Una de les primeres idees que s’havien estudiat va ser la del representant britànic, el prestigiós economista John Maynard Keynes, que havia proposat crear una nova moneda internacional, el bancor. Tanmateix, talment com la implantació de l’esperanto com a llengua universal, el concepte del bancor tampoc no va quallar.

Les tesis que finalment van triomfar van ser les d’establir un patró monetari or-dòlar: el valor de cada moneda es fixaria respecte de la divisa nord-americana, i aquesta respecte del metall. D’aquesta manera, el dòlar esdevenia l’única moneda internacional de reserva. Així doncs, en la pràctica, els anomenats acords de Bretton Woods van establir les bases del nou ordre econòmic internacional i van institucionalitzar el nou paper dels Estats Units com a gran potència hegemònica.

Naturalment, els seus postulats oficials són uns altres: treballar per promoure la cooperació monetària mundial, assegurar l’estabilitat financera, facilitar el comerç internacional, promoure un nivell d’ocupació i de creixement econòmic sostenible alt, i reduir la pobresa.

Però la seva història, que ha transcorregut condicionada pels fets més significatius de la segona meitat del segle xx i del principi del segle xxi, no ha estat gens fàcil. Amb 189 països membres avui dia (pràcticament tots els del món) i amb seu central a Washington, la seva cronologia podria dividir-se en cinc grans etapes.

La primera etapa, entre 1944 i 1971, va ser la de la cooperació i la reconstrucció després de la II Guerra Mundial. Calia reconstruir gairebé totes les economies nacionals, i l’FMI va ser l’encarregat de supervisar el sistema monetari internacional, per garantir l’estabilitat dels tipus de canvi, i de promoure l’eliminació de restriccions que poguessin entorpir els intercanvis comercials.

La segona gran etapa, la viscuda entre 1972 i 1981, va ser la del final del sistema Bretton Woods. Després del col·lapse, el 1971, del sistema de tipus de canvi fix amb què l’FMI havia nascut, els països tenien ara llibertat per escollir el seu tipus de canvi. També va ser l’època de les dues grans crisis del petroli, el 1973 i el 1979, i l’FMI va haver d’intervenir diverses vegades per ajudar els països a bregar amb les conseqüències.

Després de les crisis del petroli va arribar la crisi internacional del deute, i entre 1982 i 1989, en la seva tercera etapa, l’FMI va haver d’impulsar reformes importants per oferir una resposta global als esdeveniments.

El 1989 va caure el mur de Berlín i dos anys després la Unió Soviètica, la qual cosa va provocar que el mapa d’Europa patís una transformació de dalt a baix. Entre 1990 i 2004, l’FMI va exercir un paper central per ajudar els països que havien pertangut al bloc soviètic a passar d’una economia de planificació centralitzada a una economia de lliure mercat, a més d’algunes intervencions importants en les crisis de Mèxic (1994), d’Àsia (1997), del Brasil (1998) i de l’Argentina (2001).

Finalment, la cinquena i última etapa va des del 2005 fins al dia d’avui, i es podria caracteritzar per la globalització, les inestabilitats i la crisi econòmica actual. Les intervencions més importants durant aquest període han estat, a diferència del període anterior, les de la zona euro, a Grècia (2010) i a Portugal (2011).

A més, durant el mes de maig, el bitcoin ha estat protagonista d’una altra fita històrica mai vista: superar el valor de dos mil dòlars. Si es pren com a referència l’acumulat dels darrers 12 mesos, les xifres són encara més espectaculars: un increment de gairebé un 400% .

 *Font: Statista

Aquests dos repunts posen de manifest la volatilitat d’aquesta moneda virtual, és a dir, la capacitat que té de canviar de valor de forma molt ràpida, tant a l’alça com a la baixa. El motiu? Existeix una quantitat limitada de Bitcoins, concretament 21 milions, sobre els quals es realitzen totes les transaccions.

