Si hi ha un procés que il·lusiona els empresaris espanyols, aquest és el de la transformació digital de les seves companyies. I no és gens estrany. N’esperen molts beneficis: augmentar l’eficiència de les empreses, obrir noves vies de negoci o millorar la seva relació amb els clients en són només alguns. Per aquesta raó, aquesta transformació s’ha convertit en una de les seves principals prioritats estratègiques.

Les empreses inverteixen cada cop més en aquest procés, que integra la tecnologia digital en tots els seus aspectes. Per treure tot el partit possible d’aquestes eines, els negocis han de transformar totalment els seus processos i models. Això vol dir que no n’hi ha prou d’automatitzar part de la gestió o reduir costos gràcies a l’ús de màquines: la transformació digital ha d’impregnar-ho tot. I aquesta és precisament l’assignatura pendent de moltes companyies.

Espanya és un país on l’adopció de la tecnologia digital va a bon ritme. Ocupa l’onzè lloc dels vint-i-vuit estats membres de la UE en l’índex de l’economia i la societat digitals (DESI) 2019, pel davant de potències com França o Alemanya, i mostra un ritme superior en qüestions com la connectivitat, gràcies a la disponibilitat de xarxes de banda ampla fixa i mòbil ràpides i ultraràpides, així com a l’augment de la seva implantació.

Tanmateix, pel que fa a la integració de la tecnologia digital per part de les empreses, Espanya ja no va tan bé. En l’últim DESI, havia baixat un lloc en la classificació respecte a l’any anterior. Mentre que la mitjana de la UE evolucionava, el rendiment a Espanya es frenava lleugerament. La resistència al canvi de certes empreses és un dels factors que fan que el país circuli amb el fre de mà posat pel que fa a aquest indicador.

Les causes d’aquesta resistència són molt variades, però gairebé totes tenen a veure amb el factor humà de les empreses. De fet, la consultora BTS estima que més del 84% dels processos de transformació digital a les empreses no surten bé perquè no el tenen en compte. Entre els motius principals que exposen les empreses davant d’aquest fracàs, hi ha unes estructures i una organització internes no preparades per digerir el canvi, juntament amb un personal que s’hi resisteix i no arrisca. Poques argumenten que fallen perquè no disposen de la tecnologia adequada.

També un informe de Kyocera apunta que el 71% de les companyies considera que els treballadors son la resistència principal a la transformació dels processos. I no són només ells els que es mostren reticents a la integració de tecnologies en tots els àmbits de l’empresa: el 52% de les companyies té dificultats per implementar-les perquè considera que es tracta d’una inversió difícil de justificar. Com a conseqüència, el 58% de les empreses espanyoles encara treballa amb processos estàtics o predefinits.

Enfocar la transformació digital com un mer procés tecnològic amb resultats a curt termini és un dels errors més assenyalats a l’hora d’intentar entendre què és el que frena la transformació digital a Espanya. En realitat, cal transformar la cultura de l’organització per evitar la resistència al canvi, que dificulta aquest procés.

La transformació digital es basa en la tecnologia, sí, però són les persones les que la fan. Per això el seu èxit dependrà més de com s’hagi gestionat els protagonistes que de la tecnologia en si mateixa. Això exigeix que el departament de tecnologies de la informació (TI) i la resta de les àrees funcionals estiguin integrats i remin en la mateixa direcció.

Segons l’informe d’ICEMD Una transformació digital incompleta, el 52% dels CIO consultats revela que existeixen tensions entre el departament de TI i la resta de les àrees. A més, el 43% admet que no se’l té en compte com a referent tecnològic ni es respecta la seva visió. Aquest sol ser el resultat d’entendre la transformació digital com un procés exclusivament tecnològic amb beneficis a curt termini: les diferents àrees utilitzen la versatilitat de les eines que s’implementen per cercar aplicacions immediates, al marge del que indiquin des de TI. Com a conseqüència, la integració s’entorpeix i molts projectes fracassen.

Implicar el personal és l’ingredient secret que pot fer que una transformació digital es desenvolupi com cal. Segons un informe de la consultora McKinsey, hi ha certs factors clau en què coincideixen moltes de les companyies que ho han aconseguit. Establir un guió clar sobre com serà la transformació, animar els empleats a experimentar amb idees noves, a desafiar les antigues maneres de treballar, o assegurar la col·laboració entre àrees durant el procés en són alguns.

També escoltar sembla ser de gran ajuda si es vol evitar la resistència al canvi. Així ho explicava Larry Kramer, expresident de CBS Digital Media, en descriure com va aconseguir que la companyia emetés el torneig de l’NCAA de bàsquet a través d’internet per primera vegada a la història. El primer que va fer va ser escoltar totes les reticències dels executius davant d’aquesta idea, que no eren poques. En va prendre nota i va reunir el seu equip durant setmanes per trobar solucions creatives a cadascuna d’elles.

Una d’aquestes solucions va ser el “botó del cap”, que permetia que els espectadors que veien el partit a la feina poguessin ocultar fàcilment la retransmissió i mostrar al seu lloc un full d’Excel fals si apareixia algun superior. Només calia que premessin la tecla F1 del teclat. Els executius de CBS van veure ràpidament els avantatges d’aquesta i altres propostes, cosa que va obrir les portes a Kramer per implantar el canvi tecnològic integral que la companyia necessitava.

