Enric Fernández, economista en cap de CaixaBank, presenta la nova publicació de CaixaBank Research i desglossa els cinc grans desafiaments a què s’enfronta l’economia el 2020: els baixos tipus d’interès, la polarització política, el canvi climàtic, la revolució tecnològica i la desigualtat.

Nous Paradigmes neix amb la vocació de contribuir al debat sobre les grans tendències de fons que estan afectant l’economia, i sobre les seves conseqüències. Amb aquest objectiu hem seleccionat, i posat al dia quan ha calgut, els millors articles dels dossiers que hem dedicat a aquestes qüestions i publicat a l’Informe Mensual de CaixaBank Research durant l’any passat.

Desafortunadament, per restriccions d’espai i perquè hi ha més temes rellevants que mesos en un any, algunes qüestions de rellevància s’han quedat fora d’aquest volum. En tot cas, encara que no hi són totes les que són, estem segurs que són totes les que hi són.

El primer bloc d’articles, que d’alguna manera emmarca la resta, està dedicat a les perspectives econòmiques per al 2020. Després d’un 2019 decebedor per a l’economia global, les expectatives per a l’any que acabem de començar són modestes, encara que estan lluny dels escenaris més infaustos que, fa pocs mesos, invocaven exageradament el risc d’una recessió mundial. El 2019 va acabar amb senyals d’estabilització en moltes parts del món, i fins i tot de certa recuperació en altres, particularment als països emergents, i esperem que aquesta tendència es confirmi durant l’any.

En bona mesura, això dependrà de com evolucionin els grans focus d’incertesa, com ara la pugna entre els EUA i la Xina, la futura relació entre el Regne Unit i la Unió Europea o l’impacte econòmic del coronavirus, però també de l’encert de les polítiques econòmiques i, en general, de diferents institucions –governs, bancs centrals, empreses, organitzacions socials, etc.– per fer front als grans desafiaments del moment actual.

En aquesta primera edició de Nous Paradigmes ens centrem en alguns d’aquests desafiaments; en concret, cinc:

– la gestió d’un entorn de tipus d’interès molt baixos, que, a l’eurozona, per exemple, semblen haver esgotat el marge d’actuació de la política monetària;

– la polarització política, un fenomen que deteriora la cohesió social i que alimenta un populisme que ofereix receptes senzilles, que importa que siguin errònies, davant de problemes complexos;

– el canvi climàtic, una amenaça que posa a prova el multilateralisme alhora que ofereix a la Unió Europea la possibilitat de liderar, políticament i tecnològicament, un àmbit que marcarà aquest segle;

– el canvi tecnològic, que ens ha portat una revolució de les dades que posa el focus sobre qüestions lligades a la privacitat i al creixent domini de les grans plataformes;

– i, finalment, la desigualtat o el risc que els canvis que vivim deixin enrere una part considerable de la societat.

La idea inicial de Nous Paradigmes sorgeix dels comentaris dels lectors del nostre Informe Mensual. Molts ens havien suggerit recopilar els dossiers dedicats als grans temes del moment en un mateix lloc. Així ho havíem fet al nostre web, www.caixabankresearch.com, i ho fem ara també amb aquesta publicació. Ens agrada que ens llegeixin i també rebre comentaris i suggeriments. Esperem que aquesta publicació serveixi perquè ens llegeixin encara més i perquè ens segueixin dient què pensen del nostre treball. Moltes gràcies per fer-ho.

Enric Fernández

economista en cap de CaixaBank

El terme, encunyat durant els anys seixanta del segle passat, reuneix dos dels pitjors escenaris possibles per a l’economia d’un país: una inflació desbocada i una recessió que porta a taxes d’atur elevades

Hi ha alguns conceptes econòmics que són del domini públic perquè solen influir directament en les vides de milions de persones: inflació, recessió, estancament econòmic, atur… Per molt greus que puguin arribar a ser aquests problemes, les economies nacionals disposen de diferents estratègies i eines que poden ajudar a pal·liar o superar aquestes situacions. Però hi ha un escenari que s’escapa d’aquesta norma perquè, en teoria, no es pot donar. És l’estagflació, un autèntic maldecap per als desafortunats països que l’han patit i un desconegut per a la majoria de les societats. I val més que continuï sent-ho.

Que l’estagflació sigui un terme marginal al qual amb prou feines es fa referència en mitjans de comunicació té un motiu poderós: la seva aparició és molt poc freqüent i només es dona quan es conjuguen dos factors molt concrets: inflació i recessió. Però repassem breument aquests dos termes per entendre millor per què és tan temuda l’estagflació.

