Després d’un any de pandèmia, sembla que la vida torna de mica en mica a la normalitat. La tornada de la música en viu, amb l’organització de festivals a l’aire lliure que es converteixen en una autèntica experiència sensorial, n’és una bona mostra.

La celebració d’aquests concerts és una fita emocionant en l’etapa actual, però també esdevé tot un repte. Al cap i a la fi, són un punt de trobada de milers de persones i, per descomptat, s’han de celebrar amb totes les mesures de seguretat sanitàries que la COVID-19 comporta.

Per als organitzadors, 2020 ha estat un any complicat amb unes conseqüències econòmiques catastròfiques, ja que es van deixar de celebrar uns 25.000 concerts, segons la Federació de la Música a Espanya, amb pèrdues d’uns 1.000 milions d’euros en facturació directa i uns altres 7.000 en vendes indirectes. En tornar a l’activitat, s’han trobat amb un escenari totalment diferent del que estaven acostumats. El coronavirus ha entrat com un cicló en el món dels festivals.

Encara que organitzar-los s’ha convertit en un desafiament, aquesta mena d’esdeveniments musicals ha de tornar. La cultura sempre és necessària, però encara ho és més després d’haver-se passat un any a mig gas.

L’impacte econòmic que suposen aquests esdeveniments a les zones on se celebren també resulta imprescindible després d’un any complicat, així com la seva capacitat de mobilització solidària, més rellevant que mai.

Com sentir la carícia tan necessària del violí d’Ara Malikian i, alhora, prevenir l’expansió de la COVID-19? Com tornar a vibrar amb Raphael amb total seguretat? Només hi ha un camí: unir esforços. Precisament així és com esdeveniments capaços de reunir desenes de milers de persones es poden tornar a celebrar.

Aquest és el cas de Cap Roig, un festival que fa dos anys va congregar al Baix Empordà (Girona) més de 43.000 persones al voltant de 25 concerts i que aquest any ha decidit tornar amb més il·lusió que mai.

Ho farà en una edició molt especial, la vint-i-unena, amb 23 concerts entre els dies 23 de juliol i 21 d’agost, amb estrelles de primera fila com ara Raphael, Ara Malikian, Passenger, Antonio Orozco, Estopa, Hombres G, David Bisbal, Morat, Love of Lesbian, Aitana, Manel, Els Amics dels Arts o Blaumut. Fins i tot hi actuarà Sara Baras, en un esdeveniment solidari els beneficis del qual es destinaran a projectes de Càritas que ofereixen suport socioeducatiu a infants en risc d’exclusió social.

Si organitzar un festival d’aquestes dimensions en condicions normals és tot un desafiament, fer-ho en plena pandèmia es pot convertir en una odissea.

En el cas del Festival de Cap Roig, el format és un gran avantatge. A diferència d’altres grans festivals que concentren un gran nombre de persones en pocs dies, Cap Roig s’estén durant més de 20 nits, fet que permet repartir l’afluència de persones.

De fet, experts del sector aposten que aquesta mena d’esdeveniments, sense tantes aglomeracions, serà el que triomfi aquest any. Amb tot, se celebraran en circumstàncies extraordinàries que obligaran l’organització a posar una atenció especial per tal de protegir la salut del públic i dels artistes.

«L’experiència d’organització del festival ha estat molt diferent aquest any, ja que l’hem hagut d’adaptar a la nova situació, tot garantint un entorn segur per a tots i tenint en compte les mesures sanitàries i les restriccions anunciades amb relació a la COVID-19». Així resumeix Juli Guiu, president del Grup Clipper’s i director del Festival de Cap Roig, el que suposa organitzar una cita d’aquesta magnitud en circumstàncies de pandèmia.

Les mesures de seguretat necessàries són molt variades, però potser la més bàsica, més enllà de l’ús de la mascareta, és el distanciament social. Encara que a primera vista podria semblar complicat mantenir la distància en un esdeveniment multitudinari com un festival a l’aire lliure, l’organització del Festival de Cap Roig ha trobat la fórmula per aconseguir-ho.

«Hem ampliat l’espai de la grada del públic i hem reduït l’aforament. Pel que fa a la restauració, també hem creat una nova zona Market a l’exterior, amb una extensió fins a sis vegades superior a l’habitual», explica Juli Guiu.

L’excepcionalitat del moment farà que l’ús de la mascareta sigui obligatori a tot el recinte. Totes les zones tindran diversos punts de distribució de gel hidroalcohòlic. Com cada any, el festival se celebrarà a l’aire lliure. Tot i que es tracta d’una circumstància que dificulta la concentració del patogen, l’organització anirà una mica més enllà i assignarà els seients prèviament. També reduirà un terç de l’aforament habitual, per la qual cosa la màxima ocupació serà de dos terços respecte d’edicions anteriors.

A l’hora de controlar l’accés del públic, es faran servir dispositius telemàtics que evitaran el contacte entre les persones. També en el moment d’accedir es farà un control de temperatura a tots els assistents.

La implantació de totes aquestes mesures suposa un esforç important pel que fa a logística, personal i suport econòmic. En aquest sentit, el suport d’entitats com ara CaixaBank, alineada amb els valors que aporta el festival, resulta necessari.

La implicació de CaixaBank en l’organització respon a l’objectiu d’aconseguir que el Festival de Cap Roig mantingui la seva triple vessant: la cultural, consolidant-se com una de les cites musicals més importants d’Europa; la social, amb l’actuació solidària de Sara Baras; i l’econòmica, gràcies a l’important impacte directe i indirecte de retorn econòmic per a la zona on se celebra.

«Una gran part del públic del Festival de Cap Roig no viu ni visita habitualment la Costa Brava», puntualitza Juli Guiu. «Molts d’ells es desplacen únicament per assistir al concert i aprofiten per quedar-se dos o tres dies per la zona. Això té una repercussió directa, per exemple, en l’hostaleria i en la restauració. A més, en l’àmbit intern, el festival representa la generació de 240 llocs de treball fixos». Segons un estudi fet per PwC, l’impacte econòmic de l’edició del 2019 va ser superior als 18 milions d’euros.

L’esforç extraordinari en mesures de seguretat que suposarà l’organització de la vint-i-unena edició ja ha començat a donar els seus fruits fins i tot abans que els primers acords comencin a sonar al recinte de Cap Roig.

«Després d’aquests temps tan difícils, el públic té moltes ganes de tornar a veure concerts i música en directe. Hem estat molt responsables i molt exigents amb la seguretat del Festival de Cap Roig, tot respectant i complint amb totes les mesures sanitàries i de prevenció contra la COVID-19. I el públic està responent molt bé. Només una setmana després de presentar el cartell d’aquesta edició, aconseguim penjar el cartell de sold out en quatre concerts: Manel, Aitana, Estopa i Morat», destaca Juli Guiu.

Més enllà de les múltiples mesures de seguretat i de l’ampliació de l’espai destinat a la celebració de l’esdeveniment, el Festival de Cap Roig pretén, un cop més, superar-se a si mateix. Un afany que afronta, si cal, amb moltes més ganes que mai després del parèntesi que els seus organitzadors es van veure obligats a fer l’any passat.

«Estem molt satisfets i il·lusionats pel cartell que hem presentat enguany. Tenim moltes granes de començar aquesta nova edició, després de la pausa inesperada de l’any passat», reflexiona Guiu. «Tornem amb més força que mai en un any molt difícil i complicat, reunint un cop més grandíssimes estrelles en un cartell amb 23 nits extraordinàries».

Les receptes que aplicarà l’organització en aquest sentit continuaran sent les de sempre: les que, edició rere edició, han fet que aquesta cita hagi reeixit. Bàsicament, continuar fidel al seu estil eclèctic per arribar a un públic com més ampli millor i comptar amb alguns dels artistes més rellevants de l’escena internacional, nacional i local. «A més a més, continuem apostant pel ja consolidat Cap Roig Mini i continuarem potenciant la nit solidària, enguany amb Sara Baras», recorda Guiu.

