Tres lletres que coneixem molt bé i que hem sentit desenes de vegades (o més): IPC. Aquestes sigles responen a l’Índex de Preus de Consum, un valor numèric que mostra les variacions que experimenten els preus en un període determinat. En altres paraules, és una radiografia de l’evolució del cost de la vida a Espanya. Però… què s’hi amaga, al darrere?

La història de l’IPC es remunta al 1936, quan es va crear el Sistema d’Índexs de Cost de la Vida. Des d’aquest any i fins al 2002, aquest sistema va anar evolucionant fins a arribar a l’índex que coneixem actualment. No obstant això, l’IPC és un indicador estadístic viu, que evoluciona en funció dels canvis i hàbits de consum de la societat.

Com es calcula l’IPC? L’encarregat de calcular-lo és l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que recopila informació de prop de 220.000 preus de 489 articles de tota mena per incloure pràcticament tots els àmbits de consum (alimentació i begudes, serveis de comunicació, transports, moda…). Tota aquesta informació l’obté de més de 30.000 establiments distribuïts en 177 municipis de tot el territori.

Tots els articles es distribueixen en 12 grups diferents, que tenen una ponderació estadística en funció del seu pes en el mercat. Per establir quines han de ser aquestes ponderacions, l’INE té en compte els resultats de l’Enquesta de Pressupostos Familiars (EPF), en què participen 24.000 llars espanyoles i comparteixen informació detallada sobre la despesa en consum que fan.

* Els 12 grups que conformen l’IPC i les seves ponderacions per a l’any 2016 (Font: INE)

El càlcul de l’IPC es fa cada mes i es publica a mitjan mes següent al mes calculat.

Com influeix l’IPC en l’economia? L’IPC reflecteix l’evolució del cost de la vida. Per això, és un indicador clau per conèixer la inflació o la deflació de l’economia. Així mateix, és també una dada important per a l’economia de la llar, ja que, si l’IPC puja, per exemple, un 2%, una família haurà de gastar un 2% més per adquirir el “cistell de la compra” bàsic.

De la mateixa manera, l’IPC també influeix en el nostre poder adquisitiu. Seguint amb l’exemple anterior, si l’IPC puja un 2% però en canvi els ingressos de la llar (provinents de salaris, inversions, herències…) creixen un 5%, la nostra capacitat de compra augmentarà un 3%. Al contrari, si l’IPC puja més que els nostres ingressos, el nostre poder adquisitiu disminuirà.

A més, l’IPC resulta determinant en les decisions del govern d’Espanya, com quan és el moment d’aprovar prestacions, retribucions o despeses. Abans de les últimes reformes, per exemple, les pensions i els salaris es vinculaven en molts casos a l’evolució de l’IPC.

Si tens qualsevol dubte sobre l’Índex de Preus de Consum, pots visitar el web de l’INE.

Per aprendre més conceptes sobre educació financera, pots visitar altres posts d’aquest blog

El preu del petroli ha experimentat una gran davallada des del juliol de 2014; el preu en euros del barril Brent ha registrat una caiguda de més d’un 40% que no ha repercutit de la mateixa manera en el cost del gasoil. El preu del carburant ha disminuït només un 20% segons les dades de l’Associació Espanyola d’Operadors de Productes Petrolífers (AOP). L’article “Del barril al sortidor: com es determina el preu del gasoil?”, publicat a l’últim informe de ”la Caixa” Research, explica el perquè d’aquesta diferència.

La raó principal són els impostos i els costos de refinament i de distribució. El gasoil no pot baixar al mateix ritme que la seva matèria primera perquè és indissociable d’aquests costos afegits i necessaris perquè arribi al consumidor. La comercialització del producte implica costos de personal i manteniment d’estacions de serveis, costos de transport del carburant i, seguint la normativa europea, una aportació al Fons Nacional d’Eficiència Energètica. Finalment, a Espanya, els impostos constitueixen la part més substancial del preu final del gasoil.

Si comparem el panorama d’Espanya amb el del mercat estatunidenc, ens trobem amb una càrrega impositiva molt menor. A l’altra banda de l’Atlàntic, els impostos suposen només un 16% del preu final, de manera que aquest ha baixat un 30% als EUA davant de l’abaratiment del cru, una reducció superior a l’experimentada a Espanya i a l’eurozona.

Per conèixer més detalls i veure les xifres sobre les fluctuacions en el preu del gasoil, podeu llegir l’informe de març de ”la Caixa” Research.

Recorda que també pots seguir @laCaixaResearch per estar al dia de l’actualitat econòmica i financera.

Els mercats europeus han obert aquest mes un capítol històric amb l’anomenat QE (Quantitative Easing), un pla massiu de compra de deute públic per part del Banc Central Europeu (BCE) que injectarà liquiditat al sistema durant un any i mig. Els objectius d’aquesta transfusió? Augmentar la inflació i revitalitzar l’eurozona. Què ha motivat el BCE a llançar aquest programa i fins a quin punt serà efectiu? L’article “Sobre la necessitat i l’eficàcia del QE del BCE” publicat a l’últim informe de ”la Caixa” Research aborda aquestes dues qüestions.

Per què ara?

El BCE ja havia utilitzat un ampli arsenal d’instruments no ortodoxos per combatre la crisi de deute sobirà i recessió econòmica, però, fins ara, s’havia resistit a comprar deute públic. La institució ja havia reduït els tipus d’interès a un nivell proper a zero i, arribats a aquest punt, el BCE ha optat per una expansió quantitativa.

Ambdues mesures persegueixen el mateix objectiu: incentivar el consum i la inversió de famílies i empreses. La diferència entre l’una i l’altre radica en els canals de transmissió a l’economia real. Reduir els tipus d’interès a curt termini pretenia modificar els de llarg termini indirectament. El QE, en canvi, se centra directament en aquests últims. Comprant un actiu a gran escala, el banc central baixa la seva rendibilitat i obre la porta als inversors a recompondre la seva cartera amb altres actius amb rendibilitats més atractives.

En certa manera, el BCE s’ha vist forçat a adoptar el QE per l’impacte que van tenir sobre el tipus de canvi de l’euro les polítiques monetàries ultraexpansives de la resta d’economies desenvolupades. Entre l’agost del 2012 i el març del 2014, l’euro es va apreciar un 9,9% en termes nominals efectius. Atès que la inflació a l’eurozona es troba en nivells molt baixos, al BCE no li ha quedat més remei que llançar el seu propi QE amb la intenció de  promoure l’estabilitat de preus.

Serà efectiu?

Encara que és prematur arribar a conclusions sobre l’efectivitat d’un programa que amb prou feines ha començat, estudis en l’àmbit estatunidenc consideren en general que les successives rondes de QE als Estats Units van evitar una recessió més profunda al país. De moment, les borses ja han notat l’efecte de l’anunci del pla aquest inici d’any i la depreciació de l’euro s’ha vist reforçada. Aquest canvi serà el principal canal impulsor de l’economia de l’eurozona, rellançant el sector exterior d’alguns països i pressionant a l’alça els preus de les importacions. Tot això hauria d’ajudar a aconseguir l’objectiu d’estabilitat de preus que persegueix el BCE.

Si vols conèixer més informació sobre les perspectives davant del QE, et convidem a llegir l’últim informe de ”la Caixa” Research.

Recorda que també pots seguir @laCaixaResearch per estar al dia de l’actualitat econòmica i financera.