La transformació digital de les empreses ja és aquí i no té marxa enrere. De la seva integració dependrà el futur de la majoria, per la qual cosa convé assegurar-se que es farà correctament. Implicar les persones que hi haurà darrere de les màquines és fonamental per aconseguir-ho.

Enric Fernández, economista en cap de CaixaBank, presenta la nova publicació de CaixaBank Research i desglossa els cinc grans desafiaments a què s’enfronta l’economia el 2020: els baixos tipus d’interès, la polarització política, el canvi climàtic, la revolució tecnològica i la desigualtat.

Nous Paradigmes neix amb la vocació de contribuir al debat sobre les grans tendències de fons que estan afectant l’economia, i sobre les seves conseqüències. Amb aquest objectiu hem seleccionat, i posat al dia quan ha calgut, els millors articles dels dossiers que hem dedicat a aquestes qüestions i publicat a l’Informe Mensual de CaixaBank Research durant l’any passat.

Desafortunadament, per restriccions d’espai i perquè hi ha més temes rellevants que mesos en un any, algunes qüestions de rellevància s’han quedat fora d’aquest volum. En tot cas, encara que no hi són totes les que són, estem segurs que són totes les que hi són.

El primer bloc d’articles, que d’alguna manera emmarca la resta, està dedicat a les perspectives econòmiques per al 2020. Després d’un 2019 decebedor per a l’economia global, les expectatives per a l’any que acabem de començar són modestes, encara que estan lluny dels escenaris més infaustos que, fa pocs mesos, invocaven exageradament el risc d’una recessió mundial. El 2019 va acabar amb senyals d’estabilització en moltes parts del món, i fins i tot de certa recuperació en altres, particularment als països emergents, i esperem que aquesta tendència es confirmi durant l’any.

En bona mesura, això dependrà de com evolucionin els grans focus d’incertesa, com ara la pugna entre els EUA i la Xina, la futura relació entre el Regne Unit i la Unió Europea o l’impacte econòmic del coronavirus, però també de l’encert de les polítiques econòmiques i, en general, de diferents institucions –governs, bancs centrals, empreses, organitzacions socials, etc.– per fer front als grans desafiaments del moment actual.

En aquesta primera edició de Nous Paradigmes ens centrem en alguns d’aquests desafiaments; en concret, cinc:

– la gestió d’un entorn de tipus d’interès molt baixos, que, a l’eurozona, per exemple, semblen haver esgotat el marge d’actuació de la política monetària;

– la polarització política, un fenomen que deteriora la cohesió social i que alimenta un populisme que ofereix receptes senzilles, que importa que siguin errònies, davant de problemes complexos;

– el canvi climàtic, una amenaça que posa a prova el multilateralisme alhora que ofereix a la Unió Europea la possibilitat de liderar, políticament i tecnològicament, un àmbit que marcarà aquest segle;

– el canvi tecnològic, que ens ha portat una revolució de les dades que posa el focus sobre qüestions lligades a la privacitat i al creixent domini de les grans plataformes;

– i, finalment, la desigualtat o el risc que els canvis que vivim deixin enrere una part considerable de la societat.

La idea inicial de Nous Paradigmes sorgeix dels comentaris dels lectors del nostre Informe Mensual. Molts ens havien suggerit recopilar els dossiers dedicats als grans temes del moment en un mateix lloc. Així ho havíem fet al nostre web, www.caixabankresearch.com, i ho fem ara també amb aquesta publicació. Ens agrada que ens llegeixin i també rebre comentaris i suggeriments. Esperem que aquesta publicació serveixi perquè ens llegeixin encara més i perquè ens segueixin dient què pensen del nostre treball. Moltes gràcies per fer-ho.

Enric Fernández

economista en cap de CaixaBank

“Dos per un, dos. Dos per dos, quatre…”. Aquesta cantarella ens sona a tots. Qui més, qui menys, l’ha recitat en alguna ocasió amb desenes de companys a classe. Potser és el retrat més fidedigne que tenim del que ha estat l’educació en els últims segles: un munt d’escolars de la mateixa o similar edat fent el mateix, alhora. Un paradigma, el de l’educació col·lectiva, que va camí de canviar per sempre.

Ho avisen experts de tot el món: l’aprenentatge del futur serà cada vegada més individual i personalitzat. Direm adeu a les classes magistrals. El mestre, en lloc d’ensenyar un grup de nens la taula del 2, es convertirà en el guia de cadascun. L’acompanyarà en el seu propi itinerari, probablement confeccionat a base de continguts a mida. Els professors seran menys transmissors de coneixement i més orientadors d’alumnes, que faran cada vegada més feina pel seu compte.

Sona a quimera. Com sabrem el que necessita cada nen? Com sabrem orientar-lo just com necessita? La resposta, com no podia ser d’una altra manera, rau en la tecnologia. I la seva clau mestra serà el big data, aquesta disciplina que s’encarrega d’emmagatzemar, classificar i analitzar les dades que generem de manera massiva.

