internet

12 Agost, 2019

Com augmentar la teva seguretat en utilitzar xarxes wifi públiques

Encara que són molt fàcils d'utilitzar, les xarxes públiques poden ser un punt de vulnerabilitat que deixi exposades les nostres dades privades Són com oasis en el desert. Les xarxes wifi públiques ens ofereixen connexió en moments en què volem accedir a Internet i no podem. Per exemple, quan se'ns han acabat les dades en el nostre telèfon mòbil. També quan viatgem fora de la Unió Europea i no volem patir les conseqüències del roaming. Si volem baixar-nos algun arxiu voluminós o treballar fora de casa, respirem alleujats en comprovar que hi ha un wifi gratuït disponible. Viatjar a bord d'un tren per llocs sense cobertura i poder connectar-se també és motiu de celebració per a molts. Tenir disponible una connexió a Internet de manera gratuïta sempre és una alegria. Tanmateix, no tot són avantatges amb les xarxes wifi públiques o aquelles que detecta el nostre dispositiu i no requereixen una contrasenya per entrar. Precisament perquè són accessibles per a tot el món, són també un imant per a terceres persones interessades a accedir als dispositius que es connecten a aquests punts.La majoria de les xarxes wifi públiques no requereix una autenticació per poder-se utilitzar. Per aquest motiu, un hacker que utilitzi la mateixa xarxa que nosaltres per connectar-se podria accedir a la informació no xifrada que compartim o fins i tot a les dades emmagatzemades al nostre equip. En altres paraules, podria observar i comprendre sense traves el que fem des del nostre dispositiu. El tipus d'informació que es podria veure compromesa comprèn correus electrònics importants, informació financera i fins i tot les credencials que s'utilitzen per accedir a la xarxa d'una empresa. Això permet a qui la intercepta suplantar posteriorment la identitat del propietari per entrar en diferents sistemes. En qualsevol cas, el perill d'accedir a una xarxa wifi no segura no solament té a veure amb un possible robatori de dades. També exposa el dispositiu que connectem a rebre malware. Per exemple, Kaspersky explica que alguns crackers aconsegueixen piratejar el punt de connexió perquè es mostri a la pantalla una finestra d'actualització d'un programa conegut quan l'usuari s'està connectant. En fer clic a la finestra, el malware comença a funcionar.Significa això que hem de dir adeu a les xarxes wifi gratuïtes? En absolut. Per fortuna, hi ha algunes mesures que es poden adoptar per augmentar la seguretat en usar-les i reduir les possibilitats d'exposar dades o dispositius a les males intencions de tercers. Aquestes precaucions també s'han de prendre si intentem connectar-nos a una xarxa pública que requereixi una contrasenya per accedir-hi. Encara que té un grau més elevat de seguretat que una altra que no l'exigeixi, no deixa de ser un entorn de risc en el qual es connecten molts usuaris. Una de les maneres més segures d'utilitzar una xarxa wifi pública és fer-ho mitjançant una xarxa privada virtual o VPN. Bàsicament, consisteix a crear una xarxa local per connectar un dispositiu a un sistema que no està físicament present, com pot ser el cas d'un treballador que es vulgui connectar a la xarxa de la seva empresa de manera remota. Les xarxes VPN fins i tot permeten ocultar el lloc des del qual ens estem connectant. Normalment, els dispositius s'enllacen a un proveïdor d'internet i, des d'aquí, a un lloc web. En utilitzar una d'aquestes xarxes, la connexió des del proveïdor d'Internet s'adreçarà directament al servidor VPN i, des d'allà, partirà al seu destí a través d'una connexió que normalment estarà xifrada. A la pràctica, l'adreça IP del dispositiu serà la del servidor VPN, per la qual cosa amb caràcter general semblarà que s'està connectant des d'allà. I el més important de tot: la informació que comparteixi el dispositiu amb la seva xarxa estarà encriptada i, per tant, protegida davant de tercers. En resum, l'ús d'una xarxa VPN afegeix una capa extra de seguretat a la nostra connexió i és la millor opció que hi ha si hem d'accedir des d'una xarxa gratuïta a entorns amb informació sensible, com la xarxa de la nostra empresa o alguna aplicació financera. En qualsevol cas, aquest mètode no és infal·lible i convé utilitzar sempre connexions el més segures possibles per accedir a aquest tipus d'entorns.A més de la utilització d'una VPN, es poden adoptar altres mesures molt senzilles per augmentar la seguretat dels dispositius, especialment en les seves connexions a xarxes no segures. Una d'elles consisteix a indicar a l'equip que ens estem connectant a una xarxa pública, una opció disponible a Windows per alertar el sistema que no estem utilitzant una de la nostra total confiança. També convé comptar amb un antivirus actualitzat. Moltes d'aquestes aplicacions no només protegeixen els equips de malware, sinó que també detecten i bloquegen intents d'atac per part de tercers. Així mateix, és molt recomanable actualitzar els pedaços de seguretat que faciliten els fabricants del programa que utilitzem. Hi ha altres portes que convé tancar per mantenir fora de perill les nostres dades i dispositius. Una d'elles és la sincronització en segon pla d'agendes, calendari, descàrregues de correu electrònic i realització de còpies de seguretat. Almenys mentre estiguem connectats a una xarxa wifi no segura, el millor és aturar-la per evitar que altres hi interfereixin. Desactivar el sistema wifi dels dispositius quan es trobin lluny de les seves xarxes habituals és una altra precaució recomanable. S'ha de prendre en conjunt amb una altra: netejar la llista de punts d'accés memoritzats i deixar només els realment de confiança. La raó és senzilla. Tal com explica l'Oficina de Seguretat de l'Internauta, un atacant pot suplantar una xarxa wifi de la llista de preferits i aconseguir que el dispositiu s'hi connecti automàticament. Així, se situaria entre el punt de connexió i l'usuari. Sense saber-ho, aquest començaria a enviar-li informació sense cap mena de restriccions. La resta queda a la mercè de la imaginació del hacker i les seves intencions. El sentit comú sol ser el millor conseller a l'hora d'augmentar la nostra seguretat en un món que cada vegada està més connectat. Disposar de la informació adequada ens ajudarà, a més, a multiplicar-la.

