Malgrat que es tracta d’una labor que hem d’integrar en tota la nostra activitat quotidiana, els 365 dies de l’any, la protecció del medi ambient té un dia especial determinat per Nacions Unides. Avui, 5 de juny, les activitats de conscienciació i avís sobre el futur que ens espera, es multipliquen. La qualitat de l’aire, desertificació, la proliferació de plàstics que maten els mars… els fronts d’aquesta guerra global per a protegir el planeta són massa.

L’organització ecologista Greenpeace assegura que cada any va a parar una mitjana de 8 milions de tones de plàstic als mars i oceans de tot el món. A Europa, els articles de plàstic d’un sol ús, com ara plats, gots, coberts, palletes o bastonets de cotó, suposen, segons dades de la Unió Europea, prop del 70 per cent de les deixalles plàstiques que contaminen les aigües i platges del seu territori.

És per aquest motiu que el ple del Parlament Europeu va aprovar el març, amb prou feines dos mesos abans de la seva dissolució, la normativa que en prohibirà totalment l’ús a partir de l’any 2021. D’aquesta manera, els eurodiputats van ratificar, per una majoria aclaparadora, l’acord polític que ja s’havia assolit amb els estats membres el mes de desembre passat.

L’objectiu de la nova normativa és erradicar l’ús d’uns articles de plàstic per als quals ja existeixen alternatives fabricades amb materials que no danyen el medi ambient. I en el cas d’aquells elements per als quals, de moment, no hi ha alternatives millors que el plàstic, la Unió Europea aposta per incentivar-ne el reciclatge.

La novetat exigida pel Parlament Europeu va ser afegir a la llista els envasos de poliestirè per a menjar ràpid i els productes de plàstic oxodegradable, especialment perjudicials per al planeta perquè contenen additius que no es poden eliminar completament i que afecten considerablement el procés de reciclatge. Aquests productes també desapareixeran d’aquí a una mica menys de dos anys.

A llarg termini, l’objectiu és reduir a la meitat les deixalles dels articles de plàstic per evitar uns danys mediambientals que podrien suposar uns costos de 230.000 milions d’euros el 2030 i l’emissió de 3,4 milions de tones equivalents de diòxid de carboni durant el mateix any.

El vicepresident primer de la Comissió Europea, Frans Timmermans, ha destacat que la directiva “posa l’economia de plàstics europea en un camí sostenible” i la UE “a l’avantguarda de l’acció global”. En efecte, “les proves científiques són innegables; si no canviem ara mateix les nostres formes, ofegarem els nostres oceans amb plàstics”, va advertir el dirigent neerlandès.

Però nosaltres, des de les nostres llars, també podem aportar-hi el nostre granet de sorra. Cinc interessants consells per reduir el consum de plàstic i convertir-se en part de la solució en comptes del problema poden ser, entre d’altres:

• Evitar comprar aigua embotellada: emplenar un termos reutilitzable no només és més ecològic, sinó també més econòmic.
• Beure en gots de vidre: rentar-los i tornar-los a fer servir és més respectuós amb el medi ambient (i més higiènic) que utilitzar gots rebutjables de plàstic.
• Utilitzar bosses de tela: a partir del 2021, les bosses de plàstic també desapareixeran completament de les botigues, o sigui que ja ens podem començar a acostumar a portar la nostra bossa de tela.
• Utilitzar coberts metàl·lics: sempre podem portar-ne un joc a la bossa i rentar-los, i rebutjar els coberts de plàstic.
• Cuinar més a casa i fer servir recipients de vidre i acer inoxidable o pots de vidre per transportar el menjar. Així s’evita el consum de menjar precuinat i es redueix el consum de plàstic dels recipients de menjar.

Greenpeace afegeix a aquests consells moltes altres recomanacions, i també proporciona una eina molt interessant: una calculadora per saber quina és la teva petjada de plàstic.