Per aconseguir una educació personalitzada a les necessitats de l’alumne, el primer que cal tenir a mà és informació. Es tracta d’optimitzar el rendiment dels estudiants, dels professors i, en últim terme, del mateix sistema educatiu. Per fer-ho, cal recol·lectar dades, tractar-les, analitzar-les i interpretar-les.

De la primera part, més centrada en l’accés i emmagatzematge de les dades, se n’encarreguen les eines de big data. De la segona, l’analítica d’aprenentatge o Learning Analytics, una disciplina que fa servir tècniques pedagògiques i algoritmes de mineria de dades per obtenir informació que permeti millorar la pràctica educativa. Aquesta és la base tecnològica que utilitzarem per millorar el rendiment d’alumnes, professors i del sistema.

I què significa tot això? Que, per exemple, un professor podrà saber on s’encallen els alumnes simplement observant-ne els moviments durant el curs. Si, en arribar a certa lliçó, molts es veuen obligats a tornar enrere per refrescar coneixements, significa que el professor haurà de preparar-los millor abans de continuar i reforçar més aquesta dificultat en particular per ajudar-los a avançar. Per descomptat, tot això es pot portar al pla individual.

De fet, ja hi ha alguns experiments en aquest sentit. A la Universitat Estatal d’Arizona, les classes de matemàtiques s’imparteixen a través d’ordinadors. Un programa recull informació de cada estudiant: les notes, les habilitats, les dificultats i, fins i tot, les vacil·lacions a l’hora d’utilitzar el ratolí. Llavors, uns algoritmes comparen les dades que s’han recollit amb estadístiques basades en els de milers d’estudiants per adaptar el material a cada alumne i aplicar l’ensenyament de manera efectiva. El sistema detecta si l’alumne fa progressos i li proporciona més material per seguir endavant o bé li indica quins conceptes li convé repassar per continuar. A més, el software facilita al professor el seguiment de cada alumne: si algun es queda endarrere, l’avisa automàticament i li indica en quines parts té més dificultats perquè el pugui ajudar.

El big data aplicat a l’educació pot ajudar a prendre decisions sobre la marxa, de manera similar a l’exemple que acabem de veure. Tanmateix, també resulta útil per elaborar prediccions.

Amb la mateixa anàlisi de l’acompliment de l’alumne es pot obtenir informació valuosa per poder confeccionar-li propostes a mesura que l’ajudin a obtenir el màxim rendiment de la seva educació. Es tracta d’un model d’aprenentatge adaptatiu, que s’emmotlla al que necessita l’alumne en cada moment per aconseguir un objectiu en el futur.

El principal avantatge d’aquest model personalitzat i adaptatiu és que pot ser la resposta a bona part de l’abandonament escolar que es dona quan exposem tots els estudiants a un mateix mètode. En molts casos, els alumnes no poden arribar a desenvolupar el seu potencial perquè la seva manera d’aprendre i socialitzar no s’adapta correctament al model comú establert. Amb un model adaptat a aquestes característiques, els resultarà molt més senzill aconseguir els seus objectius educatius amb èxit.

L’aplicació del big data per aconseguir una educació personalitzada i realment eficaç encara ha de resoldre algunes qüestions. Una té a veure amb els perills de filtrar els estudiants mitjançant la predicció i empènyer-los cap a una carrera determinada. Si no s’utilitzen bé aquestes tècniques, es corre el risc de topar-se de morros precisament amb el contrari del que volem: la despersonalització i la discriminació dels alumnes.

Per evitar aquest i altres riscos similars, l’ètica serà fonamental. Serà la que haurà de donar resposta a aquests reptes. També hi ajudaran la flexibilitat i una ment oberta. Cal evitar que els estudiants vagin per un camí determinat només perquè ho digui un algoritme que ha processat una sèrie de dades i ha elaborat una predicció que, al cap i a la fi, pot estar equivocada. El lliure albir i el pensament crític que ens fan humans continuaran sent fonamentals.

Una història ben explicada ens fascina a tots. I fa milers d’anys que és així. Ni tan sols l’era de la imatge ha pogut amb aquesta intimitat que establim amb les veus que ens ensenyen coses, tant noves com antigues. Que ens animen a pensar o ens conviden a utilitzar la imaginació per traslladar-nos a llocs llunyans que ni tan sols coneixem.

Aquesta atmosfera que es genera quan s’explica un relat és, precisament, la màgia de l’storytelling, que és l’art de narrar històries. La connexió que s’estableix entre narrador i oient o entre escriptor i lector és molt més que un intercanvi de dades. També és emocional. I el podcast ha nascut com un vestit a mida per a aquest art tan antic, en què el narrador toca el cor i el cap de la seva audiència.

Encara que es tracta d’un format amb més de 15 anys d’història i que guanya oients cada dia, el podcast és relativament desconegut a Espanya. Aquest terme va sorgir el 2004 en un article de The Guardian titulat “Audible revolution”, que parlava d’un nou fenomen de ràdio amateur que s’escoltava a través de dispositius MP3.