En una situació d’emergència sanitària, econòmica i cultural, és més necessari que mai unir esforços perquè iniciatives com el Festival de Cap Roig es puguin celebrar amb total seguretat. En el cas de CaixaBank, l’entitat està compromesa amb el desenvolupament d’oportunitats per als territoris en què està present.

Aquest festival és una manera d’impactar positivament a través de la cultura, la dinamització econòmica i la generació d’oportunitats a la zona. També de reunir, un altre cop, milers de persones amb les seves estrelles favorites durant 23 nits. Tot i que de vegades feia la sensació que mai més no tornaria a passar, el fet cert és que aquest trosset de normalitat ja el tenim a tocar.

L’estadi del Club Atlètic Osasuna es va inaugurar el 2 de setembre de 1967 i és un dels escenaris en què es viu el futbol amb una passió especial. El mes d’octubre passat va servir perquè s’hi presentessin els cinc projectes definitius que optaven a la remodelació d’El Sadar, on es va anunciar el vencedor amb 3.820 vots: Muro Rojo. L’Osasuna ja ha aconseguit tornar a Primera Divisió amb un projecte que el situarà entre les millors instal·lacions de la Lliga.

La dècada dels seixanta va marcar grans fites en la història del futbol. Aleshores alguns seguien anomenant aquesta disciplina amb un castellanitzat “balompié”. El futbol espanyol ja s’havia donat a conèixer a Europa, i diferents estrelles volien jugar a la Lliga espanyola. Els nous temps vaticinaven un futur pròsper per al que acabaria sent l’esport rei del nostre país. Precisament, a aquest corrent s’hi volia sumar un equip que portava per lema “Força, salut i vigor”, el Club Atlètic Osasuna, que havia estat fundat el 1920 després de la fusió de la Unión Sportiva i el New Club.

EL SADAR ES VA INAUGURAR AMB UNA CAPACITAT PER A 25 MIL PERSONES, I EL 1989 VA ARRIBAR ALS 31 MIL AMB LA PRIMERA GRAN REMODELACIÓ DE LA INSTAL·LACIÓ. AMB LA INSTAL·LACIÓ DE SEIENTS A TOTS ELS ESTADIS DE FUTBOL I DIFERENTS ADEQUACIONS NORMATIVES POSTERIORS, EL SADAR VA QUEDAR AMB UN TOTAL DE 18.375 PLACES

Haurien de passar gairebé 40 anys des de la fundació del club perquè el quadre “rojillo” inaugurés el seu temple, la principal icona del futbol navarrès a la qual van anomenar El Sadar. Aquest estadi, amb una capacitat per a 18.375 espectadors, té unes dimensions de 104 x 67 metres quadrats, i això, juntament amb una grada que es troba molt a prop del terreny de joc, converteixen aquest espai en una autèntica “olla a pressió” en què molts rivals han tingut molt difícil plantar cara a l’Osasuna. Grans equips com el Reial Madrid, Futbol Club Barcelona o Atlètic de Madrid no sempre han marxat feliços de Pamplona, una ciutat bolcada al seu equip, el qual ha mantingut un nombre d’abonats especialment alt, sense importar la categoria en què jugués. Actualment compta amb 15.700 socis, propietaris d’un dels clubs que no s’ha reconvertit en societat anònima esportiva. El Sadar és un dels estadis amb un percentatge d’ocupació més gran de la Lliga, incloent-hi Primera Divisió. A més de ser un dels escenaris al qual sempre assisteixen més socis per gaudir dels partits. Un 83% que els dona avantatge respecte a altres equips de Primera, i un índex que s’imposa a la mitjana de Segona, que se situa entre el 53 i el 55% d’assistència.

El Sadar es va inaugurar el 2 de setembre de 1967, amb una capacitat per a 25 mil persones, en aquells temps totes a peu dret, com passava a la resta d’estadis de futbol de l’època. El seu cost total va girar al voltant dels 60 milions de pessetes, i el 1989 es va ampliar la seva capacitat amb la construcció de la tribuna d’alta preferència. Per compensar aquelles ajudes que van rebre la majoria de clubs que van haver d’optar a la reconversió a societat anònima esportiva, la Lliga va ser qui va finançar aquesta nova tribuna, amb la qual l’Osasuna va arribar a la seva màxima capacitat registrada fins a la data: 31 mil espectadors. El Sadar es convertia, per tant, en un dels estadis amb més capacitat per presenciar partits.

A partir de l’any 2000, comença a modelar-se El Sadar més modern i pròxim al segle XXI, amb nous espais d’oci, sala VIP i fins i tot una nova sala de premsa que es va traslladar a una altra ubicació de l’estadi. El motiu era la classificació de l’equip per a la UEFA Champions League. ). Aleshores el C.A. Osasuna començava a aconseguir èxits esportius i alhora es convertia en un bastió gairebé inexpugnable per a la majoria de colossos, imatge que no va poder sinó escenificar-se en un estadi més ben condicionat, més ampli i representatiu dels valors que pretenen exposar tots els navarresos.

EL COST INICIAL DEL SADAR VA SER DE 60 MILIONS DE PESSETES, I LA SEVA GRAN REMODELACIÓ VA ARRIBAR EL 1989 AMB LA IMPLANTACIÓ D’UNA GRADA D’ALTA TRIBUNA

Perquè, segons expliquen els seus aficionats, el principal llegat del club Osasuna és que no és únicament l’equip de Pamplona, sinó el de tot Navarra. Una cosa que ha distingit aquesta entitat i tots els que hi viatgen per veure cada partit de lliga, per damunt de la resta d’equips que representen únicament una ciutat o província. Navarra i Osasuna són un somni, un motiu d’orgull que ha portat els “rojillos” a alçar títols com el de Segona Divisió el 1954, 1956 i 1961.

Però, sense cap dubte, en els seus 98 anys d’història, l’Osasuna va aconseguir la gesta de disputar la Final de la Copa del Rei el 2005 contra el Reial Betis a l’estadi Vicente Calderón, així com arribar a disputar la ronda prèvia de la UEFA Champions League, en quedar quart classificat en el Campionat Nacional de la Lliga. Els pamplonesos també han participat en tres ocasions en l’extinta Copa de la UEFA (actualment Europa League) el 1985/86, 1991/92 i el 2006/2007. A aquesta última, els “rojillos” hi van arribar després de perdre contra l’Hamburg en la prèvia de la UEFA Champions League i van aconseguir la fita de disputar les semifinals de UEFA en la mateixa edició.

Si tornem a referir-nos a aquest equip com un somni, evidenciat pel creixement del seu estadi i la seva massa social, el C.A. Osasuna ha aconseguit un altre èxit esportiu més. Descendit fa dues temporades, els pamplonesos ja han materialitzat el seu ascens a Primera Divisió després d’empatar contra el Cadis i veure com el Granada Club de Futbol vencia l’Albacete Balompié el dilluns 20 de maig, a la nit. 78 punts que han portat els homes de Jagoba Arrasate a ser considerats com una de les millors plantilles de la categoria de Segona. Amb tres jornades restants, ha estat el primer equip que aconsegueix l’ascens a Primera i ocupar una de les places que deixen el Rayo Vallecano, Girona i la Societat Esportiva Osca.

Ara, El Sadar està a punt de ser novament de Primera Divisió, encara que potser mai no va deixar de ser-ho. Per al seu retorn, l’estadi de l’Osasuna ja ha aprovat el seu projecte de remodelació anomenat Muro Rojo. La proposta de reforma integral de l’estadi d’El Sadar d’OFS Arquitectos i VDR ha estat la guanyadora en la votació efectuada entre els socis del club amb el 45% dels vots, entre un total de cinc projectes que van ser presentats definitivament el mes d’octubre passat. Muro Rojo proposa una grada superposada de 40 graus d’inclinació per ampliar la capacitat de l’estadi d’El Sadar fins als 24.481 espectadors, així com una àmplia reforma al fons sud de l’estadi per convertir-lo en un “mur” per als seus aficionats, amb 1.340 seients a peu dret (rail seat). Muro Rojo és tancat, vertical, envoltant i confortable.