INNOVACIÓ
02 Agost, 2019

Què és el tethering o com aprofitar al màxim la teva connexió 4G

Els telèfons mòbils disposen d'una funció que els permet convertir-se en punts d'accés a internet per a tota mena de dispositius.Imagina que ets de viatge per treball i que el mitjà de transport que has escollit –bus o tren, per exemple– no disposa de connexió Wi-Fi o la que proporciona és lenta i funciona molt malament. Tanmateix, tu necessites treballar amb l'ordinador portàtil i deixar enviats aquests correus que no poden esperar. Com ho fas? La solució és fer servir el tethering, un terme anglosaxó que fa referència a la capacitat del nostre telèfon mòbil per compartir la seva xarxa de dades amb altres dispositius. Vegem com funciona aquesta opció, desconeguda per a molts usuaris i un autèntic salvavides en moments de necessitat.Quan fem tethering amb el mòbil en realitat estem convertint el dispositiu en un punt d'accés a internet, una espècie d'encaminador improvisat a què es poden connectar tota mena de terminals, des d'altres telèfons fins a ordinadors portàtils. En concret, hi ha tres tipus de tethering que podem fer a través del mòbil: connexió per Bluetooth, connexió per USB i connexió Wi-Fi; és precisament aquesta última la més útil i senzilla de fer, per la qual cosa ens centrarem en ella per explicar com activar-la.Dèiem que l'opció de connexió Wi-Fi és la més senzilla de fer, ja que no requereix instal·lar cap aplicació ni dur amb nosaltres cable USB. En el cas dels telèfons amb el sistema operatiu Android, l'única cosa que cal fer és entrar al menú d'ajustaments i, en l'apartat de xarxes o connexions, cercar l'opció denominada «zona Wi-Fi/compartir connexió». Dit i fet, és així de senzill, però cal anar amb compte, perquè pot ser que diferents versions d'Android denominin d'una manera diferent aquesta opció. Tanmateix, l'habitual és que sempre es trobi en l'apartat de connexions de xarxa. Si el teu telèfon mòbil és un iPhone, l'opció de tethering es troba també a la zona d'ajustaments i es denomina «Compartir internet». Per cert, no cerquis al telèfon la paraula tethering perquè no la trobaràs, per ser un terme més tècnic que comercial o per a usuaris.A l'hora de convertir el nostre telèfon en un punt d'accés a internet hem de recordar que qualsevol dispositiu aliè s'hi podrà connectar, utilitzant dades, i per aquest motiu és imprescindible establir una contrasenya per protegir l'accés. Habitualment els dispositius tenen una contrasenya genèrica del tipus «1234», per la qual cosa és molt recomanable canviar-la la primera vegada que la utilitzem. Encara que, en realitat, la mesura de seguretat més important que has de recordar a l'hora d'utilitzar el tethering al mòbil és vigilar el consum de dades; navegar per internet o veure vídeos en un portàtil mentre estem connectats a través del 4G del mòbil pot consumir ràpidament la nostra tarifa de dades, ja que les pàgines que visitem no estaran optimitzades per a mòbil.

