Així funciona la xarxa de cables submarins de dades que connecta el món

Fins i tot així, aquest cable no és l’únic que navega pels nostres oceans. Segons Builtvisible, hi ha més de 980.000 quilòmetres de fibra òptica de cables submarins i s’estima que transmeten entre un 95 % i un 99 % de la informació a què accedim. La seva instal·lació és lenta i costosa, però les noves tecnologies de cablejat permeten transmetre grans quantitats de dades amb una latència molt baixa i amb més velocitat i fiabilitat que les connexions per satèl·lit.

Per conèixer el primer cable que va poblar la xarxa submarina, cal remuntar-se a mitjan s. XIX. El primer cable transatlàntic es va col·locar a l’Atlàntic Nord l’any 1852, tot i que no va ser fins al 1866 que se’n va instal·lar un de completament operatiu, que unia Terranova amb la costa irlandesa per telègraf. El procediment per col·locar els cables continua sent molt similar.

El procés s’inicia amb el trasllat d’un dels extrems del cable fins a una estació a la costa i la resta es porta enrotllat als vaixells cablers. Aquests vaixells tenen una màquina submarina que s’encarrega d’estendre el cable i enterrar-lo. A més, porten incorporats uns repetidors òptics, que analitzen si el cable es creua amb un altre en el seu recorregut. Fins i tot així, abans de col·locar-lo cal fer una exploració prèvia del fons marí —profunditat, ecosistema, plaques tectòniques, etc.— per planificar el recorregut i assegurar “la bona salut” del cable.

Avui dia hi ha més de 350 cables submarins de fibra òptica al món, tal com indica TeleGeography. Aquestes xarxes submarines s’encarreguen de gestionar pràcticament la totalitat de les comunicacions transoceàniques, permetre l’accés a Internet, controlar les dades, connectar les diferents economies del món i, en conseqüència, ajudar en l’execució de les operacions dels mercats financers.

Un cable trencat que connecti una zona que no tingui un pla B per salvar les comunicacions pot provocar un caos al país i fins i tot la declaració de l’estat d’emergència, tal com va passar l’any 2015 a Saipan (Illes Mariannes), quan més de 53.000 persones es van quedar completament aïllades durant diez.

La xarxa de cables submarins s’estén per tot el món. L’epicentre més destacat a Espanya es troba a les Illes Canàries gràcies a la seva localització geogràfica, ja que hi ha tres cables que connecten les illes entre si i quatre que les uneixen amb l’exterior.

D’altra banda, a la Península Ibèrica i les Illes Balears s’estenen més d’una desena de cables, la majoria dels quals són internacionals, que connecten el nostre país amb els EUA, el Regne Unit, Itàlia, Algèria, el Marroc, Orient Mitjà i Llatinoamèrica. A més, també hi ha cables de recorregut nacional que uneixen Mallorca amb la costa mediterrània. Els més destacats són Barsav, Balalink, Estepona-Tetouan, Penbal-5, Tata TGN o Flag Europe-Asia.

Molts són propietat de consorcis i alguns són cables privats, com per exemple el Tata TGN, propietat de Tata Communications. Tradicionalment, les propietàries d’aquests cables eren operadores telefòniques o empreses de telecomunicacions, que posteriorment llogaven l’accés al cable als operadors d’Internet. Fins i tot així, amb la construcció del cable Marea s’ha anunciat una nova era en el control d’aquests cables i s’ha iniciat la transformació d’Internet, que ara passa de ser una xarxa de xarxes general a ser un conglomerat de xarxes superespecialitzades controlat per companyies tecnològiques amb poder suficient com per contribuir en la construcció de cables submarins. Així doncs, tal com deia Salvadori fa uns dies, sembla que anem cap a un món “més obert i connectat”.