Tal com explica el blog Días de vino y podcasts, l’autor va barrejar els termes pod (una contracció de paraules en anglès que significa ‘dispositiu portàtil’) i broadcasting (‘difusió’). Això és a causa que, bona part de la culpa del sorgiment d’aquest format, la té l’accés barat i fàcil tant als dispositius de reproducció com als d’enregistrament. Això va permetre que qualsevol persona pogués crear el seu propi contingut, pujar-lo a internet i arribar a una audiència potencial de milions d’oients.

Amb el temps, a la possibilitat d’escoltar un podcast sota demanda, s’hi va sumar la de subscriure-s’hi per rebre el contingut actualitzat de manera automàtica. La popularització dels smartphones, que evitaven haver de connectar l’MP3 a l’ordinador per baixar-se els continguts, juntament amb l’aparició de plataformes agregadores i distribuïdores d’aquest format, van provocar l’eclosió definitiva del podcast.

L’evolució del mateix format li va permetre desprendre’s d’aquesta etiqueta amateur inicial per professionalitzar-se i, fins i tot, arribar a crear continguts amb milions d’euros d’inversió al darrere. Aquest ha estat el cas de Serial, un llarg reportatge sobre un cas criminal que es va convertir en un fenomen de masses als Estats Units. Ho va fer des de l’emissió de la primera entrega el 2014 i durant les tres temporades que va durar. Va acabar amb tots els rècords d’iTunes amb més de cinc milions de baixades i emissions en només sis setmanes.

Actualment es poden distingir dos tipus principals de podcasts: els continguts que ofereixen sota demanda les grans cadenes de ràdio i les produccions que són natives en aquest format. Els primers permeten als oients escoltar els seus programes preferits encara que no puguin fer-ho durant l’emissió en directe. Els segons no es veuen subjectes a les graelles radiofòniques i comprenen multitud de formats i temàtiques.

Hi ha podcasts d’entrevistes, d’anàlisis en solitari, de diàlegs, fins i tot corals amb diversos participants i sobre tot tipus de temes, tant de ficció com de no ficció. Actualitat internacional, història, gadgets, finances, món militar, humor, còmics, narrativa… la llista és infinita. Això és perquè els podcasts han trobat en els continguts de nínxol, molt especialitzats i per a audiències molt concretes, una autèntica mina. Gràcies a aquest format, els apassionats d’un tema concret poden trobar informació que elaboren autèntics especialistes amb només apropar el dit a l’smartphone i posar-se uns auriculars.

Es poden trobar tota mena de podcasts. Alguns destaquen per la seva utilitat, d’altres per l’originalitat o la capacitat d’entretenir-nos. Aquest és el cas de La escóbula de la brújula, dedicat a la història, les llegendes i les tradicions. Entre els seus continguts se’n poden trobar alguns de dedicats a les tombes dels grans conquistadors, a la manera de viure dels antics egipcis o, fins i tot, a amulets i còmics. També destaca en aquesta línia Histocast, un dels més veterans i escoltats del país, que repassa tant esdeveniments històrics com actualitat geopolítica.

Fins i tot el benestar té el seu racó en format podcast. En aquest sentit, destaca El podcast de Cristina Mitre, que elabora aquesta periodista setmanalment. Hi entrevista reputats experts en nutrició, salut i fitness, entre altres camps, per aclarir una temàtica que genera molts dubtes i per a la qual cal informació contrastada.

CaixaBank també utilitza aquest format per oferir consells financers als oients de manera amena i senzilla. Economía Cotidiana és el podcast de CaixaBank dedicat a promoure la cultura financera, i està disponible a les plataformes Spotify, iVoox i Apple iTunes.

A través d’Economía Cotidiana s’ofereixen entrevistes d’uns deu minuts amb experts de l’entitat o influencers que giren al voltant de conceptes sobre economia bàsica i amb especial focus sobre les finances familiars. Alguns exemples són els capítols dedicats a com parlar de diners amb els fills, consells per arribar a final de mes o què implica avalar a algú amb un préstec.

No podien faltar els programes amb humor en aquesta selecció. Aquí hay dragones és un dels més divertits i originals en espanyol. S’hi citen l’escriptor Juan Gómez-Jurado, els humoristes Javier Cansado i Arturo González-Campos, juntament amb el cineasta Rodrigo Cortés, per parlar de tota mena de temes des d’un punt de vista diferent i entretingut, en un equilibri perfecte entre humor, entreteniment i coneixement.

L’univers podcast és cada vegada més popular a Espanya. També és, en certa manera, un terreny poc explorat que encara pot oferir grans moments en el futur a tots els que s’animin a posar-se els auriculars, connectar l’smartphone i prémer play.

El primer Saló de l’Automòbil de Barcelona es va celebrar el 1919 al Palau de les Belles Arts del Parc de la Ciutadella. Les imatges d’aquesta primera edició demostren que una fira d’aquesta magnitud va suposar una veritable revolució per a la ciutat.

