Repte 9: Els medallistes parlen de la seva experiència al Mundial de Natació Paralímpica de Londres

Del 9 al 15 del mes de setembre passat va tenir lloc a Londres el Mundial de Natació Paralímpica, del qual la selecció espanyola va tornar a casa amb un total de 14 medalles.

Entrevista a Toni Ponce, plata (en els 200 lliures, categoria S5) i dos bronzes (un aconseguit en la final dels 100 metres braça i un altre, en els 100 lliures), i Óscar Salguero, plata 100 metres braça, classe S8 (es va quedar a tan sols 13 centèsimes del ceptre mundialista).

–Toni Ponce: Des del 2017 sempre estem concentrats junts durant la setmana de competició. Malgrat la diferència d’edat, ens compenetrem molt bé i ens donem molt de suport l’un a l’altre. Per això, sempre donem al seleccionador la mateixa premissa: que, si us plau, ens posi junts a l’hotel. L’Óscar és un noi jove però molt madur, que sap el que vol en cada moment. Tots dos som molt tossuts (riu).

–Óscar Salguero: Jo crec que tenim les idees molt clares i una mentalitat molt semblant. No anem als entrenaments a passar l’estona, sinó a aprofitar-los al màxim i a donar el cent per cent.

-Ara que ha acabat la competició i heu tingut temps de digerir els resultats, quina valoració feu del vostre rendiment en el recent Mundial?

–T. P.: Personalment, la valoració ja la vaig fer fa una setmana, en tornar de Londres. Ara, sincerament, ja estic pensant en la temporada següent. Però, en qualsevol cas, és molt positiva, perquè m’havia marcat l’objectiu de guanyar tres medalles. I ho vaig aconseguir. L’espineta que se’m va quedar clavada va ser aconseguir el bronze dels 100 metres braça, categoria en què m’hauria agradat estar una mica més amunt en el podi. Ara toca mirar vídeos, meus i dels rivals, perquè tenim un any per treballar de valent i ser més competitius de cara als jocs de Tòquio.

–Óscar Salguero: Per part meva, crec que ha estat un dels millors campionats que he fet.

Però no va ser fàcil, perquè a mi em tocava nedar l’últim dia, i anava veient com, a mesura que transcorria la competició, a alguns dels meus companys no els sortien les coses com desitjaven. Això em generava certs dubtes, encara que en el fons sabia que estava en el meu millor moment. Finalment, vaig aconseguir l’objectiu que m’havia fixat amb el meu entrenador, que era millorar la meva marca personal. En el meu cas també, l’únic disgust va ser no aconseguir guanyar el meu rival i quedar-me a 13 centèsimes de l’or.

-Fora de l’aspecte esportiu, amb què us quedaríeu d’aquesta experiència?

–T. P.: Jo, personalment, amb la convivència amb els meus companys i amb Jaume Marcé, el nostre entrenador. Es responsabilitza d’un grup gran de nois i noies i no tots obtenen els mateixos bons resultats. Per això crec que, per a ell, no sempre ha de ser fàcil gestionar-ho; per això intentem ajudar-lo.

-I vosaltres, com porteu la pressió?

–O. S.: Abans m’influïa més i em posava més nerviós. Però aquest any el meu entrenador i jo hem abordat la prova d’una forma diferent. I estic molt content amb el resultat. Bàsicament, he intentat aprofitar una mica els dies abans de la competició, quan no havia d’entrenar, per relaxar-me, desconnectar de la piscina i, per exemple, anar a passejar per Londres amb la meva família.

Per bé que és cert que noto molt l’evolució física i tècnica que he fet últimament, no és menys important tot el que estic aprenent en gestió emocional. Quan vaig començar en això era un nen i no portava gens bé la manera com els teus oponents intenten intimidar-te abans d’una prova, mirant-te fixament, rient-se de tu, intentant posar-te nerviós. Ara he canviat. Vaig a la meva i no em fixo en res ni en ningú. En aquest sentit, he evolucionat molt.

–T. P.: Jo també crec que he estat força concentrat. De totes maneres, intento sentir només la pressió justa, ni més ni menys. En aquest sentit, treballem molt amb l’Edu, el psicòleg del CAR, visualitzant situacions d’estrès per saber com afrontar-les quan t’hi trobis al davant. Aquest any potser necessitem una mica més d’ajuda per gestionar els nervis de cara a Tòquio. Perquè de vegades el cap no t’ajuda massa.

-Com són les últimes setmanes abans d’una competició d’aquest nivell? Us prepareu d’alguna forma específica?

–T. P.: En realitat, a mi m’agrada veure el resultat com la suma d’un tot, de l’esforç de tot l’any, des que comencem la pretemporada.

-O. S.: Però sí que és cert que durant les últimes setmanes fas menys hores de gimnàs, per descansar la musculatura, fas simulacres de competició amb el banyador oficial, cuides més l’alimentació –no necessites menjar tants carbohidrats perquè tampoc no consumeixes tanta energia– i treballes al costat del biomecànic del CAR (Andreu Roig) per analitzar vídeos dels nostres propis entrenaments i, d’aquesta forma, poder rascar algunes dècimes de segon polint certs detalls. Busquem la perfecció.

-Són aquestes ànsies de superació les que posa en valor la campanya Inconformistes de l’esport de CaixaBank.

–T. P.: Jo vaig tenir l’oportunitat de participar activament en la definició d’aquesta campanya. L’entitat va convocar uns quants atletes perquè poguéssim aportar la nostra visió de l’esport paralímpic en primera persona. I els vam dir que preferíem que no es posés l’accent en la discapacitat. La tenim, és clar; no ho neguem. Però això no ens fa diferents dels atletes convencionals. Ens esforcem igual, ho intentem sense defallir, ens enfrontem als nostres handicaps. Per això, el que fem no val ni més ni menys. I no necessitem la compassió de ningú.

-Què representa per a vosaltres que una entitat tan potent com CaixaBank aposti per l’esport paralímpic?

–O. S.: A mi m’omple de satisfacció, perquè el meu objectiu és que un dia ens donin les mateixes beques que als atletes olímpics, i siguem igual de coneguts. El suport de CaixaBank contribueix a aquesta visibilitat i reconeixement.

–T. P.: El fàcil és apostar per l’esport olímpic, per això estem molt agraïts per tota la difusió que estan fent mediàticament. Gràcies a ells –i a altres empreses com Ambre o Luamvi–, l’esport paralímpic és cada vegada més reconegut, hi ha més diners, arribem a més gent. Però no per fer llàstima, sinó per plasmar la rivalitat ben entesa, l’esperit competitiu, l’autoexigència i la superació diària.

-Però encara queda molt camí per fer…

–T. P.: A Espanya es percep una millora. Però, per descomptat, hi ha altres països que ho fan molt millor que nosaltres, com per exemple Anglaterra. Sense anar més lluny, el recent Mundial no havia de fer-se allà, sinó a Malàisia. Però per motius polítics no va poder ser. I a Anglaterra no li va faltar temps per aixecar la mà i organitzar la competició. I ni més ni menys que a la seva piscina olímpica.

–O. S.: A mi m’ha sorprès molt la consideració i el seguiment que té l’esport paralímpic a Londres. Es valora moltíssim, es difon a les xarxes socials, es veuen anuncis al metro i per la ciutat… Només calia veure com estaven de plenes les graderies durant la competició.

Font: SPORT, Alberto González.

Si vols escoltar més sobre ells fes clic als seus podcast: