Repte 15: Donar veu als altres inconformistes de l’esport: les famílies.

21 Abril, 2020

Repte 15: Donar veu als altres inconformistes de l’esport: les famílies.


No hi hauria inconformistes de l’esport sense el suport incondicional dels qui els envolten, els seus familiars. Ells suposen aquesta força invisible que ajuda els nostres atletes a afrontar els seus reptes i són —juntament amb els nostres esportistes— els qui trenquen barreres i prejudicis pel que fa a la discapacitat. A CaixaBank volem donar-los un espai perquè puguin expressar-se i que ens expliquin la història de superació d’un esportista d’elit des d’un altre punt de vista: el de casa seva. I no se’ns acut cap exemple millor que el de l’Eva Moral i la seva família.

L’Eva Moral és paratriatleta des que, fa cinc anys, un accident en bicicleta la va deixar en cadira de rodes. La seva història és una història de «segones oportunitats», com a ella li agrada de dir. I és que el fet de perdre la mobilitat a les cames no li ha suposat cap impediment, sinó més aviat tot el contrari, ja que s’ha convertit en un revulsiu per trencar barreres, marcar-se reptes i superar qualsevol límit que es presenti: «és impossible que jo camini, però no és impossible que jo arribi on vulgui d’una altra manera», explica l’Eva. Tanmateix, per a aquesta campiona d’Europa i dos cops bronze Mundial de paratriatló, l’èxit i la força no són fortuïts, sinó que són el resultat de la seva actitud optimista i d’una cosa que és clau per a ella: el suport de la seva família.

José i Rosario són els pares de l’Eva. Ells ens expliquen en primera persona com han estat els seus últims cinc anys al costat d’aquesta campiona a la pista i en la vida.

«Normalment anava amb el seu germà a les competicions, però aquell cap de setmana no tenien cap triatló. Dissabte al vespre em va dir que era a casa d’una amiga sopant i que l’endemà pensaven anar a fer una cicloturista. Quan li ho vaig comentar al meu marit, em va dir que plouria i va afegir-hi: “Doncs a mi no m’agrada gens ni mica”. Però mai no ens havíem pensat que podria arribar a passar una cosa així», afirma Rosario, la mare de l’Eva, tot recordant el dia previ a l’accident, ja fa cinc anys. «L’endemà, érem de camí a la casa que tenim a la serra de Madrid i vaig rebre una trucada del meu fill dient-me que l’Eva havia tingut un accident. Vam fer mitja volta i vam marxar directament a l’hospital. Van ser els quilòmetres més llargs de la meva vida, no hi arribàvem mai. Quan vam entrar a la sala, dos metges van dir-nos que seguéssim, que la nostra filla estava bé, però que no tornaria a caminar. Li vaig dir: «No coneixes la meva filla, no saps la força que té». Malauradament, però, la lesió de l’Eva era més greu del que pensaven i la situació era irreversible: «Nosaltres estàvem destrossats. Però ella va ser valenta per tots. La seva frase era: “he viscut 31 anys d’una manera i ara em toca viure d’una altra”. El seu caràcter i la seva determinació han estat claus. Qualsevol altre s’hauria enfonsat». La força de l’Eva va ser tan contagiosa que els seus pares expliquen com ells mateixos es van armar de valor i van tirar endavant, donant-li suport en cada pas d’aquesta nova vida: «Ella deia que havia de fer-se la forta per nosaltres i nosaltres per ella. Jo el que volia era veure-la feliç. Per això, quan al principi va dir que volia tornar a muntar en bici, li vam dir que sí, vaig pensar que així estaria entretinguda. Mai vaig arribar a imaginar-me que s’hi dedicaria al cent per cent. N’estem súper orgullosos».

Repte 15: Donar veu als altres inconformistes de l'esport: les famílies.

Part de la culpa de l’èxit de l’Eva també la té el José, el seu pare, el qual, juntament amb la Rosario, no es va separar de l’Eva ni un sol minut. En l’actualitat, viu la competició gairebé com un més dels participants: «Avui dia, el meu pare continua sabent-se gairebé millor que jo els temps de totes les meves rivals. A Austràlia, s’aixecava a les 5 de la matinada per veure’m competir en streaming, és el meu fan número u. Abans de veure l’start list, ja me l’ha enviat el meu pare per WhatsApp», explica l’Eva. I és que per al José no hi ha obstacles quan es tracta de fer feliços els seus fills: «Els seus somnis, com el del meu fill, són els nostres. Ho visc viu gairebé al mateix nivell que ella, i m’empipo tant com ella quan les coses no surten del tot gaire bé. Soc tot el dia amb ella. A les 8 em truca, em porta el gos perquè marxa a nedar i quedem quan en torna. Agafo la furgoneta a casa seva, hi carrego tots els trastos i fem els quilòmetres que calgui. Cada dia de l’any, entrena fins i tot els dissabtes i diumenges», explica en José. I quan li demano d’on treu les forces per fer una cosa així, ell ho té molt clar: «Si ella no hagués tingut aquest caràcter, hauria estat molt difícil superar-ho. Ella sempre diu que els seus pares l’han ajudada i jo dic que va ser al contrari, la seva força ens va ajudar a nosaltres».

La de l’Eva és una història d’entrega, sacrifici i amor, en què el millor equip per superar qualsevol obstacle ha estat i serà sempre la seva família, els altres inconformistes de l’esport i de la vida amb els quals sempre pot comptar.

Descobreix més sobre la història d’Eva Moral i la seva família a:

https://www.sport.es/es/noticias/deportes/eva-moral-7895016

https://www.marca.com/paralimpicos/2020/04/17/5e790731ca474139688b45d7.html