Messi, Pixar i Laffer: tres tovallons que van fer història econòmica

Són un humil tros de tela o paper amb una funció: netejar-nos boca i mans durant el menjar. Alguns es col·loquen sobre la falda, per protegir-la de l’accidental caiguda d’engrunes o esquitxades. D’altres venen en rotllo o en dispensadors.

Avui parlem de tres tovallons que van canviar el rumb de la història dels impostos, el cinema o l’esport. Perquè, per fer història, amb un tros de paper n’hi ha prou.

El calendari assenyalava el 14 de setembre de 1974. Un professor d’Economia de Stanford, que s’havia imbuït de l’Escola de Chicago, Arthur Laffer, sopava en el luxós restaurant Two Continents de Washington al costat d’un grup d’homes. Dos d’ells estaven en el gabinet del president Gerald Ford i un tercer era un periodista del Wall Street Journal.

Durant aquella vetllada, Laffer explicava als seus companys de taula la seva teoria: com baixant els impostos es pot recaptar més.

Per fer-ho, va prendre com a llenç allò que en aquell moment tenia més a mà: un tovalló. Va treure la seva ploma i va començar a esbossar una corba.

En aquesta corba, hi havia dos punts en què la recaptació fiscal era zero: quan la taxa impositiva era del 0% i quan era del 100%.

En algun punt intermedi, hi havia una taxa impositiva òptima que maximitzava els ingressos fiscals. La corba mostrava que, a partir de cert punt, augmentar les taxes impositives pot desincentivar el treball i la inversió, cosa que redueix els ingressos totals.

El 1981, els dos funcionaris de la taula, Dick Cheney i Donald Rumsfeld, passen a l’equip del següent president dels EUA, Ronald Reagan. Promouen aquesta teoria i la política econòmica de Reagan aplica aquesta retallada d’impostos. Unes dècades després, Rumsfeld assumeix la Secretaria de Defensa i Cheney la vicepresidència.

La corba de Laffer és la demostració empírica que la reducció d’impostos, en alguns casos, amb taxes impositives més baixes, pot estimular l’activitat econòmica i augmentar la recaptació fiscal total.

El tovalló on es va estampar aquesta primera corba de Laffer s’exposa en el Museu Smithsonian d’Història Americana de Washington.

En ella es llegeix: «Si graves un producte, menys resultats. Si subvenciones un producte, més resultats. Hem estat gravant el treball, la producció i la renda i subvencionant el no treballo, l’oci i l’atur. Les conseqüències són òbvies!».

Ens traslladem a juny de 1994. A Point Richmond, Califòrnia, es troba la caserna general de Pixar, estudis d’animació que havien nascut al si de Lucasfilm a finals dels 80 i s’havien consolidat el 1986 amb l’entrada d’Apple en el seu accionariat.

Al costat de la seu de Pixar, existeix un petit cafè que els seus caps solen freqüentar, el Hidden City Cafe.

Els animadors John Lasseter, Andrew Stanton, Pete Docter i Joe Ranft es reuneixen allà per menjar i parlar del futur: just han acabat la primera pel·lícula d’animació per ordinador de la Història, Toy Story, però… què passarà a continuació?

En un moment d’inspiració, prenen un tovalló i esbossen personatges i idees. En aquest tros de paper podem veure els protagonistes de A Bug’s Life (1998), Monstres, S.A. (2001), Buscant en Nemo (2003) o WALL·E (2008), més d’una dècada d’obres mestres de l’animació, sense comptar les seves seqüeles i spin-offs. La recaptació d’aquests quatre films va sobrepassar els 900 milions d’euros.

Aquest tovalló simbolitza com les grans idees poden sorgir en els llocs més inesperats. En aquest cas, de la mà de grans animadors en un entorn creatiu i motivador.

El Hidden City Cafe va tancar i el tovalló on van sorgir tots aquests personatges que formen part de la nostra infància també es va perdre. Però pots veure el Hidden City Cafe en Monstres, S.A. 2.

En aquest vídeo, Stanton explica com va sorgir WALL·E en aquell dinar.

Ara viatgem en el temps fins a l’any 2000. La família Messi viu a una Argentina convulsa. El seu fill Lionel despunta en la pràctica del futbol, però cap equip local es compromet a pagar el tractament que el menut necessita.

L’agent de jugadors Josep Maria Minguella paga el viatge de la família Messi a Europa, a Barcelona, perquè els tècnics del F.C. Barcelona valorin si fitxar o no el seu fill.  

Assisteix durant 8 dies de setembre i octubre a diferents proves i entrenaments de les categories inferiors del Barça, però el club culer es resisteix a donar una resposta.

L’últim dia que els Messi estan en la Ciutat Comtal, el secretari tècnic del F. C. Barcelona, Carles Rexach, entreveu en els camps d’entrenament a un xaval de 13 anys fer màgia amb la pilota.

Malgrat que els Messi han de tornar a Rosario l’endemà, Rexach dona la seva paraula que compten amb ell.

El temps passa. Ja és desembre, el Barcelona no ha fet res per portar el Leo des de l’Argentina i altres clubs europeus s’interessen pel jove. Rexach convoca ràpidament a Minguella, a l’agent de Messi, Horacio Gaggioli, i altres membres del club al restaurant del Club de Tennis Pompeia, en el cor de la muntanya de Montjuïc.

Allà, Rexach veu la urgència de no deixar escapar aquest talent únic i demana un paper al cambrer per subscriure un acord entre el jugador i el club.

El cambrer torna amb un tovalló i allà plasmen el text que vinculava Messi al Barcelona: «A Barcelona a 14 de desembre del 2000 i en presència dels Srs. Minguella i Horacio [Gaggioli] Carles Rexach Secretari Tècnic del F.C.B es compromet sota la seva responsabilitat i malgrat algunes opinions en contra a fitxar al jugador Lionel Messi, sempre que ens mantinguem en les quantitats acordades». I la resta és història.

Posteriorment, Gaggioli va regularitzar l’acord davant notari i va guardar el tovalló en una caixa forta. Fa poc el va vendre a través d’una subhasta per 890.000 euros.