100 anys després, el Saló segueix en plena forma. Del 9 a l’11 de maig, Barcelona es convertirà en la capital mundial de l’automoció del present i del futur de la mà d’una fira que ha sabut adaptar-se al segle xxi. En el centenari de la seva inauguració, el tradicional Saló de l’Automòbil es converteix en Automobile en una edició que incorporarà tendències com la connectivitat 5G, la conducció autònoma o l’Internet de les Coses i, entre altres novetats, mostrarà els últims models de vehicles híbrids. A l’Automobile Barcelona 2019 es donaran cita més de 44 firmes automobilístiques, un 46 % més que en les edicions anteriors.

Els visitants d’aquesta nova edició del Saló podran fer-se una idea sobre la nova morfologia dels carrers a les ciutats del futur i el seu impacte en la vida quotidiana. Està previst que es presenti també el primer vehicle volador, tot i que no es podrà provar encara.

Un dels principals espais de la fira serà la Connected Street, una passarel·la que permetrà a l’usuari conèixer totes aquestes noves tecnologies i descobrir de primera mà els seus avantatges i inconvenients a través d’una sèrie d’experiències disruptives.

La Connected Street presentarà els sis nivells de conducció autònoma establerts per la Societat d’Enginyers de l’Automoció (SAE) a través de diferents activitats.

Des del nivell 0, en què el conductor fa gairebé totes les accions, fins al nivell 5, en què el conductor i els passatgers es desentenen de la conducció, hi ha un ampli ventall de tecnologies que faciliten en més o menys grau l’experiència de l’usuari. Avui dia es poden trobar en el mercat vehicles fins al nivell 3 de conducció autònoma; funcions com l’assistent d’aparcament o el monitoratge 360° de l’entorn del vehicle s’englobarien dins aquest tipus d’aplicacions. En el nivell 5, fabricants com Ford i General Motors han desenvolupat prototips de vehicles sense, per exemple, pedals o volant. Són models que utilitzen la connectivitat 5G com a eix central del seu funcionament.

Diversos fabricants van presentar novetats d’aquest tipus a la passada edició del Saló de l’Automòbil de Ginebra, com per exemple el dispositiu OneButton, ideat per Volkswagen i la firma especialitzada Aurora, que incorpora un GPS mòbil que permet trucar el vehicle a distància i fer que reculli el conductor on aquest li indiqui.

El desenvolupament i la implementació de tecnologies com la connectivitat 5G estan centrats a potenciar la seguretat viària a través de dos vessants essencials: la connexió vehicle a vehicle (Car2Car) i la de vehicle a infraestructures (Car2x).

Com actua aquesta tecnologia per evitar accidents? Quan un vehicle equipat amb connectivitat Car2Car detecta a la carretera algun tipus de perill, ho notifica a la resta de vehicles del seu voltant. Aquest sistema funciona mitjançant sensors que, implementats en els automòbils, són capaços de detectar canvis de trajectòria o de velocitat.

La tecnologia Car2x, en canvi, estableix connexions entre vehicles i infraestructures físiques, com per exemple semàfors, que transmeten informació a temps real. D’aquesta manera, l’automòbil pot saber amb antelació, per exemple, el moment en què un semàfor canviarà a verd, i així és capaç de regular la marxa. En el passat Mobile World Congress, SEAT va presentar juntament amb Telefónica el projecte pilot Connected Car, que permet establir connexions entre els vehicles i el mobiliari urbà, fet que suposa un pas més cap a les anomenades ciutats intel·ligents.

Segons l’avantprojecte de Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica (LCCTE), el Govern d’Espanya es planteja prohibir, a partir de l’any 2040, la matriculació o la venda de turismes i vehicles comercials lleugers amb emissions directes de diòxid de carboni (CO₂). Aquesta mesura obliga els conductors a plantejar-se la possibilitat d’adquirir vehicles que funcionin amb combustibles més sostenibles, models que fins avui destaquen per la seva limitada autonomia.

Fins i tot així, alguns dels nous models de vehicles elèctrics com l’Audi e-tron o Nissan Leaf, líder de vendes d’aquesta gamma, estan revertint aquesta tendència. Automobile Barcelona 2019 exposarà també les novetats en aquest àmbit.

Un dels principals atractius de l’Automobile 2019 serà, sens dubte, la presentació del cotxe volador. No és la primera vegada que el Saló de l’Automòbil de Barcelona exhibeix un vehicle d’aquestes característiques: el 1925, l’enginyer murcià Ricardo de la Cierva va presentar l’autogir, una aeronau d’ala giratòria híbrid entre l’avioneta i l’helicòpter.

El 2019, el cotxe volador es diu Pal-V Liberty i és d’origen holandès. El prototip que es veurà a l’Automobile és un vehicle biplaça de tres rodes, que pot passar d’aeri a terrestre mitjançant una breu transició. Per a la seva conducció és necessària, de moment, la llicència de pilot.

Automobile Barcelona 2019 celebrarà amb tota mena de luxes un segle d’existència, en què Barcelona es convertirà per uns dies en la capital mundial del motor.

«El blockchain estableix ara les bases per a solucions descentralitzades que definiran la tecnologia del futur». Així de contundent es mostrava Michael J. Casey, consultor de blockchain i criptomonedes i excolumnista de The Wall Street Journal, el mes de desembre passat. De fet, fa uns mesos l’expert en blockchain, Alexander Tapscott, també afirmava que aquesta nova tecnologia representa la segona generació d’Internet i que suposarà l’evolució de l’Internet de la informació a l’Internet del valor. I la consultora McKinsey el considera com la tecnologia més disruptiva des d’Internet.