INNOVACIÓ
13 Juny, 2019

La nova llei de copyright

El passat 26 de març el Parlament Europeu va aprovar, després de més de dos anys d'intensos debats, la nova normativa sobre els drets d'autor i drets afins en el mercat únic digital, popularment coneguda com «la llei de copyright». La seva entrada en vigor comportarà implicacions directes per a la ciutadania, per exemple, en l'ús de les xarxes socials. Els estats membres tindran un marge de dos anys per adaptar la seva legislació a la directiva europea, que, malgrat responsabilitzar les empreses en el compliment dels drets d'autor, inclou matisos i excepcions que és important conèixer. Aquest article pretén facilitar la comprensió de les línies bàsiques d'aquest text legislatiu.Un dels objectius principals de la nova llei de copyright és ampliar la protecció dels drets d'autor en l'entorn virtual. Mitjançant la normativa que s'acaba d'aprovar, les principals plataformes socials d'internet estaran obligades a responsabilitzar-se, a partir d'ara, dels continguts que vulnerin els drets d'autor. Fins al moment, les empreses tecnològiques només estaven obligades a suprimir aquells missatges que comprometien els drets d'autor quan el titular de l'obra en qüestió ho sol·licitava explícitament. Les dificultats per a l'exercici d'aquesta supervisió sobre la difusió de l'obra pròpia en el món virtual acabaven per desprotegir el creador. Responsabilitzant directament les companyies, el Parlament Europeu pretén, doncs, afavorir que els titulars de drets d'autor es puguin assegurar uns acords de llicència justos. D'aquesta manera, es vol que els autors quedin emparats per la llei davant els nous usos socials i puguin obtenir una remuneració per l'explotació digital de les seves obres.Tot i que la normativa europea s'ha proposat prioritzar la preservació dels drets d'autor en el món virtual, el text legislatiu també incorpora una sèrie de matisos per tal que internet continuï sent un espai per a la lliure expressió. En aquest sentit, per exemple, la llei de copyright planteja que les aportacions a enciclopèdies sense finalitat comercial, com en el cas de Wikipedia, o a plataformes de programa de codi obert no estiguin subjectes a l'obligació de fer-se càrrec d'un seguiment sobre la protecció dels drets d'autor. El document també dona preferència a la llibertat expressió en relació amb continguts virals, com els GIF o el que es coneix com a mems, que també queden al marge d'aquesta responsabilitat fixada per la llei. En el cas dels articles, com ara notícies o articles d'opinió, es podran continuar compartint lliurement fragments del text en qüestió, per exemple a Facebook, sempre que siguin de caràcter breu. Les cites, les ressenyes, les caricatures o les paròdies també estan blindades per la nova legislació europea.La llei de copyright procura que aquelles empreses que aprofiten contingut dels usuaris vetllin pel compliment dels drets d'autor en el seu canal. Ara bé, la normativa suggereix requisits menys rigorosos amb les start-ups, o empreses emergents, a fi que puguin desenvolupar més fàcilment la seva activitat empresarial.

