revessos el 2018.

La reivindicació d’una igualtat real entre homes i dones continuarà aquest any i molts anys més. Convertir-la en un acte quotidià que aconsegueixi resultats reals és una tasca que requereix la participació de tots els ciutadans.

Una pregunta que la immensa majoria de pares afronta en un moment donat: Què haurien d’estudiar els meus fills? Respondre-la adequadament és un maldecap habitual perquè d’això dependrà el seu benestar futur. També per això aquesta qüestió es repeteix generació rere generació. La mala notícia és que no hi ha una resposta rotunda. La bona, que la podem encertar fins i tot encara que ens equivoquem en un primer moment.

En un entorn tan canviant com el que vivim avui dia, pot semblar que és més difícil que mai no orientar els nostres fills sobre el tipus d’estudis que han de triar. Tanmateix, no és així: sempre ha estat complicat i sempre s’ha encertat tant com s’ha errat.

Retrocedim quinze anys: si algú ens preguntés quins estudis recomanaríem a un jove, sens dubte hauríem pensat en l’arquitectura com una excel·lent opció. Tanmateix, la crisi immobiliària que va aflorar pocs anys més tard va enviar molts d’aquests professionals a l’atur. Així, van passar d’una situació de plena ocupació pràctica a una desocupació del 33 % en pocs anys.

Gràcies a experiències com aquesta, avui sabem que no podem prendre aquest tipus de decisions basant-nos en el present. Hem de mirar més enllà i no només això: també hem d’ajudar els nostres fills a preparar-se davant possibles canvis. Una lliçó molt important que els nostres pares desconeixien i no van poder transmetre’ns.

Encara que orientar els nostres fills sobre quins estudis han de triar pugui semblar una missió impossible, no ho és. Tenim moltes pistes al nostre abast i més informació que mai per trobar una resposta adequada.

El primer que hem de tenir en compte és que vivim immersos en la Quarta Revolució Industrial, tal com assegura el Banc Mundial, i hi mana la tecnologia. És una època en la qual sorgeixen nous perfils professionals a tota velocitat, al mateix temps que se n’extingeixen d’altres. De fet, el Fòrum Econòmic Mundial n’espera que canviï el món del treball per complet i el polaritzi entre professionals més i menys qualificats. La irrupció dels robots en tasques que abans feien humans també contribuirà a aquest canvi.

Un altre factor que no hem d’oblidar és que les vides laborals seran cada vegada més extenses. No només pel progressiu retard en l’edat de jubilació, sinó també per l’augment de l’esperança de vida.

Aquestes dues premisses ens ofereixen dues pistes molt valuoses per al nostre propòsit. D’una banda, que la tecnologia estarà molt present en pràcticament qualsevol ocupació, per això resultarà fonamental entendre-la i saber com manejar-la. De l’altra, que els llocs de treball canviaran constantment durant els anys i exigiran un esforç igualment constant en formació. Els nostres fills s’enfrontaran a una carrera laboral canviant, llarga, multietapa i no lineal, que hauran de saber afrontar i, per què no, gaudir.

Tenint tot l’anterior en compte, sembla senzill imaginar-se per què cada vegada més experts apunten a les disciplines STEM com les de més projecció de futur. STEM és l’acrònim en anglès de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques. De fet, un informe de Randstad Research preveu que la generació de científics, informàtics, enginyers i matemàtics descendeixi en els propers anys a un ritme anual del 3 %, malgrat que la demanda d’aquests perfils en el mercat laboral creix constantment.

Aquests coneixements cotitzen a l’alça perquè són claus per planificar i desenvolupar tecnologia. La intel·ligència artificial o el big data requereixen professionals formats en aquestes disciplines per al seu progrés. Tanmateix, no semblen ser suficients per si soles davant els reptes que planteja el mercat laboral. Per això, el concepte STEM s’ha vist ampliat en una lletra: la A d’«arts» o, en un sentit més ampli, humanitats. STEAM comprèn també les disciplines que ajuden els alumnes no només a dotar de sentit aquesta tecnologia, sinó, a més, a ser més flexibles en l’àmbit laboral, així com a afrontar el seu treball amb més creativitat i pensament crític.

Això vol dir que els estudis relacionats amb les humanitats, les arts i les ciències socials no estan sentenciats, ni de bon tros. De fet, diferents experts apunten que el desenvolupament d’intel·ligència artificial demanda cada vegada més lingüistes, juristes, filòsofs i fins i tot músics, que s’integraran en equips de treball multidisciplinaris.

En aquest sentit, perfils professionals tan diferents com lingüistes computacionals, estrategs de contingut, enginyers gràfics, consultors de hacking ètic i dissenyadors d’ètica, especialistes en virtualització o arquitectes de big data treballaran junts cada vegada més.

El canvi de paradigma que estem vivint fa que la pregunta amb què iniciàvem aquest article no tingui (ni necessiti) una resposta concreta. De fet, avui és més important reflexionar sobre com han d’estudiar els nostres fills que sobre el tipus de disciplina que han de triar.

Tot apunta al fet que la formació dels nostres fills serà constant i canviant durant tota la seva carrera. En aquest sentit, és molt probable que arribin a desenvolupar diferents especialitats durant la seva vida. Això requerirà compaginar o fins i tot alternar diferents períodes d’aprenentatge amb uns altres d’activitat laboral.

Així, no importa tant quin tipus d’estudis iniciïn els nostres fills en deixar l’escola o l’institut, sinó com utilitzaran aquests coneixements i aquestes habilitats després per adaptar-se al mercat laboral. També que la disciplina que triïn els interessi, els motivi i se’ls doni bé. De poc serveix animar un actor nat a estudiar enginyeria biomèdica només perquè, a priori, podrà tenir una millor projecció laboral. L’avantatge que existeix ara és que sempre es podrà especialitzar per adaptar les seves destreses al mercat de treball.

El temps dels arquitectes ha donat pas al dels experts en disseny arquitectònic digital. El dels enginyers, al dels especialistes en enginyeria i operació de drons. El dels sociòlegs, al dels analistes d’audiències digitals. Es tracta d’una transformació que continuarà en els propers anys i a la qual els nostres fills han de saber respondre amb fonaments sòlids, molta flexibilitat, formació contínua i, sobretot, sense por al canvi.