La transformació digital de la banca és ineludible, així com el canvi d’un sistema financer tradicional a un 2.0. Una de les tendències d’aquesta revolució tecnològica és el blockchain, un hype que permet fer transaccions sense intermediaris, de manera fiable i segura, fent servir sistemes basats en criptografia. Aquesta tecnologia té el seu origen en la criptomoneda de moda, el bitcoin. Però va molt més enllà. De què es tracta exactament?

El blockchain —també conegut com a Distributed Ledger Technology (DLT)— és un repositori de dades que permet gestionar el registre de la informació, l’anomenat ledger, de manera descentralitzada o distribuïda, ja que aquesta informació no és controlada per cap estat o entitat. D’aquesta manera, les diverses contraparts d’una transacció participen (és a dir, intercanvien dades) sense necessitat que hi hagi una entitat central que actuï com a proveïdora de confiança o validadora única d’aquesta transacció.

Aquesta tecnologia té diverses característiques. Totes les parts de la xarxa validen cada transacció partint de la forma de consens establerta. A més a més, qualsevol registre és replicat per a tots els participants, de manera que el poden consultar; és a dir, totes les parts tindran accés a l’històric de transaccions i documents, garantint-ne la seguretat i la privacitat a través de la criptografia. Finalment, el registre és inalterable, la qual cosa significa que no podran modificar el ledger si no hi ha consens entre les parts, i encara que s’hagi produït una modificació, tots els registres anteriors quedaran registrats de manera permanent.

Sobre els principis del bitcoin i els avantatges de la tecnologia blockchain, hi ha nombroses xarxes de blockchain que han aparegut des d’aleshores amb diverses aplicacions. En l’àmbit de les xarxes públiques, més enllà de bitcoin, s’ha desenvolupat etherum, litecoin, xrp, zcash, etc. Aquestes aplicacions han aconseguit que el mercat de les criptomonedes assolís una capitalització de $600bn a les acaballes del 2017.

Al mateix temps, s’han desenvolupat xarxes privades o permissionades que intenten mantenir tots els avantatges de les xarxes públiques de blockchain en el camp de la tecnologia, però en què es controla qui accedeix a la xarxa i quina informació en visualitza. La creació d’aquestes xarxes permissionades, juntament amb solucions de ‘tokenització’, han obert l’oportunitat de crear aplicacions de blockchain en l’àmbit empresarial, atès que aquestes xarxes conserven els avantatges d’aquesta tecnologia sense la necessitat que tots els agents validin totes les operatives i que vegin la informació corresponent.

Tot i això, es tracta d’una tecnologia que necessita un pla d’adopció a llarg termini per provar-ne l’escalabilitat. «Encara veiem alguns reptes que cal superar si volem aprofitar les oportunitats que ofereix aquesta tecnologia», explica Mariona Vicens, directora corporativa d’Innovació i Transformació de Negoci de CaixaBank, en el marc de la quarta classe magistral organitzada per la revista britànica The Banker. «Té un potencial disruptiu enorme, bàsicament en la manera com els processos bancaris i la infraestructura que utilitzem funcionaran en el futur», considera Vicens.

De totes maneres, perquè els resultats del blockchain es materialitzin en beneficis reals cal temps i dedicació per explotar-ne les capacitats. Aconseguir-ho també requereix consens i col·laboració entre els actors principals. Per això, les iniciatives de desenvolupament en blockchain s’organitzen al voltant de consorcis d’entitats que col·laboren en projectes comuns.

Segons el Fòrum Econòmic Mundial, l’ús de blockchain és molt comú, ja que el 80% dels bancs d’arreu del món estan treballant en la implementació d’aquest servei. Des del 2016, CaixaBank ha participat activament en iniciatives sustentades en blockchain. Un exemple clar de col·laboració en el sector ha estat la creació de Batavia, una plataforma de comerç internacional basada en aquesta tecnologia.

Es tracta d’un projecte compartit de CaixaBank, Commerzbank, Erste Group, Bank of Mont-real, UBS i IBM, com a soci tecnològic, que pretén reduir el temps i els costos d’inversió de l’actual model de comerç exterior, i alhora aportar més garanties. Batavia està dissenyada per fer operacions d’exportació i d’importació més eficients i rendibles, ajudant així a construir xarxes globals de comerç de manera més fàcil. La plataforma eliminarà la necessitat de comparar documents en paper (un crèdit documentari pot arribar a comportar la creació i signatura de 10 a 20 documents), creant smart contracts en un repositori únic i automatitzant l’execució de les clàusules en complir-se determinats esdeveniments (per ex., executar el pagament només quan arribi la mercaderia).

«Aprofitar la tecnologia blockchain ofereix un enorme potencial per manejar la digitalització, però el més important de tot és que aplana el camí per a projectes internacionals», així va valorar Jordi Fontanals, director executiu de Mitjans de CaixaBank, la creació d’aquest nou projecte.