INNOVACIÓ
15 Gener, 2019

De la febre de l’or a la febre del bitcoin

Alguns diuen que la història mai no es repeteix. Altres, al contrari, sostenen que, amb canvis mínims, la història sempre acaba repetint-se, perquè només l'home ensopega dos cops amb la mateixa pedra. Qui té raó?   A començaments del 1848, quan Califòrnia estava a punt de deixar de pertànyer a Mèxic per incorporar-se als Estats Units —i quan aquestes terres encara eren una zona pràcticament sense llei, conegudes com el «Salvatge Oest»—, va tenir lloc un esdeveniment força important: un fuster anomenat James W. Marshall va descobrir or als rius que envoltaven l'aldea de Colloma, a prop de l'actual Sacramento. Encara que al principi es va intentar amagar la notícia, molt aviat van començar a circular rumors que es van estendre fins a la costa Est i abans de final d'any, el desembre del 1848, el mateix president dels Estats Units, James Knox Polk, va acabar confirmant el descobriment. Va ser l'inici de l'anomenada «febre de l'or», que va provocar l'èxode de milers de persones des d'altres indrets del país (i fins i tot d'altres parts del món) fins a Sacramento, San Francisco i a tota la costa Oest.   Als que van arribar-hi a partir del 1849 se'ls va batejar amb el nom dels «forty-niners». Tan gran va ser l'impacte d'aquest fenomen migratori que San Francisco, fins aleshores una aldea no gaire gran, va veure com s'hi construïen escoles, camins i esglésies, creixent fins a esdevenir tota una ciutat. Mentrestant, Sacramento va passar a ser la capital de Califòrnia, que a partir del 1850 es va constituir oficialment com un estat més de la Unió i que va començar a ser conegut com el «Golden State» (estat daurat).No obstant això, no tot van ser bones notícies, sinó més aviat al contrari. En realitat, només els primers que hi van arribar van aconseguir trobar-hi or. La resta de les aproximadament 300.000 persones que es van desplaçar fins a Califòrnia va haver de malviure en una terra que no era la seva, la qual cosa va acabar generant caos, desordre, moltes disputes i fins i tot alguna mort. N'hi va haver uns quants es van enriquir, però per a la gran majoria dels que no van trobar el preuat metall, la «febre de l'or» va ser, en realitat, una desgràcia.Molts anys després, en un espai com ara Internet —que igual que el Salvatge Oest també té ben poca regulació—, alguns van creure trobar-hi or quan una identitat desconeguda, que operava sota el pseudònim de Satoshi Nakamoto, va idear el 2009 una moneda virtual anomenada bitcoin.   Els bitcoins es caracteritzen per ser un sistema descentralitzat, de codi obert, i que no està emparat per cap govern ni per cap banc central; ans al contrari, la gestió de les transaccions i l'emissió de bitcoins es duu a terme de manera col·lectiva a través de la xarxa. «El seu disseny és públic, ningú no n'és propietari ni controla Bitcoin, i tot el món pot participar-hi», asseguren des de la pàgina web oficial de la criptomoneda. És cert, qualsevol pot comprar bitcoins per pagar amb ells per Internet, però també per conservar-los i especular amb el preu.   Doncs bé, en la seva curta història, aquesta moneda virtual ja ha viscut tota mena de vicissituds: des de valer uns cèntims el 2010 fins a una autèntica «febre del bitcoin» el 2017, quan el preu es va disparar fins a fregar els 17.000 dòlars. L'any passat no es parlava de res més i alguns van aconseguir guanyar molts diners. No obstant això, durant 2018, el bitcoin ha caigut fins a perdre el 75% del seu valor. Avui dia, es pot comprar un bitcoin per menys de 4.000 euros i alguns analistes ja comparen la seva evolució amb la «febre de l'or» de Califòrnia o amb la crisi de les tulipes a Holanda.   El preu del bitcoin continuarà baixant o bé reprendrà el vol i tornarà als valors que va assolir l'any passat? Es consolidarà com a moneda virtual o acabarà desapareixent? En l'actualitat, el futur del bitcoin és totalment imprevisible i tan incert com el dels cercadors d'or que van arribar a Califòrnia a mitjan segle xix.