EL SADAR ARRIBARÀ FINS ALS 24.481 ESPECTADORS AMB LA NOVA REMODELACIÓ DEL SEU ESTADI I MÉS PLACES PER A PERSONES AMB MOBILITAT REDUÏDA

Estima uns 1.358 metres quadrats de locals comercials a la planta baixa de l’estadi i una zona de 2.700 metres quadrats a la primera planta per a diferents usos. Amb aquesta nova “fortalesa”, l’Osasuna i el seu nou “mur” pensen en les persones amb mobilitat reduïda, amb un total de 74 noves places i quatre nous ascensors que s’instal·laran a cadascuna de les cantonades del complex. Els socis i aficionats amb mobilitat reduïda també hi podran acudir acompanyats.

El running és un dels esports preferits dels espanyols. Es calcula que, al nostre país, hi ha més de tres milions de persones que surten habitualment a córrer. I és que, més que un esport, el running s’ha convertit en una filosofia de vida, en què valors com l’esforç, la constància, la disciplina i la superació són tant o més importants que la distància recorreguda.

El vessant social del running s’ha anat consolidant amb el pas dels anys i cada vegada són més els runners que posen el seu talent esportiu al servei d’una causa justa. A Espanya s’organitzen cada any centenars de carreres solidàries que donen suport a una gran diversitat de causes. Els objectius dels organitzadors d’aquestes activitats van molt més enllà d’una recollida puntual de fons: es tracta de donar visibilitat a diferents reptes socials que solen romandre ocults. El running pot ser, doncs, una finestra per donar a conèixer moltes problemàtiques que ens afecten o que poden afectar algú pròxim a nosaltres. La unió de l’esport amb la solidaritat ajuda a remoure consciències.

Però, són els runners un col·lectiu especialment implicat en el suport a causes solidàries? Segons l’informe “Solidarios del Running”, sí. L’estudi, dut a terme per Eurotaller amb l’objectiu de donar a conèixer les accions solidàries dins la comunitat runner, indica que més del 86% dels corredors enquestats va participar en iniciatives relacionades amb el running benèfic el 2018. La majoria ho va fer en carreres amb compromís.

A més, les causes solidàries van aparèixer com el segon motiu, només per darrere del recorregut, pel qual els nostres corredors decidirien apuntar-se a una carrera.

La causa que més mobilitza els runners espanyols és la lluita contra les malalties (76%), seguida per la integració dels discapacitats (44,5%), l’ajuda al tercer món (37,3%) i la desigualtat social (32,6%).

Córrer per una causa és l’objectiu de molts de nostres runners. El 2016 es van organitzar a Espanya 3.500 carreres d’aquest tipus. A la Carrera de la Dona, que recorre anualment diverses ciutats de la geografia espanyola com València, Madrid, Vitòria, Gijón, la Corunya, Sevilla, Saragossa i Barcelona, les runners corren contra el càncer de mama i la violència de gènere. L’augment de la participació de les dones en activitats relacionades amb el running va créixer un 33,5%, davant el 21,6% d’augment per part dels homes.

Moltes d’aquestes carreres solidàries gaudeixen del patrocini de diverses empreses i entitats, que permeten multiplicar els fons recollits per a les causes que promouen. El 2018, CaixaBank va patrocinar quaranta-set carreres populars a Espanya i també promou la implicació dels seus treballadors en aquest tipus d’esdeveniments. Més d’onze mil treballadors han format un gran nombre d’equips interns de #runnersCaixaBank.

Si vols més informació sobre les carreres solidàries que s’organitzen en aquest moment a la teva ciutat, pots consultar el següent enllaç.

Però participar en una carrera solidària no és l’única forma en què pots donar suport a una causa solidària. Internet i les xarxes socials posen a disposició dels usuaris una sèrie de plataformes que ens ajuden a crear els nostres propis reptes per, així, poder desenvolupar activitats relacionades amb el running per donar suport a una causa benèfica.

Plataformes com www.migranodearena.org o www.teaming.net ofereixen a l’usuari la possibilitat de crear un repte solidari personal dins de qualsevol prova esportiva en què vulgui participar i, d’aquesta manera, fer una contribució a una causa de la seva elecció.

Altres pàgines web també ofereixen maneres originals de donar suport a causes solidàries, com per exemple www.wiopi.org. Aquest web ofereix a l’usuari la possibilitat de donar els quilòmetres recorreguts que registra a través de la seva app d’entrenament habitual a una ONG. I no són les úniques, perquè a la recent fira Exposports de Barcelona, celebrada en el marc de la Marató, CaixaBank va promoure amb l’associació Amics de la Gent Gran i la Fundació Arrels dues iniciatives solidàries per promoure la lluita contra la soledat de la gent gran i la solidaritat amb les persones sense sostre. Centenars de treballadors de CaixaBank i inscrits a la Marató van sumar els seus quilòmetres virtuals per a aquestes causes.

Ara que ja coneixes totes les formes de ser solidari a través del running, calça’t les sabatilles esportives i surt a córrer amb causa.

El feu de la Sociedad Deportiva Huesca es va aixecar el 1972. Marcat pels diferents ascensos de categoria del conjunt d’Osca, acaba d’ampliar la seva capacitat de més de cinc mil espectadors a gairebé vuit mil. Des de la directiva es va plantejar invertir gran part del seu capital en la construcció d’un aparcament, una sala vip i millors condicionaments gràcies a la primera campanya en Primera Divisió.

La ciutat d’Osca és una de les capitals de província més petites d’Espanya. Poc més de 50.000 habitants transiten pels seus carrers i la seva província supera escassament els 200.000 habitants. Si entenem el petit nucli que constitueix aquest municipi de l’alt Aragó i el seu arrelament històric, hem de fixar-nos en el seu gran escut, el de la Sociedad Deportiva Huesca. Aquest club, actualment en la màxima categoria del futbol espanyol, és l’orgull més gran d’una ciutat que comprèn que els somnis arriben a complir-se. Aquest reportatge tracta sobre aquest teatre on es compleixen els somnis, que no és el d’Old Trafford, sinó el d’El Alcoraz.

Recull la història que cap a finals del segle XI es va produir la conquesta cristiana d’Osca de mans dels exèrcits musulmans. Aquell capítol va quedar gravat com la Batalla d’Alcoraz, de la qual prové el nom de l’estadi on es reuneixen cada 15 dies els aficionats d’aquest emblemàtic club.

El Alcoraz es va inaugurar el 16 de gener de 1972 i, gràcies als diferents ascensos de categoria que ha viscut el club, la directiva ha pogut ampliar el nombre d’espectadors en dues mil places més fins a arribar a 7.638, un nombre ambiciós tenint en compte la població que acull l’estadi. A més, els triomfs esportius també han permès l’execució de millores en les instal·lacions i accessos al recinte esportiu en temps recents.

De fet, l’últim projecte d’ampliació es va materialitzar després de l’històric ascens a Primera Divisió. El projecte, coordinat per l’arquitecte Ignacio Lacaral i al qual han participat diverses empreses locals i 200 empleats, ha estat motor de riquesa i treball i suposa una remodelació amb diverses fases: zones vip, cabines, millors vestidors; a més d’una de les grans novetats que han redefinit El Alcoraz com un estadi «a l’anglesa» amb la implantació de banquetes a la grada de Preferència.

També s’ha augmentat la capacitat dels fons: a la zona nord s’ha construït una tribuna nova, mentre que la zona sud compta amb una grada supletòria coberta. Un somni en forma de Primera Divisió que no oblida els orígens en un camp sense aigua calenta, problemes elèctrics i sense graderia.