La inflació és un dels conceptes que més sona al carrer, tot i que potser no s’acaba d’entendre del tot. Acudim al Banc Central Europeu perquè ens n’ofereixi la seva definició: “es parla d’inflació quan es produeix un augment generalitzat dels preus que no es limita a certs articles. Com a resultat, poden adquirir-se menys béns i serveis per cada euro, és a dir, cada euro val menys que abans”. O el que és el mateix, la ciutadania perd poder adquisitiu.

Tanmateix, la inflació moderada dels preus és aconsellable per mantenir les economies en funcionament. Així ho reconeix el BCE mateix, que situa la inflació desitjable molt a prop —tot i que per sota— del 2% anual.

Tot el que superi aquesta xifra pot fer que els preus pugin massa de pressa i que l’economia d’un país s’acosti perillosament a la terrible hiperinflació, un terme completament actual que pateixen països com Veneçuela —la nació llatinoamericana va començar aquest any amb una inflació del 191% el gener—. És un cas extrem, però molt real, de com uns preus desbocats poden arribar a afectar l’economia d’un país.

A l’altre costat hi ha la recessió, un altre mal de les economies que des de l’any 2008 ha estat molt present a la zona euro. Es diu que un país entra en recessió quan el seu PIB pateix un creixement negatiu durant dos trimestres consecutius. Aquest escenari es tradueix en taxes d’atur altes, disminució del consum intern, escalada d’impagaments… tots aquests uns problemes molt recents que encara avui cuegen en moltes de les economies europees.

Inflació i recessió són dos problemes econòmics greus que, en teoria, no es podien donar alhora, ja que tenen causes molt diferents. Fins que el 1965 el ministre de Finances del Regne Unit, Ian McLeod, va haver de fer front a un fet molt greu: l’escenari impossible s’havia donat al seu país. En una històrica intervenció al Parlament britànic, el perplex ministre va posar nom a un dels pitjors temors de qualsevol economista: estagflació.

En l’estagflació es produeix un fenomen devastador per a qualsevol economia: mentre que els preus no deixen de pujar de manera descontrolada, la societat cada vegada té menys capacitat d’assumir-los a causa de la reducció de l’activitat econòmica i l’elevat índex d’atur que això comporta. Per tant, cada vegada hi ha menys consum intern, es genera més desocupació, es produeixen més impagaments… un cercle viciós. El més greu és que cap de les mesures econòmiques conegudes per tallar la recessió o la inflació funcionen, precisament perquè el que és bo per a un aspecte és dolent per a l’altre.

Les economies que s’enfronten a un període de recessió solen abaixar el tipus d’interès per estimular que flueixi el crèdit bancari i reactivar així la seva economia, la qual cosa comporta un augment de la inflació. Fer el contrari —apujar els tipus d’interès— controla la inflació, però estanca l’activitat econòmica. Així que no hi ha una resposta senzilla a aquest complex problema.

Avui dia, països com Argentina estan sumits en escenaris d’estagflació. Fa tres trimestres consecutius que el gegant llatinoamericà presenta un creixement negatiu del seu PIB i al tancament del 2018 la seva inflació era superior al 47%. I no és un mal exclusivament propi d’economies poc desenvolupades. Alguns analistes ja apunten que el Regne Unit es podria internar en l’estagflació si l’acord sobre el Brexit no acaba d’arribar.

Llavors, quin és el remei per sortir d’aquesta espiral de preus elevats i pèrdua d’activitat econòmica? No hi ha consens, però hi ha qui defensa un paquet de mesures que contingui flexibilitat laboral, una fiscalitat empresarial que faciliti la inversió, menys burocràcia, liberalització del sòl edificable i un llarg etcètera, que va molt més enllà de decisions econòmiques puntuals.

Un banc desenvolupa moltes activitats. Els bancs centrals, per exemple, emeten moneda i promouen l’estabilitat del sistema financer. Els bancs comercials financen els seus clients, guarden els seus dipòsits i els ajuden a gestionar el seu patrimoni. També existeixen bancs d’inversió, corporatius o de tresoreria, entre d’altres. Són tants els serveis que ofereixen aquestes entitats, que no resulta senzill establir quin va ser el primer banc de la història.

Podem considerar els préstecs sumeris de gra (3000 a. C. a 1900 a. C.) com les primeres operacions bancàries? O potser hem de fer-ho amb els dipòsits i préstecs que feien els temples babilonis? Establim el seu inici en la permuta o en l’aparició de la primera moneda?

En qualsevol cas, tots aquests exemples es poden considerar els ancestres dels bancs actuals. Tots aquests casos són els fonaments de l’actual sistema econòmic i financer mundial. Per això val la pena conèixer-ne alguns una mica més de prop.