Entre altres iniciatives, CaixaBank també forma part d’Alastria, la primera xarxa nacional multisectorial basada en blockchain l’objectiu de la qual és desenvolupar l’ecosistema d’aquesta tecnologia a Espanya. La digitalització bancària està canviant el sector i CaixaBank se suma a les noves tendències tecnològiques per millorar els seus serveis i l’experiència de l’usuari.

Vivim sens dubte a l’era dels avenços tecnològics i la digitalització: des dels ordinadors i televisors d’altíssima definició fins als robots, passant pels cotxes autònoms i la realitat virtual. Davant aquest escenari, seria més raonable que s’observés una acceleració del creixement de la productivitat. Res més allunyat de la realitat.

Tal com exposa l’Informe Mensual de febrer de CaixaBank Research “Canvi tecnològic i productivitat”, els darrers anys estem assistint a una desacceleració del creixement de la productivitat: la productivitat laboral mundial ha passat de créixer un 2,6% anual durant el període 1996-2007 a un 1,8% durant el període 2013-2016.

Una tendència que ja ha començat a preocupar i ocupar economistes i experts del sector, ja que es tracta, en paraules d’Oriol Aspachs, director de Macroeconomia i Mercats Financers de CaixaBank, d’un fenomen “que s’ha observat de manera sostinguda durant les darreres dècades i que, a més, es produeix de manera generalitzada a les principals economies, tant avançades com emergents”.

Però, com s’explica aquesta desacceleració? Per bé que hi ha diverses teories, el fet cert és que encara no tenim una resposta unànime, tal com apunta Claudia Canals del Departament de Macroeconomia de CaixaBank a l’article “Revolució tecnològica i desacceleració de la producitivitat”.

D’una banda, hi ha la teoria que les estadístiques oficials no reflecteixen la productivitat real, ja que les noves tecnologies (TIC) n’han dificultat el càlcul. Altres economistes, amb una visió més pessimista del futur que ens espera, apunten a factors de fons, com la fi de l’impacte de les TIC.

Tot i així, CaixaBank Research considera que ens trobem en una fase de transició en la qual empreses i consumidors encara estem aprenent a utilitzar les noves tecnologies i que, a mesura que es vagin difonent en tota l’economia (i que es vagin diluint els efectes negatius de la darrera recessió), tindrem l’oportunitat d’aprofitar tot el potencial que ens brinden. Així ho ratifiquen les magnifiques dades de creixement de les empreses que avui dia treuen profit de la innovació tecnológica.

Malgrat aquesta desacceleració, el que sí que podem constatar, com indica l’article “Per què creix menys la productivitat”, és que ens estem movent cap a una economia de dues velocitats: empreses líders en productivitat i elevada inversió en capital intangible (noves tecnologies), i empreses amb baixa productivitat i poca inversió en capital intangible.

En aquest sentit, per impulsar la productivitat, segons Oriol Aspachs i Javier García-Arenas, del Departament de Macroeconomia de CaixaBank, és necessari adaptar-se a aquest nou paradigma tecnològic. “No n’hi ha prou de reformular les receptes clàssiques”, opina Aspachs.

L’elevat impacte de les noves tecnologies és ja una realitat a l’entorn laboral i l’estructura sectorial, així com en el funcionament i la mida de les empreses, tal com s’aprecia en el gràfic següent:

Aquest impacte, no obstant això, segons els experts de CaixaBank Research, serà globalment positiu gràcies al protagonisme que adquiriran les professions que més es beneficiaran dels nous desenvolupaments. “Prendre les decisions adequades i preparar-se per a aquests canvis serà imprescindible per aprofitar totes les seves oportunitats”, indica Javier Garcia-Arenas, a l’article “Escrivint el futur: el canvi de paradigma tecnològic i la nova economía”.

Estem vivint una Quarta Revolució Industrial  que està transformant profundament tant l’estructura productiva de l’economia com el procés de difusió tecnològica. “Les economies del futur seran les que disposin del marc més adequat per donar resposta a aquestes noves tendències”, adverteix Aspachs.

Ens trobem davant un escenari encara incert. Però, tal com afirma Garcia-Arenas: “la clau no és preguntar-se què ens farà la tecnologia en el futur, sinó què podem fer nosaltres amb la tecnologia”.

La mobilitat i la contaminació són dos dels grans reptes a què s’enfronten les ciutats intel·ligents del segle XXI. Durant el mes de desembre van entrar en vigor les restriccions de trànsit a Barcelona en episodis d’alta contaminació. Els vehicles menys ecològics no podran circular per la conurbació de la Ciutat Comtal (Àmbit-40) quan s’identifiqui un alt grau de pol·lució per diòxid de nitrogen.

Madrid, París, Londres, Roma… Són múltiples les ciutats europees que han adoptat mesures per reduir la contaminació durant aquest últim any. A més, algunes urbs han començat a incorporar noves tecnologies per millorar la sostenibilitat i la mobilitat i optimitzar la circulació. Com pot ajudar la digitalització a crear ciutats més sostenibles?