Sens dubte, l’equip viu un moment de somni que difícilment hauria imaginat el seu actual president, Agustín Lasaosa Laliena. Aquest habitant d’Osca fins als seus cognoms, com ell mateix expressa orgullós, va néixer fa 60 anys a la capital de la província i es va criar al costat dels seus avis en les proximitats de la plaça de toros i d’un complex esportiu, fet que va despertar en ell les seves dues grans passions: el futbol i la tauromàquia. Gols i capots que sempre l’han acompanyat i que van marcar des del primer moment el seu full de ruta.

Els primers records de Lasaosa es remunten a la seva família: pares i avis arrelats a la història d’un Huesca Fútbol Club que naixia el 1910; no va ser fins al 31 de març de 1960 quan l’equip va donar el pas i es va constituir com a societat esportiva. Els de la creu de Sant Jordi —un disseny que porten orgullosos a la seva equipació— entenen que el 2010 havien de celebrar el seu centenari i ningú els ho va impedir. Ningú és tan valent per rebatre una qüestió històrica com aquesta a un club que ha vist en les últimes dècades un creixement tan gran com pausat. «Hem de fer les coses bé i per això comptem amb la confiança d’entitats financeres com CaixaBank i institucions», relata el president del club.

Agustín Lasaosa rememora els seus dies com a aficionat en aquell estadi d’El Alcoraz que comptava amb gespa natural, un fet innovador en la seva primera dècada, en aquells moments en què un estadi de futbol poc s’assemblava als que trobem avui dia. «No existia grada, teníem un camp obert i l’aigua calenta escassejava, però teníem gespa», recorda el mandatari d’Osca. Aquell escenari arribava precedit d’altres, com el San Jorge o el Villa Isabel, però seria el 1972 quan l’afició blaugrana començaria una altra història amb un equip d’una petita ciutat disposada a tot.

Avui dia el Huesca compta amb set mil aficionats que omplen les seves grades cada jornada que el club juga: «Un nombre alt si tenim en compte que som una ciutat de 50.000 persones. Si Madrid o Barcelona ho analitzessin d’aquesta manera, sortiríem guanyant. Aquí es penja el cartell de “no hi ha entrades” cada 15 dies. Ja no és només la ciutat, és tota la província d’Osca i de ciutats properes a Aragó les que senten aquest equip i es desplacen amb una il·lusió tremenda», afegeix Lasaosa.

L’impacte econòmic que suposa que la S. D. Huesca jugui en Primera Divisió tampoc no ha passat desapercebut per als negocis de la ciutat. «En l’últim partit que vam viure aquí, davant l’Athletic Club de Bilbao, vam rebre més de 500 persones de fora, amb tot el soroll que fan i el bé que fan a la nostra hostaleria. El turisme al Pirineu també ha notat un increment significatiu. Ara ens coneixen en tots els països del món i sabem que més de sis milions de persones veuen els nostres partits».

Lasaosa afronta la seva tretzena etapa en la directiva del club, del qual també ha estat jugador i director esportiu. Va debutar amb 17 anys en un «moment especialment difícil. Que jugadors tan joves arribin a debutar amb l’equip de la seva ciutat, que amb prou feines té planter, en una localitat tan petita, era molt complicat. Vaig tenir la sort de jugar per primera vegada davant el Sabadell, amb empat final. Aquell Huesca jugava contra grans equips com l’Sporting de Gijón, el Celta de Vigo, el Terrassa, el filial del Barça… Hi havia només dos grups de Segona B perquè era una categoria estrenada feia poc i ja et pots imaginar el que era viure aquests duels a El Alcoraz», recorda el president. Després va signar pel Real Zaragoza, època en què reconeix que li van faltar oportunitats però que això no va frustrar la seva ambició de seguir batallant en els diferents estadis de tot el país. Jugava com a davanter i el seu gran moment va arribar en les files del Tenerife, amb què va marcar 24 gols.

Avui Lasaosa rememora la seva vida: «Mai no vam imaginar que arribaríem al moment en què estem ara, jugant contra els millors equips del món. Volíem sanejar l’equip, cosa que hem fet a base de sacrifici i fent bé les coses, però això és un somni». La Sociedad Deportiva Huesca compta en aquest exercici amb més de 50 milions d’euros de pressupost, una quantitat provinent de drets televisius i patrocinis com el de CaixaBank.

«A la seu principal de CaixaBank, ubicada en el cor de la plaça de la ciutat, tenim una promoció d’una targeta visa amb l’escut del club que permet que els aficionats tinguin certs privilegis. El compromís amb aquesta entitat és absolut», afegeix Lasaosa.

El director esportiu del club també recorda que, l’octubre de l’any passat, CaixaBank i la S. D. Huesca van escenificar el seu acord de patrocini amb la presentació de la tematització de l’oficina principal d’Osca, que va ser personalitzada amb la imatge del club i amb «fotos enormes d’alguns dels nostres jugadors» en els vidres exteriors.

La bona conjuntura econòmica en què es troba la Sociedad Deportiva Huesca ha permès que el pressupost es dediqui a millorar el club i la seva infraestructura com un model a mitjà i llarg termini. «Estem immersos en la construcció d’una ciutat esportiva i un aparcament amb capacitat per a 500 persones, millorar les instal·lacions d’El Alcoraz fins i tot amb una sala vip, remodelar l’estadi amb una sala de trofeus i un museu, instal·lar oficines… No pretenem gastar tot el nostre pressupost, però sí dedicar-lo en gran part a créixer com a club», explica Lasaosa, i afegeix: «Ens quedarà un estadi molt còmode i admirat per la nostra gent».

Aquest article forma part de la sèrie «Històries d’Estadis», que es publicarà al Blog de CaixaBank per mostrar els secrets dels principals camps de futbol de primera i segona divisió.

No cal tenir cap motiu per córrer. Només cal sortir de casa i fer-ho. Aquesta és, potser, una de les raons per les quals el running s’ha posat de moda. Les enquestes diuen que hi ha més de dos milions i mig de corredors a Espanya. És una activitat que ha crescut moltíssim, sobretot a partir de l’any 2008, quan va començar la crisi econòmica. El motiu? És gratuïta i es pot practicar en qualsevol espai exterior i a qualsevol hora del dia. L’única inversió que és recomanable fer quan triem practicar aquest esport (en especial si som principiants) són unes sabatilles esportives de qualitat amb un bon sistema d’amortiment que cuidi les nostres articulacions.

El running aporta nombrosos beneficis per a la salut, com bé sap l’organització d’Equip Saludable de CaixaBank, que actualment compta amb 11.000 empleats adscrits que participen d’alguna manera en iniciatives vinculades a aquest objectiu.

Aquesta activitat esportiva disminueix el risc que desenvolupem malalties com l’obesitat, la hipertensió i el càncer de mama. Enforteix els ossos i ens ajuda a millorar el sistema immunològic. També fa augmentar la capacitat pulmonar. A més, es tracta d’un mètode tan eficaç per controlar l’ansietat i l’estrès com el ioga i el mindfulness. En ser un exercici basat en la repetició, ens ajuda a deixar la ment en blanc, netejant-la de les preocupacions diàries.

Però practicar aquest esport també comporta els seus riscos si no seguim una sèrie de pautes. Les lesions que podem patir van des del desgast dels cartílags de genolls i malucs fins a problemes cardiorespiratoris greus. En especial si es pretenen recórrer grans distàncies sense un entrenament i escalfament adequats.

Córrer la mitja marató és el somni de qualsevol principiant o experimentat amant del running. Aquesta febre per la mitja marató no és nova al nostre país. Aquesta modalitat de competició va assolir el zenit de popularitat després dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992.

Un dels grans atractius que té la competició per als runners no és només el repte que suposa recórrer 21.097,5 metres (la meitat de distància que una marató normal) sinó també la possibilitat de poder fer-ho al costat d’atletes professionals.