INNOVACIÓ
09 Gener, 2019

La teoria dels 6 graus i la primera xarxa social

Al llarg de la història han existit moltes xarxes socials. És un fet connatural a l'ésser humà; al cap i a la fi, som éssers socials. Però només ha estat en temps recents quan aquestes xarxes s'han pogut informatitzar i assolir una mida que avui ens sembla normal, però que veient-ho en perspectiva és senzillament impressionant. Perquè, segons l'investigador israelià Yuval Noah, els éssers humans estem «programats» per poder relacionar-nos, com a màxim, amb un cercle de 150 persones. I aquí estem, amb llargues llistes de seguidors a Twitter, xifres cada vegada més grans d'«amics» a Facebook, i centenars, per no dir milers de contactes a LinkedIn. Com hem arribat fins aquí? Que internet va néixer com una eina de comunicació és un fet àmpliament conegut. En aquells primers anys de la xarxa de xarxes, al voltant dels 70, la principal forma de comunicació eren els correus electrònics; dècades després arribarien els xats en línia o IRC, els fòrums… Fins i tot en aquell internet de l'antiguitat hi havia llocs dedicats a qui volia trobar parella. Però no és fins al 1997 quan sorgeix la que avui es considera la primera xarxa social digital de la història, SixDegrees.Per què diem que SixDegrees és la primera xarxa social nascuda a internet? Encara que els esmentats xats, correus electrònics o fòrums tenen característiques socials ―principalment, que permeten la comunicació directa entre usuaris―, SixDegrees va ser la primera eina a reunir les característiques que avui pressuposem a una xarxa social clàssica com Facebook o Twitter: personalització del perfil propi, capacitat per compartir contingut i contribuir a la xarxa, facilitat per connectar amb altres usuaris i eines per comunicar-nos en temps real. Tot això era el que oferia SixDegrees, cosa que avui ens pot semblar molt bàsic però que fa 20 anys va ser una petita revolució. Un moment! Ens estem oblidant d'una de les característiques més interessants de qualsevol xarxa social i la que, precisament, origina el nom de SixDegrees: la possibilitat de conèixer persones que estan fora del nostre cercle immediat d'amistats i connectar-hi. En realitat, la «teoria dels 6 graus de separació» en què es va basar la primera xarxa social és força antiga; en resum, defensa que totes les persones del món estem connectades les unes amb les altres a través d'una cadena de coneguts de, com a màxim, 5 persones. És a dir que, per conèixer el teu ídol ―posem pel cas, el tennista Rafa Nadal―, només hauries de «tirar del fil» i contactar amb 3, 4 o 5 persones com a màxim. A partir d'aquesta interessant premissa funcionen xarxes socials modernes com LinkedIn.Prop dels anys 2000, la xarxa social SixDegrees va arribar a tenir al voltant d'un milió d'usuaris. Aquesta xifra, que avui ens sembla irrisòria, va obrir el camí a altres xarxes socials com Live Journal, encara molt activa. Aquella va ser una de les primeres «espurnes» del que avui coneixem com blogosfera, una xarxa social basada en blogs. Encara que hem dit que SixDegrees va ser la primera xarxa social a veure la llum a internet, alguns experts rebaten aquesta idea i apunten cap a Friendster, fundada l'any 2002, com la primera gran xarxa social ―va arribar a tenir fins a 90 milions d'usuaris en el seu millor moment―, una eina que perfeccionava tot allò vist a SixDegrees i permetia crear una veritable xarxa de contactes. Si no et sona Friendster, no pateixis, aquesta xarxa amb prou feines va ser coneguda més enllà del seu lloc d'origen, a Àsia. La que de ben segur que et sona és MySpace, considerada la primera xarxa social que es va convertir en fenomen global. Tirant de nostàlgia, avui recordem MySpace com una mena d'híbrid entre xarxa social i blog personal, en què la principal característica era la gran personalització que podíem donar al nostre «space» a la xarxa. Encara que MySpace també va ser molt usada a Espanya pels primers internautes, aquells mil·lennistes avui ja crescuts recordaran amb molt més afecte Tuenti.La xarxa social Tuenti ―reconvertida ara en empresa de telefonia― va ser llançada a finals de 2006 i a penes en un parell d'anys es va convertir en un autèntic fenomen de masses a Espanya. Si eres jove i social, havies d'estar a Tuenti. No és una exageració: l'any 2011 Tuenti representava el 15 % del trànsit web a Espanya, superant Google i Facebook, junts. Per als espanyols, Tuenti va ser la primera xarxa social adoptada massivament, la que va obrir la possibilitat de compartir un estat, pujar fotografies de l'últim cap de setmana o compartir una cançó o vídeo. Sí, quan Tuenti va néixer Facebook ja estava aquí, però la xarxa social de Zuckerberg era encara una mica estranya per a l'internauta espanyol. La resta, com se sol dir, és història. A poc a poc van anar arribant YouTube, Flickr, Twitter, Instagram, Snapchat… i el que abans eren milions d'usuaris es van convertir en desenes, centenars i finalment milers de milions d'usuaris. El darrer estiu Facebook ja comptava amb gairebé 2.200 milions d'usuaris al món ―això és gairebé un terç de la població total― i YouTube estava a punt de trencar la barrera dels 2.000 milions.

INNOVACIÓ