Les congestions de trànsit es poden reduir notablement gràcies a una gestió eficaç dels semàfors, modificant la seva freqüència i sincronitzant-los per aconseguir una bona organització d’aquests llums i, així, arribar a una mobilitat més fluida. Això és el que poden experimentar els ciutadans de Munic des de principis del 2017, moment en què es van instal·lar uns dispositius intel·ligents en diversos semàfors de l’urbs basats en un sistema d’intel·ligència artificial.

Es tracta d’un projecte del programa d’investigació europeu Local4Global. Aquest tipus d’instruments són capaços d’intuir factors i fluxos de trànsit i decidir la durada dels cicles de llum verda dels semàfors. Ho fan mitjançant algoritmes i els temps d’espera poden variar entre 45 segons i 2 minuts. El desembre del 2012 es va implementar un sistema similar a Nova Jersey, que ha aconseguit millorar les condicions de circulació i reduir els embussos un 25%. Un altre clar exemple és la ciutat estatunidenca de Pittsburgh, on també es va instal·lar el sistema i s’ha aconseguit reduir en un 40% el temps durant el qual els cotxes romanen parats.

Què passa quan un carrer està tallat per obres? La ruta d’un autobús es veu sovint modificada a causa dels impediments que poden sorgir durant la ruta. T’imagines que el metro i el bus es poguessin coordinar entre si en cas d’una avaria perquè l’usuari final no es veiés afectat? L’empresa Alstom està treballant amb un programari intel·ligent, Mastria, que analitza la informació i l’estat dels diferents transports públics per proposar solucions eficaces i reorganitzar l’escenari en temps real i, així, donar al ciutadà una via alternativa per desplaçar-se.

L’agost del 2016 es van fer les primeres proves pilot d’autobusos sense conductor a Lió i Hèlsinki. És encara un sector per explorar i per explotar, però el fet cert és que el pas següent d’aquesta nova tecnologia és que el transport públic autònom tingui la capacitat d’intercanviar informació per poder optimitzar itineraris i conèixer l’estat de fluïdesa dels carrers de la ciutat per evitar els embussos.

Així, doncs, l’automatització del trànsit gràcies a les noves tecnologies és un procés imminent. Possiblement arribarà a les nostres ciutats molt aviat per optimitzar la circulació i fomentar unes metròpolis més sostenibles. Perquè, a qui no li agradaria estalviar-se l’embús de cada matí?

La digitalització ens està portant cap a una de les transformacions econòmiques i socials més importants de la història. La irrupció de les noves tecnologies està transformant completament sectors tan tradicionals com el del turisme, un dels més destacats de l’economia. Aquest, sens dubte, és a les portes d’un canvi sense precedents. Com l’afrontarà?

El dossier “Turisme 2.0: oportunitats i reptes”, inclòs en l’Informe Mensual de Juny de CaixaBank Research, aborda aquesta transformació radical i ens mostra quines són les oportunitats i els reptes que se li presenten a un dels sectors amb més influència dins el panorama econòmic espanyol.

Una de les principals oportunitats és la creació de noves empreses digitals que estan transformant fermament la cadena de valor del sector, tal com es mostra al gràfic següent:

“Aquest impacte és especialment elevat en la fase inicial del cicle de compra, on plataformes digitals com les agències de viatges en línia o els motors de cerca han modificat una gran part de la contractació de serveis turístics”, assenyala Roser Ferrer, economista del Departament de Macroeconomia, Àrea de Planificació Estratègica i Estudis de CaixaBank. I afegeix: “En la fase de destí, l’impacte de la digitalització està sent molt menor”.

El registre de clients a través de màquines d’auto check-in en aeroports i serveis d’allotjament és un clar exemple dels avantatges que ofereix la digitalització en aquesta primera fase de compra (la reserva).

L’adopció d’aquestes noves tecnologies, a més de brindar importants oportunitats, també presenta certs reptes que val la pena esmentar.

Tal com explica Roser Ferrer, “el sector turístic és un motor de creació de llocs de treball i preocupa que deixi de ser-ho a mesura que es generalitzi en el sector l’ús d’aquestes noves tecnologies”. De fet, segons un estudi elaborat pels professors de la Universitat d’Oxford, Carl Frey i Michael Osborne, el 58% dels llocs de treball actuals del sector turístic a Espanya tenen un elevat risc d’automatització a mitjà termini, una xifra que supera la resta de sectors de l’economia del país.

Tanmateix, Roser Ferrer apunta que “l’automatització de professions no implica necessàriament la destrucció neta de treball, […] perquè l’automatització ofereix la possibilitat de canviar la naturalesa d’algunes ocupacions del sector i genera noves oportunitats de treball”.

Així mateix, després de l’aparició de l’economia del sharing, l’adaptació del marc legal a un entorn canviant també es presenta com un altre dels principals desafiaments per al sector.

No obstant això, segons Enric Fernández, economista en cap de CaixaBank, si aquest repte es gestiona com cal, “l’economia col·laborativa pot ajudar a millorar la competitivitat i complementar l’oferta tradicional”. I afegeix: “L’assignatura urgent és desenvolupar un marc normatiu que ofereixi seguretat jurídica i unes regles de joc equilibrades per a tots els competidors”.