L’objectiu de cada corredor és diferent: alguns pretenen guanyar la carrera, mentre que per a d’altres ser capaços d’acabar-la i explicar l’experiència a altres runners representa la major de les victòries.

Potser és la simplicitat d’aquesta competició contra un mateix el que ha aconseguit que les mitges maratons s’expandeixin per tot el món. La mitja marató compta sempre amb una quantitat de participants amb què moltes altres disciplines esportives no podrien ni arribar a somiar.

A nivell mundial aquest tipus de competicions ha proliferat en països com la Xina, on la febre del running ha crescut de forma exponencial des de les Olimpíades de Pequín el 2004. En altres països, com EUA , les mitges maratons ja són un esdeveniment clàssic amb molts anys d’història com, per exemple, la marató de Nova York.

A Espanya les mitges maratons de Barcelona, Madrid i València, entre d’altres, han seduït molts corredors de tot el món. CaixaBank és una de les empreses més compromeses en el patrocini d’aquest tipus de curses, tant en les grans capitals com en ciutats mitjanes i petites de la geografia espanyola, on és present a través del patrocini de 50 d’aquestes proves esportives.

Si ets principiant i vols viure l’experiència d’acabar una mitja marató, et donem una sèrie de consells perquè superis amb èxit la prova.

Abans de llançar-te, recorda que has de ser realista amb els teus objectius. No t’imposis un resultat que no s’ajusti a la teva condició física. Tingues en compte que la mitja marató és una cursa exigent, per la qual cosa seria recomanable que et posessis en mans d’un professional que et guiï en aquesta primera experiència. També pots trobar aplicacions que t’ajuden a preparar-te: una de les més populars i que ofereix una part dels seus serveis de manera gratuïta és Endomondo.

També és important fer una valoració prèvia del teu estat físic i programar-te un pla d’entrenament variat que vagi augmentant l’exigència progressivament.

No decideixis participar en una mitja marató si abans no et sents còmode en distàncies més curtes.

Tingues sempre en compte que una hidratació i alimentació adequades et poden ser de gran ajuda en la teva experiència.

I, sobretot, no t’oblidis de gaudir-ne.

Reial Madrid, Barça Lassa, Unicaja, Divina Seguros Joventut, Iberostar Tenerife, Movistar Estudiantes, Kirolbet Baskonia i València Basket disputen l’edició de la Copa de S.M. El Rei a Madrid amb l’ambició d’emportar-se el trofeu a casa.

El 2019 ofereix grans cites esportives, la majoria d’una exigència irrebatible que obliga diferents clubs a lliurar-se al màxim per veure complerts els seus objectius de cada temporada. La Copa del Rei de Bàsquet és sempre un focus més d’interès per entendre la competitivitat i el que suggereix realment l’esport de la cistella. Podríem dir que es tracta d’un dels campionats més importants d’àmbit nacional que, en aquesta ocasió, comptarà amb un escenari d’especial importància com el WiZink Center de Madrid, la casa d’alguns equips participants com el Reial Madrid o el Movistar Estudiantes. Una graderia que s’omplirà durant tota la setmana per emparar diferents equips procedents de nombrosos racons d’Espanya.

REIAL MADRID, BARÇA LASSA, JOVENTUT I KIROLBET BASKONIA SÓN ELS EQUIPS AMB MÉS COPES DEL REI. ELS SEGUEIX DE PROP MOVISTAR ESTUDIANTES. TOTS ESTAN PRESENTS EN AQUESTA 83a EDICIÓ QUE ES DISPUTA A MADRID

Si entenem la Copa com el torneig del «ko» és important assimilar que només els més aguerrits i valents seran els que aspirin a aquest trofeu. Per a l’ocasió podem assenyalar alguns equips com el Reial Madrid, el Barça Lassa, el Joventut o el Kirolbet Baskonia com els equips que més títols han aixecat en aquesta modalitat. Els blancs són els autèntics reis d’aquest campionat amb 27 títols i 47 finals disputades, seguits pel Barça amb 24 títols i 35 finals, el Joventut de Badalona amb vuit guardons i 24 finals o el Baskonia amb sis i nou finals competides.

Movistar Estudiantes, que s’ha classificat com a amfitrió d’aquesta 83a edició de Copa, ha guanyat tres títols i set finals. Des de 2011 no es disputava la Copa a la ciutat de Madrid, cosa que tant el Reial Madrid com el Movistar Estudiantes tenen molt present en les seves aspiracions d’aconseguir el títol coper.

DURANT LA HISTÒRIA, LA COPA HA QUEDAT MARCADA PER GRANS JUGADORS COM EDUARDO KUCHARSKI, CLIFFORD LUYK I EPI. ARA ELS TOCA ALS LLULL, HUERTAS I RIBAS, ENTRE ALTRES

No hem d’obviar que guanyar la Copa del Rei és proclamar-se Campió d’Espanya, un lloc en la història que té com a origen l’any 1933 i que ha comptat, durant cada dècada, amb jugadors emblemàtics en aquest torneig com Eduardo Kucharski, el primer gran jugador estrella del bàsquet nacional i, per tant, de la Copa. Mentre que els dos jugadors que més Copes del Rei han guanyat són Clifford Luyk amb el Reial Madrid i Juan Antonio San Epifanio, Epi, al costat del FC Barcelona. Noms que per a l’ocasió queden rellevats al de grans estrelles com Sergi Llull, Marcelinho Huertas o Pau Ribas, per citar-ne només alguns que es trobaran en el WiZink Center de Madrid durant aquesta setmana.

Si ens referim a entrenadors, la majoria van arribar als seus respectius equips l’any passat. Pesic o Casimiro en són alguns exemples, mentre que l’entrenador més veterà amb el seu equip –pel que fa a temporades consecutives– és el madridista Pablo Laso.

Els caps de sèrie per a aquesta 83a edició de Copa són el FC Barcelona Lassa, el Kirolbet Baskonia, el Reial Madrid i l’Iberostar Tenerife pels seus llocs de classificació a la taula de la Lliga Endesa. La resta d’equips els marca l’amfitrió, Movistar Estudiantes, Unicaja Màlaga, València Basket i Divina Seguros Joventut. Tots han aterrat ja a la capital d’Espanya, i han començat els seus respectius treballs preparatoris per a una de les setmanes basquetbolístiques més importants de l’any, de la mateixa manera que els seus aficionats. Madrid quedarà abarrotat de seguidors provinents d’alguns punts del mapa com Vitòria, Tenerife, Màlaga, València, Badalona i Barcelona.

EL PRIMER PARTIT SERÀ ENTRE L’IBEROSTAR TENERIFE I L’UNICAJA DE MÀLAGA, MENTRE QUE EL DERBI MADRILENY ENTRE EL MOVISTAR ESTUDIANTES I EL REIAL MADRID TANCARÀ LA RONDA DE QUARTS

D’aquesta manera, els xocs entre els caps de sèrie i la resta de l’equip quedaran marcats en quarts de final amb el primer duel que mantindrà l’Iberostar Tenerife i l’Unicaja de Màlaga, a les 19.00 h de dijous 14 de febrer. Per al mateix dia, a les 21.30 h, els vigents campions, el Barça Lassa, competiran amb el millor equip de l’actual Eurocup, el València Basket. Dos duels especialment competits que aixecaran el teló de la Copa del Rei 2019.

Per a divendres 15 de febrer, el WiZink acollirà un dels derbis més trepidants de la història del bàsquet a Espanya: Reial Madrid – Movistar Estudiantes. Ambdós estan distants a la taula classificatòria de la Lliga Endesa, i penja el cartell de preferit a la banqueta de Laso i d’un equip que encara té present la derrota de la passada temporada a Gran Canària davant el Barça Lassa. El partit tancarà la ronda de quarts. Mentre que el penúltim duel de quarts el tindran el Kirolbet Baskonia i la Divina Seguros Joventut, dos conjunts que es coneixen especialment bé i que s’han col·locat entre els equips espanyols amb més trofeus de Copa.