Però, què sabem exactament d’aquesta moneda virtual? Com funciona? On neix? Per respondre, hem de remuntar-nos a l’any 2009, quan un grup de persones, sota el nom de Natoshi Nakamoto, van posar en funcionament aquesta moneda a través d’una xarxa P2P i la van presentar a la seva pàgina web oficial. Durant anys, el veritable creador es va mantenir anònim, i no va ser fins l’any 2015 que va fer pública la seva identitat: Craig Steven Wright, un empresari australià de 44 anys.

El principal objectiu, en aquell moment, era adaptar el format dels diners tradicionals a l’era actual. Per a això, es va crear una moneda sense intermediaris i internacional que funcionés directament entre usuaris. Ara bé, el Bitcoin no està regulat per cap institució o govern, doncs és un software l’encarregat de dur a terme les tasques de gestió.

Com en tot, el bitcoin ha suscitat defensors i detractors, per la qual cosa és més popular en uns països que en altres. En el cas d’Espanya, es tracta del quart país amb més caixers bitcoin del món: disposa d’un total de 27.

El rànquing d’estats amb més caixers bitcoin instal·lats està encapçalat pels Estats Units i el Canadà, amb un total de 554 i 135 respectivament.

 *Font: Statista

Per comprendre-ho hem de remuntar-nos als orígens de la seva denominació com a metall preciós. Se l’anomena així per dos motius: en primer lloc, s’ha demostrat que els metalls preciosos estan al nostre planeta arran d’un bombardeig d’asteroides que es va produir 200 milions d’anys després que es formés la Terra. És a dir, és una matèria que prové de l’espai. I, en segon lloc, se’ls anomena així per la seva naturalesa: es troben en estat pur, és a dir, no estan combinats amb altres elements.

Altres raons que expliquen per què l’or és tan valuós van des de la seva escassetat fins a la seva bellesa i propietats. Paradoxalment, gran part del seu atractiu es deu a la seva simplicitat química: no reacciona davant d’altres compostos químics i per tant no es deteriora, fet que li permet conservar-se relluent malgrat el pas del temps. El color daurat, a més, el converteix en un metall únic i exclusiu, ja que tots els altres són platejats, llevat del coure, que es corroeix.

Encara que a primera vista pugui semblar que hi ha molt d’or al món, la veritat és que és una matèria que destaca per la seva escassetat. Segons el World Gold Council el 2015 hi havia al voltant de 184.000 tones en tot el món, la major part de les quals es troba en mans dels bancs centrals. Això pot semblar una gran quantitat d’or, però si tenim en compte que només un metre cúbic d’or ja pesa més de 19 tones, ens adonem que en realitat es tracta d’una quantia ínfima.

El Servei de Geologia dels Estats Units (USGS) ens dóna una altra dada: en tota la història de la humanitat es calcula que se n’haurien extret aproximadament 168.000 tones. El 10% d’aquest or s’ha perdut, per la qual cosa hi hauria aproximadament 151.000 tones que es troben en forma de monedes, lingots, joieria, etc. A aquesta quantitat cal sumar-li les 51.000 tones d’or que calcula que encara queden per extreure a les mines. En resum, i segons aquest organisme, al món hi ha un total de 202.000 tones d’or.

Així doncs, tal com demostra aquest ball de xifres, estimar quant d’or hi ha exactament al planeta és una tasca gairebé imposible.

Ara que ja sabem quant d’or hi ha al món, la següent pregunta és: qui el té? En aquest sentit, la reconeguda revista Forbes va anunciar els 10 països del món amb una tinença d’or més gran i aquest en va ser el resultat:

 

 

I a Espanya… quant d’or tenim? Sense perdre de vista la dificultat d’obtenir una xifra exacta, una notícia publicada el 2015 i que prenia com a referència les dades del World Gold Council, revelava que hi havia 281,6 tones al territori espanyol. Amb aquesta quantitat, Espanya es convertia en el setè país europeu amb més or.