Però no només el medi ambient està amenaçat pel nostre consum desmesurat de plàstic. Coincidint amb aquest dia, CaixaBank ha llançat una campanya, denominada “365 raons”, en què treballadors de l’entitat donen la seva pròpia visió sobre les amenaces que l’ésser humà suposa per al seu entorn. Són 365 raons perquè la responsabilitat de vetllar pel medi ambient és una tasca diària, en què no es pot abaixar la guàrdia si volem garantir un planeta habitable per a les generacions futures.

Cada dia és més habitual que els inversors s’assegurin que les seves inversions siguin sostenibles i tinguin un impacte positiu sobre el medi ambient o almenys no el perjudiquin. Últimament, els factors que alguns inversors cada vegada tenen més en compte en les seves decisions d’inversió són la integració de criteris ASG (ambientals, socials i de governança), així com la valoració d’índexs de sostenibilitat que mesuren el rendiment de les carteres d’inversions segons aquests criteris. Avui dia existeix una gran varietat d’índexs, amb objectius i qualitats molt diferents.

Per aquest motiu, el Consell Europeu es troba en plena construcció d’un nou marc regulador unificat per a unes finances sostenibles. A finals de febrer, la presidència del Consell, que aquest semestre correspon a Romania, i el Parlament Europeu van assolir un acord preliminar per crear una nova categoria d’índexs de referència, unificats i fiables, que aportin més informació sobre la petjada de carboni d’una cartera d’inversions.

Aquesta nova categoria inclou dos tipus d’índexs de referència financers de baix impacte carbònic: per una part, un índex de referència de la transició climàtica, que té com a objectiu reduir la petjada de carboni d’una cartera d’inversions estàndard. D’altra banda, un índex de referència especial que harmonitza les carteres d’inversions a l’objectiu de l’Acord de París de limitar l’augment de la temperatura mundial a 1,5 °C en comparació amb els nivells preindustrials.

L’acord preveu l’obligatorietat que tots els índexs continguin informació sobre com s’incorporen a la seva estratègia d’inversió els factors mediambientals, socials i de governança, i també sobre com s’aplica la metodologia a l’objectiu últim de reduir les emissions de carboni. D’aquesta manera la normativa contribueix, segons assegura la Comissió Europea, als objectius de la Unió de Mercats de Capitals (UMC) de lligar les finances a les necessitats de l’economia i l’agenda de la UE per al desenvolupament sostenible.

La importància d’aquests índexs de referència radica en el gran impacte que tenen sobre els fluxos d’inversió, ja que, tal com també explica la Comissió, molts inversors confien en ells per generar els seus productes d’inversió, quantificar la rendibilitat d’aquests productes i establir estratègies d’assignació d’actius.

En aquest sentit, Valdis Dombrovskis, vicepresident de la Comissió Europea, ha assegurat que «gràcies a aquest acord, els inversors disposaran de dos índexs de referència fidedignes per aplicar les seves ambicioses estratègies en matèria de canvi climàtic. És una fita del pla d’acció de la Comissió per finançar el creixement sostenible, que participa a la reorientació dels fluxos de capital cap a la inversió sostenible». Per part seva, Jyrki Katainen, vicepresident responsable de Treball, Creixement, Inversió i Competitivitat, s’ha mostrat «satisfet amb l’acord assolit, que demostra que la nostra agenda de finances sostenibles i el seu objectiu de crear una Unió dels Mercats de Capitals més sòlida poden treballar conjuntament».

L’acord es troba pendent de la seva aprovació formal pel Parlament Europeu i el Consell, i també inclou dues propostes més:

• Establir un sistema de classificació de la UE unificat («taxonomia») de les activitats econòmiques sostenibles.
• Millorar els requisits de divulgació relacionats amb els riscos i les oportunitats de sostenibilitat.

La Comissió Europea confia que s’assolirà un acord definitiu abans que finalitzi el mandat actual.