LES SEMIFINALS ES JUGARAN DISSABTE A LES 19.00 H I A LES 21.30 H, MENTRE QUE LA GRAN FINAL ES DISPUTARÀ DIUMENGE A LES 19.30 H

Les semifinals seran dissabte 16 entre els guanyadors de les eliminatòries de dijous, a les 19.00 h, i entre els vencedors de divendres des de les 21.30 h. D’aquesta ronda sortiran els dos equips que donaran el tot pel tot en una apassionant final que es disputarà diumenge 17 a les 19.30 h. Aleshores, els aficionats comptaran amb la possibilitat de reunir diferents vivències en diversos espais ubicats als voltants del WiZink, així com la possibilitat de veure algun entrenament del seu equip –tots es faran en sessions de matí–.

Arriba el moment, arriba la Copa, la fase decisiva. Preparats?

Els taronja són el millor equip des de l’inici de l’Eurocup. Arriben a aquesta edició del torneig coper amb la intenció d’aixecar el seu segon títol en aquesta competició

Els somnis amenitzen l’espera, almenys així ho resumeixen alguns filòsofs. L’esport i la vida serveixen precisament per a això: marcar-se metes i pujar d’esglaó en pro d’una necessitat que comparteixen també els aficionats. El València Basket és un exemple de compromís, de treball i també d’ascens. Els taronja encara mantenen vigent el record del seu primer gran èxit, aquell 4 de maig de 1988. L’equip aconseguia el seu ascens a la Lliga ACB a Santa Coloma. Deu anys després, va arribar el seu primer cop damunt de la taula, el primer gran títol aconseguit davant el Joventut de Badalona, la Copa del Rei. Al seu torn els valencians van eliminar colossos del campionat com el TAU Vitoria i el Fórum Valladolid.

EL VALÈNCIA BASKET VA AIXECAR LA SEVA ÚNICA COPA DEL REI EL 1998, DAVANT EL JOVENTUT DE BADALONA, NOMÉS DEU ANYS DESPRÉS DEL SEU ASCENS A L’ACB

Nacho Rodilla va ser declarat l’MVP d’aquella final disputada davant el Joventut i va quedar ancorat en la història del València. Aquest base va acumular nou temporades amb el llavors conegut com a Pamesa València i el seu dorsal 11 penja dalt del pavelló. Tanmateix, l’afició valenciana no va aconseguir repetir la gesta a la final de l’any 2000, en la qual van caure davant l’Estudiantes. Des de llavors, la llegenda d’aquest equip no ha fet una altra cosa que incrementar-se cada temporada, alternant èxits i dibuixant un estil de joc amb possessions llargues i un treball defensiu ràpid i eficaç.

JAUME PONSARNAU HA DONAT MÉS COMPETITIVITAT AL VALÈNCIA, INTENSIFICANT LA DEFENSA I EVITANT DESCURAR ELS MINUTS FINALS DE CADA QUART

Aquesta campanya, l’equip que entrena Jaume Ponsarnau al costat de Juan Maroto, Alfonso Castilla i Pedro Cotolí, somia amb tot. El València Basket va sisè a la taula classificatòria amb 12 victòries i vuit derrotes. Solen tenir partits amb escassa distància de punts i trams finals de quarts especialment disputats. En el que insisteix Ponsarnau és en no concedir ocasions, treballar amb intensitat i cercar cistelles segures. Per a la Copa del Rei que es disputa a Madrid, la plantilla compta amb grans noms com els de Sergi García, Alberto Abalde, Louis Labeyre, Sam Van Rossom, Will Thomas, Mike Tobey, Bojan Dubljevic, Guillem Vives, Fernando San Emeterio, Matt Thomas, Aaron Doornekamp, Ion Galarza, Antoine Diot, el capità Rafa Martínez i Joan Sastre.

València sempre ha estat una plaça per tenir en especial consideració pel treball que es fa des de les categories inferiors. Podem citar alguns noms especialment significatius de l’ACB com el de Víctor Claver, Pedro Llompart, Jesús Fernández (pivot del CB Granada durant un gran nombre de temporades i diferents etapes) o l’altre gran jugador llegenda d’aquest club que, igual que Rodilla, també té retirat el seu dorsal 15 i es mostra dalt del pavelló, Víctor Luengo. Tots aquests grans jugadors han ajudat a donar continuïtat al projecte de renovació generacional i treball amb els futurs grans basquetbolistes a L’Alqueria del Basket. Allà també se segueix recordant la figura de l’entrenador que va aixecar la Copa del Rei, Miki Vukovic.

Per a aquesta edició, Ponsarnau portarà convocat l’únic jugador del planter que disputa partits amb el primer equip, l’ala-pivot Ion Galarza, d’1,96 metres d’alçada. Aquest joveníssim jugador de només 21 anys va arribar al planter del València Basket amb vuit anys, procedent del País Basc. El seu debut a la Lliga Endesa (ACB) va ser el 28 d’octubre de 2018, que va jugar cinc segons a la sisena jornada davant el Montakit Fuenlabrada, amb victòria local.

ELS TARONJA SÓN EL MILLOR EQUIP DE L’EUROCUP, ENCAPÇALEN EL GRUP C I DUBLJEVIC HA ESTAT DESIGNAT COM EL MILLOR JUGADOR DEL TOP 16 D’AQUESTA COMPETICIÓ

Quan ens referim al València Basket hem de recalcar la moral amb la qual aterren a la capital d’Espanya per afrontar una nova Copa. Són el millor equip des de l’inici de l’Eurocup encapçalant la classificació del Grup C amb 18 punts, vuit victòries i dues derrotes. En el seu quadre batalla amb equips de summa importància com el Partizan NIS Belgrad, el Zenit St. Petersburg i l’Asvel Villeurbanne, que el segueix amb només un punt menys en la segona posició.

Tanmateix, l’equip aterra a Madrid amb l’amarga derrota a casa davant l’Obradoiro a La Fonteta. Això no ha d’entelar la seva alta motivació amb l’últim reconeixement a Europa cap a Dubljevic, el millor jugador del Top 16 de l’Eurocup. Diot i Sergi García, que pateixen molèsties, també hi seran juntament amb la resta dels seus companys per si calgués. Ponsarnau somia lliurar la segona Copa del Rei a la seva afició.

Els malaguenys sempre han estat un dels grans rivals a batre en el panorama nacional malgrat tenir només un títol de Copa del Rei, que van aconseguir el 2005. El seu planter i la seva capacitat per captar nous talents els han convertit en un dels millors clubs espanyols

La Costa del Sol és famosa per moltes coses, entre les quals destaquen especialment la seva cultura i el turisme. Però l’esport també ha ocupat grans titulars d’interès en l’apartat nacional. Qui no coneix ja la seva mascota o el Martín Carpena, el pavelló on juga aquest emblemàtic club anomenat Unicaja? La seva història es remunta al 1977, quan una caixa d’estalvis de Ronda va fundar un equip, que després es fusionaria amb el Mayoral Maristas per assolir l’elit només quatre temporades més tard. El 1991, Unicaja va absorbir la caixa de Ronda i va passar a conèixer-se per primera vegada amb aquest nom, que la majoria de persones associen al club de bàsquet de Màlaga.

El 1994, Javier Imbroda va fer història amb aquest equip, en el qual van participar grans jugadors com Kenny Miller o Nacho Rodríguez. El CB Màlaga va passar a ser l’equip de tots els malaguenys, un club sòlid que aspirava a tot. I així ho va demostrar aquella mateixa temporada, quan a finals del 1995 l’Unicaja es va proclamar subcampió del campionat regular. Des de llavors, ningú no els ha frenat i ja han guanyat un total de disset trofeus, entre els quals hi ha un títol de Lliga ACB, una Copa del Rei, una Copa Korac i una Eurocup.

