1920-2020: així ha canviat la vida de les nenes

En cent anys poden passar moltes coses, però hi ha segles que són especialment efervescents. Aquest ha estat el cas del segle XX, quan el món va experimentar innombrables avenços que van transformar la vida de les persones, especialment la de les dones. Només cal comparar la situació d’una nounada a Espanya el 1920 amb la d’una altra el 2020 per adonar-se’n.

Durant el Dia Internacional de la Nena, val la pena mirar enrere i comprovar com han canviat les vides de les nenes durant l’últim segle. Encara que es tracta de canvis que afecten innombrables facetes, hi ha tres aspectes que resulten especialment útils per calibrar fins a quin punt han evolucionat: esperança de vida, educació i ocupació. Tres àrees clau en què, malgrat la seva indubtable millora, encara queda feina per fer.

El 1920, l’esperança de vida d’una nena nounada a Espanya rondava els 40 anys. Per als nadons nascuts un segle després, aquest horitzó s’expandeix fins als 85,44 anys. Això vol dir que s’ha duplicat àmpliament.

Significa això que la nena que naixia el 1920 podria aspirar únicament a viure durant 40 anys? No exactament. La qüestió consistia que aconseguís superar els primers anys de vida. De fet, el control de la mortalitat en nens menors de quatre anys és responsable d’aproximadament la meitat de l’increment assolit, ja que la taxa augmenta molt més si es corregeixen les defuncions en nadons que en els adults.

Així, els avenços en l’atenció al part, juntament amb els assolits en la lluita contra les principals malalties infeccioses, són en bona part responsables d’aquesta millora. De fet, l’avenç que es va registrar en l’esperança de vida en un segle ha estat més gran en el cas de les dones que en el dels homes. En part, això es deu precisament a una millora en la salut reproductiva femenina, que beneficia tant les nounades com les dones adultes.

Les dades sobre mortalitat materna apunten, de fet, a una notable millora: el 1941, la taxa de defuncions relacionades amb l’embaràs o el part era de 258,5 casos per cada 100.000 nascuts vius. Avui dia, se situa en només cinc casos.

Aprendre a llegir i escriure és bàsic per al desenvolupament de qualsevol persona. És el pilar sobre el qual es construeix el desenvolupament professional i personal. En aquest sentit, les nenes a Espanya també han experimentat un avenç espectacular durant l’últim segle.

Les dades del cens apunten que, el 1920, la taxa d’alfabetització de dones de 16 a 20 anys a Espanya rondava el 58%, poc més de vuit punts per sota de la dels homes.

Això suposava que pràcticament dues de cada cinc dones joves no sabien llegir ni escriure, una circumstància que limitava profundament les seves perspectives de futur. I no tan sols això: també deixava amb referents limitats les nenes que naixien durant aquest any i que poc després es mirarien en el mirall de les de major edat. Encara que va ser precisament als anys 20 quan es van produir avenços que van reduir notablement el nombre de nens i nenes que no sabien llegir i escriure, el 1930 Espanya comptava pràcticament amb la mateixa quantitat d’analfabets que el 1887.

Es tracta d’una evolució que no té res a veure amb la que es donaria durant les dècades següents. De fet, l’analfabetisme és un problema que, en ple segle XXI, sembla molt llunyà. Segons dades del Banc Mundial, la taxa d’alfabetització de dones joves a Espanya (15-24 anys) és pràcticament total (99,74%). Això es deu, en part, a la instauració de l’educació obligatòria a tot el territori fins als 16 anys, entre molts altres avenços que van tenir lloc durant l’últim segle.

I què passava amb l’educació secundària i superior? Doncs que veure una nena nascuda el 1920 asseguda a l’edat de dotze anys a l’aula d’un institut seria una raresa en comparació dels seus companys homes. Per no parlar d’una germana gran que entrés en una facultat.

El 1932, segons recull un estudi de la Universitat Complutense de Madrid, es van matricular 30.705 dones en l’ensenyament secundari (26,8% de la matrícula total) i 2.058 van cursar estudis universitaris (6,1% del total). De fet, fins al 1910 no es va permetre a Espanya l’accés oficial de les dones a l’Educació Superior. Avui, nois i noies es reparteixen pràcticament de la mateixa manera a les aules dels instituts i elles són majoria a les universitàries (55%, segons dades de l’INE).

A més, la presència de dones a les diferents facultats no estava gaire equilibrada. Als anys 20, la majoria optava per Farmàcia i Filosofia i Lletres. El Dret, una especialitat en què actualment les alumnes són majoria, era l’última en les preferències de les dones fa 100 anys. La raó: aquests estudis capacitaven per a algunes professions que estaven prohibides per a la dona, com la de jutge, notari, registrador de la propietat o advocat de l’Estat.

Pel que fa a la presència de la dona en l’àmbit laboral, una nena nascuda el 1920 tampoc no tindria gaires referents en què fixar-se en complir els deu i imaginar-se la seva futura carrera. El 1930, només el 14% de les dones en edat de treballar –el 12% respecte a la població activa total– comptava amb una professió. De fet, la majoria de les espanyoles treballaven a les seves pròpies llars i, encara que col·laboraven en molts casos amb la petita empresa familiar o tasques agrícoles, no es consideraven treballadores en actiu.

Avui, la taxa d’ocupació de les dones, segons les dades de l’última Enquesta de la Població Activa, ronda el 42%. Això sí, se situa més de deu punts per sota de la dels homes. Un clar indicador que encara queda molt per fer.

Encara que en menor mesura que fa un segle, les nenes a Espanya avui encara es troben amb problemes en el seu desenvolupament acadèmic i professional que tenen molt a veure amb els prejudicis de gènere. De fet, els biaixos i la falta de referents influeixen sovint en la seva elecció de carrera universitària, així com en el transcurs de la professional. Una vegada aixecades les barreres bàsiques d’accés a l’educació, a la sanitat i al mercat laboral, toca fer un pas més perquè una nena nascuda el 2020 gaudeixi d’una veritable igualtat d’oportunitats en el futur. Per fer-ho, cal aconseguir que expressions com «sostre de vidre» o «estereotips de gènere» quedin obsoletes per sempre.

Perquè aquest escenari es converteixi en realitat, és necessari treballar en diferents fronts. Així, que la presència de dones en càrrecs directius es normalitzi és un dels factors que poden ajudar a trencar amb aquesta falta de referents que encara avui condiciona el futur de les nenes.

Aquest és un dels motius pels quals CaixaBank s’ha adherit a la iniciativa Target Gender Equality, que anima les empreses participants a fixar objectius ambiciosos i realistes pel que fa a igualtat de gènere. En el cas de CaixaBank, la seva meta consisteix a assolir el 2021 el 43% de dones directives en el seu organigrama, des del 41,3% de l’actualitat. Per part seva, el programa de diversitat Wengage que promou l’entitat impulsa la igualtat d’oportunitats a través de diferents iniciatives, tant dins com fora de l’entitat.

A més, CaixaBank organitza els premis WONNOW, destinats a alumnes universitàries de carreres de ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques (STEM) amb menor presència femenina que masculina. L’objectiu consisteix a estimular l’excel·lència i visibilitzar l’esforç i capacitat d’aquestes alumnes.

Aconseguir la igualtat entre els gèneres és una de les claus que ens portaran a una societat més justa i pròspera, tal com recull l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) número 5 de l’ONU. Per això, oferir a les nenes d’avui el futur que mereixen és una tasca en què hem d’implicar-nos tots.