Si la primera gran revolució en el món de l’agricultura va ser el canvi de la tracció animal per la tracció mecànica, la segona els fertilitzants de síntesi —que van potenciar exponencialment el creixement dels cultius— i la tercera la revolució verda —que bàsicament va transformar l’agricultura com la coneixíem fins ara—, es pot dir que avui dia som al començament de la quarta gran revolució agrícola: l’agricultura digital. Així, doncs, la gran pregunta que caldria fer-se és: com hauria de ser l’agricultura digital, sobretot a Europa?

Segons el reportatge publicat per EFE «La “agricultura digital” intenta abrirse paso en la UE», de Sarantis Michalopoulos i Fernando Heller, en essència, l’agricultura hauria de ser productiva, innovadora i digital.

Hauria de ser productiva perquè la demanda de productes agrícoles és cada cop més gran, la qual cosa, combinada amb la necessitat de protegir el medi ambient per a les futures generacions, està generant en els dirigents de la Unió Europea una pressió creixent per «produir més amb menys». A més a més, atesa l’actual volatilitat dels preus dels aliments i dels productes agrícoles, augmentar la competitivitat dels productes de la UE és una forma que el sector pugui sobreviure a llarg termini.

En aquest sentit, el concepte «digital» o «precisió» està centrant el debat de la nova Política Agrícola Comú (PAC) de la Unió Europea per al període 2021-2027. Aquesta política generarà noves oportunitats per augmentar la productivitat, com passa per exemple amb l’ús de sensors amb què es poden identificar les zones específiques dels camps que necessitin un tractament especial i, d’aquesta manera, focalitzar l’ús de productes químics a les zones que més el necessiten, cosa que també millora l’impacte mediambiental.

L’instrument principal per adaptar-se al nou repte digital sota el pilar del desenvolupament rural de la PAC és l’Aliança Europea d’Innovació per a la Productivitat i la Sostenibilitat (EIP-AGRI), els objectius de la qual són crear sinergies entre el programa Horizon 2020 i el desenvolupament rural, i tancar la bretxa entre recerca i pràctica.

En el marc de l’EIP-AGRI, els agricultors, els investigadors, les empreses i les ONG han constituït els anomenats «grups operatius», la funció dels quals és trobar solucions innovadores per a un problema comú en un determinat país o en una determinada regió de la UE. Un d’aquests grups va detectar diversos reptes als quals s’enfronta l’agricultura digital, entre els quals destaquen la necessitat que tots els actors implicats en el procés coordinin bé les seves accions i la formació d’assessors especials que puguin ajudar a concretar la «revolució digital» a les explotacions agrícoles i ramaderes.

Finalment, segons l’Associació Europea de Maquinària Industrial Agrícola (CEMA, per les seves sigles en anglès), és essencial tenir una infraestructura rural de banda ampla adequada a tota la UE, una condició bàsica per aconseguir una transformació digital incloent i eficaç. «L’accés a la banda ampla està amb prou feines fent els primers passos a moltes zones rurals i menys poblades de la UE», va assegurar el secretari general del CEMA, Jérôme Bandry.

A més a més, segons el CEMA, per aconseguir la transformació digital en el sector agrícola caldran «destreses digitals». Davant l’envelliment del sector agrícola (només un 8% dels agricultors de la UE té menys de 35 anys), la introducció de noves tecnologies podria desembocar en una agricultura europea «a dues velocitats». Per aquest motiu, el CEMA assegura que desenvolupar noves «destreses digitals» farà que el sector agrícola sigui més atractiu per als joves.

Les condicions per formar part de la Unió Europea estan clarament establertes, però no passa el mateix per sortir-ne. El Regne Unit es va incorporar al tractat el 1973, 16 anys més tard que els seus sis membres fundadors, en la primera ampliació que va dur a terme la llavors Comunitat Econòmica Europea. I el 2016 va ser el primer país que, amb gairebé un 52% dels vots, va escollir abandonar aquesta comunitat política. Com que és un procés sense precedents en els seus més de 60 anys d’existència, les incògnites són múltiples. Com se surt de la UE? Qui paga què? I després, quina serà la relació futura entre la UE i el Regne Unit? Les respostes, avui dia, encara no estan clares.