L’UNICAJA VA GUANYAR EL TÍTOL DE COPA EL 2005 GRÀCIES A L’APORTACIÓ DEL TÈCNIC SERGIO SCARIOLO I DE GRANS JUGADORS COM JORGE GARBAJOSA

El seu estil de joc sempre s’ha inculcat des de les categories inferiors. El filial actual d’aquest Unicaja és el Clínicas Rincón, un equip que treballa amb afany la formació de tots els seus jugadors amb l’objectiu que puguin aspirar a competir al màxim nivell amb la samarreta verda del primer equip.

L’any 2005 va ser especialment significatiu per a l’Unicaja per la consecució del títol de Copa, en aquell moment amb l’actual seleccionador espanyol, Sergio Scariolo. Aquell elenc de jugadors el completaven grans noms com Jorge Garbajosa, Carlos Cabezas, Berni Rodríguez, Pepe Sánchez, Fran Vázquez, Stéphane Risacher i Walter Hermann, entre d’altres. Aquell any també va marcar l’inici d’una temporada per al record, en què els malaguenys van obtenir el seu primer títol de Lliga ACB amb un “ÑBA” com Garbajosa i altres grans jugadors, als quals cal sumar Sandro Nicevic, Pietrus i Daniel Santiago.

Presents en diverses edicions de l’Eurolliga i l’Eurocup, els malaguenys guarden un gran record de la temporada 2016/2017, en què van aconseguir guanyar el Bayern de Munic, el Lokomotiv Kuban i el Valencia Basket. El 5 d’abril d’aquell 2017, l’Unicaja es va proclamar campió de l’Eurocup amb l’assistència des de la banqueta del tècnic Joan Plaza i una gran aportació de grans talents com Carlos Suárez, Alberto Díaz, Nedovic, Jeff Brooks i Alen Omic, entre d’altres.

Luis Casimiro és l’entrenador actual, al costat de Paco Aurioles i Sánchez Cañete. Casimiro, de 58 anys, no va tenir fortuna com a jugador de bàsquet. Res a veure amb el que suposaria la seva aventura a les banquetes des de l’any 1990. Després de passar pel C.B. Don Benito i el C.B. Breogán durant la mateixa temporada, Gandia Basket, Etosa Alicante, C.B. Salamanca, Gijón Baloncesto, TDK Manresa, Càceres o Manresa, la seva primera gran oportunitat va arribar la temporada 2000/2001, en què va capitanejar el Pamesa València.

Casimiro va tornar l’any passat al Martín Carpena després d’haver-hi deixat un grat record la temporada 2011/2012, en què hi va arribar la jornada 26. Els que el coneixen descriuen Casimiro com un entrenador especialment metòdic, insistent en les jugades que assaja i amb les quals, de moment, ha situat el seu equip com a cinquè classificat de la Lliga ACB, amb un total de dotze victòries i set derrotes. És un equip que presumeix d’anotar força més cistelles que les que rep.

LUIS CASIMIRO HA ENTRENAT EN DIFERENTS BANQUETES DEL BÀSQUET ESPANYOL. ÉS UN ENTRENADOR METÒDIC CAPAÇ DE POTENCIAR LES QUALITATS DE TOTS ELS SEUS JUGADORS. AFRONTA LA SEVA SEGONA ETAPA AL CAPDAVANT DE L’UNICAJA

Per a aquesta Copa del Rei, en què intentaran recuperar el tron catorze anys després, l’Unicaja disposarà d’un equip especialment renovat. Les sortides de jugadors com Jeff Brooks, Nemanja Nedovic, Ray McCallum, James Augustine i Morayo Soluade han condicionat un equip que s’ha recompost amb les incorporacions de Kyle Wiltjer, Jaime Fernández, Brian Roberts, Mathias Lessort i Ryan Boatright.

Els “pesos pesants” d’aquest equip continuen sent Carlos Suárez —el capità—, Giorgi Shermadini, Viny Okouo, Pablo Sánchez, Sasu Salin i Morgan Stilma. És un dels conjunts més alts de la categoria i és especialment sòlid en el rebot ofensiu i també en defensa. La seva polivalència també ha permès que Casimiro pugui disposar de diversos jugadors en més d’una posició, sempre que el partit ho requereixi. Arribarà la Copa catorze anys després per a l’Unicaja? Atents.

El tècnic serbi afronta la seva segona etapa al capdavant del FC Barcelona amb el desig de tornar a acumular títols com l’últim “coper” de 2018

En el bàsquet hi ha multitud de factors, agents externs i interns que redefineixen un equip i els seus èxits o proeses. Molts analítics pensen només en els jugadors que conformen una plantilla en un intent per vaticinar un futur incert. Una gran plantilla pot obtenir innumerables títols, no hi ha dubte, mentre que una altra d’igual talent es pot quedar a zero.

La grandesa del bàsquet és que hi ha conjunts, modestos sobre el paper, que han aconseguit enlluernar el públic gràcies a una feina coherent i un joc efectiu i eficaç. El Barça Lassa n’és un exemple, un equip cridat a grans proeses però no sempre igual de contundent. Svetislav Pešić és el gran responsable de la línia ascendent que manté aquest Barça, actual líder de l’ACB, amb 16 victòries i només tres derrotes, així com el vigent campió de Copa. Repassem els mèrits d’aquest entrenador nascut a la localitat de Pirot, a l’antiga Iugoslàvia, ara fa 69 anys.

PEŠIĆ VA ACONSEGUIR L’ÚLTIMA COPA DEL REI DISPUTADA A GRAN CANÀRIA DESPRÉS DE TORNAR AL BARÇA L’ANY PASSAT

Va compaginar la selecció iugoslava amb l’alemanya i actualment manté la nacionalitat croata. És un dels millors entrenadors del món per les seves innovacions tàctiques i també pel gran palmarès que acumula. Un èxit que ni ell mateix s’imaginava quan ja brillava amb la selecció de Iugoslàvia, amb què va arribar a guanyar la Copa del Món de Bàsquet i dos Eurobàsquets —un amb Alemanya. Ara encara una nova aventura al capdavant del Barça, al qual va arribar l’any passat. En el seu anterior camí, durant el període 2002-2004, va aconseguir aixecar l’Eurolliga amb els blaugrana. També es va fer amb la Copa Korać amb l’Alba Berlín el 1995 i l’Eurocopa de la FIBA amb el desaparegut Akasvayu Girona el 2007.

Pešić es va posar per primera vegada la roba de bàsquet el 1964. Diuen que el seu pare mai no li va negar l’oportunitat de convertir-se en jugador. El jove Pešić ja tenia una manera de jugar impròpia en aquella generació, i en això es va fixar el KK Pirot de Iugoslàvia. Després arribaria la seva oportunitat amb el Partizan de Belgrad i el Bosna Sarajevo. Amb aquest últim va aconseguir els seus tres títols com a jugador: una Eurolliga el 1979, una Lliga a Iugoslàvia el 78 i una Copa en la mateixa temporada. Només va trigar dos anys a iniciar un camí diferent, al qual estava cridat des que botava una pilota sobre el parquet.

Bosna va ser el seu primer escenari com a tècnic i després va passar a formar part de les categories inferiors de la selecció nacional de bàsquet del mateix país, i d’Alemanya a partir de 1987. A Alemanya ha tingut dues etapes al capdavant del combinat nacional, amb el qual repetiria entre 2012 i 2014. La selecció nacional de Iugoslàvia arribaria entre 2001 i 2002. S’hi va proclamar campió del món amb Iugoslàvia a Indianapolis el 2002 i va obtenir un altre títol d’Eurobàsquet a Turquia, el 2001. Amb la selecció d’Alemanya va aconseguir la Medalla d’Or a l’Eurobàsquet de 1993, disputat al mateix país.