La possessió de béns sempre ha portat un problema associat: la seguretat. Mantenir les possessions fora de perill és una tasca que es va començar a delegar molt aviat. Els egipcis ja tenien alguna cosa semblant a cases del tresor, i fins i tot les seves piràmides es consideren les primeres caixes fortes de la història. Però sembla que van ser els babilonis els primers que van deixar els seus dipòsits en mans d’homes de confiança perquè els custodiessin. A canvi, els pagaven fins a una setzena part dels seus tresors.

El propi codi d’Hammurabi (1792-1750 a. C.), un dels primers conjunts de lleis de la història, establia que «si un home dona a un altre plata, or o qualsevol altra cosa per guardar, haurà de mostrar-ho a un testimoni i establir el contracte abans de fer el dipòsit». Aquesta legislació també establia límits als tipus d’interès dels préstecs que s’efectuaven en aquella època, així com les conseqüències dels seus impagaments.

També els temples babilonis actuaven com a institucions fiscals i financeres. En concret, alguns autors consideren el temple del déu Sol com el primer banc del món. Els grecs també van fer dels seus temples dipòsits segurs. Els forts principis religiosos de les classes nobles i les supersticions dels no creients van contribuir a crear una atmosfera d’inviolabilitat al voltant d’aquests santuaris. Amb el temps, van començar a cobrar de manera regular pels seus serveis i a prestar els seus propis fons a canvi d’un interès.

Les creuades van propiciar la creació de la banca moderna. Després de la presa de Jerusalem el 1099, els peregrins cristians viatjaven milers de quilòmetres a través d’Europa per arribar a Terra Santa. Els templers, una ordre de monjos guerrers, eren els encarregats de vetllar per la seva seguretat.

Per fer front a un viatge tan llarg, els peregrins necessitaven accedir als seus béns en diferents llocs sense portar-los amb ells, ja que podrien despertar l’interès dels lladres. Els templers es van convertir en la solució als seus problemes: un peregrí podia fer un dipòsit a l’església templera de Londres i retirar-lo a la de Jerusalem.

Més tard, els templers van passar a administrar els dipòsits dels seus clients, fent una gestió completa dels fons. També efectuaven activitats de préstec. No només això: van arribar a actuar com a agents immobiliaris, fent operacions d’intermediació entre venedors i compradors.

També les creuades estaven en l’origen de l’activitat bancària que va florir a Itàlia amb l’arribada del Renaixement. Venècia, Florència i Gènova havien acumulat una gran quantitat de riquesa gràcies a l’enviament de tropes rumb a aquestes missions i al comerç marítim.

Les cases de préstecs de l’època estaven lligades a grans famílies com els Bardi i els Peruzzi de Florència, que van arribar a establir agències a Anglaterra, Alemanya o Rodes (Grècia). Aquestes entitats prestaven fons fins i tot a reis i governs. Precisament van ser els impagaments per part del Parlament britànic i el rei de Sicília els que van portar a ambdues cases a la bancarrota.

La famosa saga dels Mèdici també es va dedicar durant generacions a l’activitat bancària, que li va permetre fer una important tasca de mecenatge durant el Renaixement. La reputació del seu negoci era reconeguda a tot Europa.

A mitjan segle xvi, un fenomen curiós es podia observar a la fira de Lió (França), que era la més important d’Europa. Un mercader italià assegut en un escriptori rebia uns altres mercaders, als quals lliurava peces de paper signades. El que estava fent aquest home era comprar i vendre deute, una activitat que li reportava grans beneficis.

Aquest sistema permetia que un mercader lionès interessat a comprar llana de Florència acudís a aquest agent per demanar una lletra de canvi, que era un registre escrit del seu balanç de crèdit. El valor d’aquest document s’expressava en una moneda privada, l’ecu de marc, que no era ni la lliura francesa ni la lira italiana.

L’avantatge d’aquest sistema consistia en què la divisa era reconeguda per una xarxa internacional de banquers. D’aquesta manera, el comerciant lionès o els seus agents podien viatjar a Florència i obtenir moneda local per comprar la llana si ho desitjaven: només havien d’acudir a un banc local a intercanviar la seva lletra de canvi per lires. La quantitat acordada es carregava al seu compte. També es podia enviar aquest document directament al venedor de llana, que podria redimir-la en un banc florentí.

Gràcies a aquest sistema, el comerciant no només podia canviar divises, sinó que podia traslladar la seva solvència ―reconeguda a Lió― a Florència, on ningú el coneixia. Aquest sistema tan enginyós va ser un dels primers instruments financers internacionals.

Tots aquests exemples mostren part del recorregut que han fet els bancs durant la història. Aquestes entitats formen part d’un sistema que va sorgir per donar resposta a les necessitats dels ciutadans. Una tasca que s’ha desenvolupat almenys durant els últims 4.000 anys.