Tot va començar fa més de dos anys, el 23 de juny del 2016. En el referèndum organitzat pel govern de David Cameron, el Regne Unit va optar, amb un 51,9% dels vots a favor i el 48,1% en contra, per sortir de la Unió Europea. Poques hores després, la lliura queia fins a nivells de la dècada dels 80 i Cameron anunciava la seva dimissió com a primer ministre. El 13 de juliol, Theresa May el succeïa en el càrrec.

Nou mesos després de la votació, el 28 de març del 2017, May va signar la carta adreçada al president del Consell Europeu, Donald Tusk, en què l’informava oficialment de l’inici de les negociacions per abandonar la UE. El procés hauria d’acabar, com a molt tard, dos anys després, el 29 de març del 2019. El 19 de juny, el Brexit s’activa i comença la primera ronda de negociacions per fixar-ne el calendari, que haurà d’acabar abans de la data acordada.

A finals d’any, les conseqüències del Brexit ja eren notòries: la caiguda de la immigració neta, és a dir, la diferència entre les persones que arriben al país i les que l’abandonen, va ser històrica. Si el 2016 es va comptabilitzar un saldo de 336.000 persones, un any més tard s’havia passat a 230.000, la davallada més gran des del 1964.

El 9 de desembre del 2017, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, i Theresa May van assolir un primer acord sobre les condicions de la separació, que molts van interpretar com una victòria de la UE. Tal com li exigia Brussel·les, el Govern britànic es comprometia a pagar la factura del Brexit (per valor de 45.000 milions d’euros), a garantir els drets dels ciutadans europeus i a assolir un pacte sobre la frontera amb Irlanda.

La proposta del Regne Unit per evitar una frontera rígida entre Irlanda del Nord, territori britànic, i Irlanda, membre de la Unió, va ser rebutjada a principis del juny del 2018 pel negociador europeu, Michel Barnier. Brussel·les va al·legar que el pla duaner proposat per May vulnerava el mercat interior europeu. El 21 de juny d’aquest any, el Ministeri de l’lnterior britànic va concretar per fi detalls sobre el futur dels ciutadans de la UE residents al Regne Unit després del Brexit. Es va establir que, a partir del 29 de març del 2019, els europeus que faci cinc anys que viuen al país hauran de pagar una taxa de 73 euros per quedar-s’hi i demostrar que no tenen antecedents penals greus per poder optar a la condició d’“assentat”.

Però encara persisteixen molts dubtes. El 8 de juliol va dimitir el ministre britànic per al Brexit, David Davis, amb prou feines dos dies després que el Govern aprovés un pla per mantenir una estreta relació econòmica amb la Unió Europea després d’abandonar el bloc. Tot un desafiament a Theresa May, que 48 hores abans havia unificat l’estratègia del seu dividit gabinet i havia aconseguit el suport a una versió tova del Brexit. Al cap de 24 hores, Boris Johnson, ministre d’Exteriors, també va dimitir, ja que es negava a donar suport als plans de la primera ministra per negociar una ruptura suau amb la Unió Europea.

Més enllà de l’acord de transició, el Regne Unit i la UE estan negociant la seva futura relació comercial. A mitjan juliol es va presentar el «Document de reflexió del Brexit» (el famós “White Paper”), en què el Regne Unit proposa a Brussel·les diversos punts: un mercat comú de béns, un acord lax en serveis, màxima cooperació possible en matèria de defensa i facilitats per a la mobilitat dels ciutadans. Fins i tot així, aquest document no va ser ben vist pel grup brexiter i l’acord va ser durament criticat pels laboristes i els tories. Davant d’aquestes pressions, May ha cedit.

La primera ministra ha acceptat esmenes plantejades pels diputats favorables al Brexit contra el “White Paper”, com la de les duanes i la de la Hisenda britànica, cosa que ha fet augmentar la incertesa sobre la continuïtat del govern.

Pel que fa al Brexit, els fets se succeeixen en qüestió de dies, o fins i tot d’hores. De moment, la data del 29 de març del 2019 com a límit es manté. Però les incerteses també.