PEŠIĆ HA DIRIGIT LES SELECCIONS D’ALEMANYA I IUGOSLÀVIA I GRANS EQUIPS DE LLIGUES EUROPEES

Després d’aquella fase d’Eurobàsquet, Mundials i Jocs Olímpics, Pešić va alternar amb diversos equips europeus amb què va aconseguir grans gestes. Entre alguns, podem parlar de la Dinamo Moscou, l’Estrella Roja de Belgrad, el València o el mateix Barça. Si tenim en especial consideració el seu pas per Espanya, Pešić ha aconseguit dues Lligues ACB amb el Barça de manera consecutiva entre 2002 i 2004 i dues Copes del Rei amb el mateix equip, la de 2003 i, l’última, el 2018. Pešić ha aconseguit ser un dels grans reconeguts en la seva tasca com a entrenador de bàsquet gràcies a la seva manera d’entendre aquest esport i als èxits que sempre li han fet costat. A Alemanya va ser nomenat millor entrenador des de l’any 1995 fins al 1999; a més de rebre la Medalla al Mèrit de la Federació Alemanya de Bàsquet el 1994.

EL BARÇA HA GUANYAT EFECTIVITAT EN EL JOC DEFENSIU DES DEL RETORN DEL TÈCNIC CROAT I ES PRESENTA COM UN DELS GRANS ASPIRANTS A LA COPA

La passada temporada el seu nom va sonar com un reclam després de la destitució de Sito Alonso. Pešić havia aconseguit recuperar una gran imatge del Barça en la seva primera etapa com a tècnic i no va haver-hi gaires dubtes a l’hora de tornar a Can Barça. Des que va tornar, el Lassa ha tornat a ser un dels grans aspirants a tots els títols en què participa, amb l’últim gran èxit obtingut a Gran Canària, on es va alçar amb la Copa davant l’etern rival: el Real Madrid.

En aquesta edició, Pešić comptarà amb una plantilla que completen grans jugadors del nivell de Thomas Heurtel, Pau Ribas, Kevin Pangos, Aleix Font, Kyle Kuric, Jaka Blažič, Adam Hanga, Víctor Claver, Rolands Smits, Chris Singleton, Pierre Oriola, Ante Tomić, Artem Pustovyi i Kevin Seraphin. Ha quedat enrere l’època de Joan Carles Navarro, Roberto Dueñas, Bodiroga o Epi. Però el que mai no se’n va anar, el que continua volent fer créixer la seva llegenda amb el Barça, és Pešić.

El Reial Madrid afronta una nova edició de la Copa del Rei amb l’objectiu de recuperar el títol de campió que li va arrabassar el Barça a Gran Canària. Els de Pablo Laso seran coamfitrions de la Copa del Rei, de la qual porten 27 títols i 47 finals disputades

[vc_column_text

La Copa del Rei es juga a casa, això és el que reiteren els aficionats del Reial Madrid; blancs, merengues… tota l’afició està preparada per esmenar l’ensopegada de la passada Copa del Rei, que van perdre davant el seu principal rival: el Barça de Pešić. Les Canàries sempre han estat un taló d’Aquil·les per al Reial Madrid, tant en l’apartat de futbol com en el de bàsquet. Aquella derrota, per només dos punts de diferència, encara cou entre una afició que entén que aquest ha de ser un gran any per al seu club. El bàsquet atresora la intensitat, la immediatesa i l’esforç que molt poques disciplines poden emular. Tot compta, cada jugada pot marcar el punt i seguit que reclama una grada acostumada a recollir títols.

EL REIAL MADRID ARRIBA A LA COPA DEL REI COM EL TERCER CLASSIFICAT A LA LLIGA ACB, A NOMÉS UNA VICTORIA DEL LÍDER, EL BARÇA LASSA

Així es presenta aquest Reial Madrid, un campió europeu que sap perfectament el que és guanyar la Copa del Rei. Ho va fer fa només un parell de temporades. Per a aquesta ocasió, els blancs aterren amb la cara d’haver sumat 14 victòries i tenir només cinc derrotes a la competició de la Lliga, i s’alça, a més, com l’equip més anotador del campionat regular, amb un total de 1.695 punts. Estadístiques similars al segon classificat, el Kirolbet Baskonia, i amb només una victòria menys que l’actual líder, el Barça Lassa. Ambdós equips seran els principals rivals amb qui s’hauran de batre els madridistes. Per alçar novament la fita i engrandir encara més el seu palmarès, en el qual hi ha 34 títols de lliga i 10 Eurolligues, Laso comptarà amb una plantilla que formen jugadors de la talla de Rudy Fernández, Sergio Llull, Anthony Randolph, Gustavo Ayón, Facundo Campazzo, Edy Tavares, Fabien Causeur, Klemen Prepelič, Gabriel Deck, Trey Thompkins o l’etern capità Felipe Reyes. Un combinat en què sempre han alternat grans jugadors nacionals i d’altres provinents de lligues europees i dels Estats Units, entre d’altres. El Reial Madrid també recorda Luka Dončić, actual jugador de l’NBA i cridat a ser rookie de l’any.

Cal parar atenció en dues grans figures que arriben en plena forma a aquesta Copa del Rei. Felipe Reyes és el jugador amb més partits de la història del Reial Madrid, i hi acumula un total de 825 trobades. A aquesta dada segueix el seu lloc com a segon màxim anotador a la història del club, amb 8.417 punts. El capità, ex de l’Estudiantes, s’ha convertit en una peça angular en els esquemes de tots els entrenadors que han dirigit un dels clubs més importants de la història del bàsquet espanyol. També ha estat present en la millor època de la selecció espanyola de bàsquet.

El segon gran nom és el del balear Sergio Llull, el segon que segueix a la llista de jugadors amb més aparicions amb l’elàstica blanca, amb un total de 644 partits. També és present a la llista de jugadors amb més punts, un total de 7.161, xifra amb què va superar Rafael Rullán (7.135). Llull ha estat un jugador especialment determinant a l’hora d’encarar partits clau o eliminatòries com la que repetirà a la Copa del Rei.

FELIPE REYES ÉS EL JUGADOR AMB MÉS PARTITS A LA HISTÒRIA DEL REIAL MADRID I LLULL, EL SEGON. AMBDÓS TAMBÉ SÓN A LA LLISTA DE MÀXIMS ANOTADORS

Sergio és un dels jugadors més polivalents amb què compta el tècnic Laso, capaç d’ocupar la posició de base o aler sempre que el partit ho demani. La seva gran virtut es presenta a l’hora de maniobrar, protegir la pilota i presentar-se a la línia de triple, on acostuma a anotar amb molta facilitat. El seu compromís amb el Reial Madrid és innegable, també la seva capacitat de revolucionar un partit en períodes de màxima exigència, com acostumen a ser el segon i el quart. Felipe també s’ha erigit com un dels grans segurs amb qui compta Pablo Laso sota el cèrcol, ja que es tracta d’un dels jugadors que més rebots atrapa malgrat que no és un pivot de gran altura. La seva capacitat de batallar i encoratjar els seus companys han aconseguit catalogar-lo com un “Espàrtac” del segle xxi. Un jugador de raça que també sap moure’s com molt pocs dins de la zona i fins i tot des de la zona de triple.

PABLO LASO TÉ 12 TÍTOLS COM A ENTRENADOR DEL REIAL MADRID

Per a aquesta revàlida, el Reial Madrid arribarà ara sense Dončić, Chasson Randle, Álex Suárez, Sebas Saiz, Augusto Lima ni Dino Radoncic, jugadors pels quals el club ha ingressat dos milions d’euros. Sí que s’ha reforçat amb Gabriel Deck, aler argentí procedent de San Lorenzo, i el francès Klemen Prepelic, escorta. El club va desemborsar 250.000 euros per ambdós jugadors. Mentrestant, Pablo Laso —que acumula 12 títols des que va arribar el 2011— comptarà amb jugadors júnior per no deixar caps per lligar en la batalla en què el Reial Madrid espera aconseguir recuperar el seu trofeu.