Cinc dades sobre la capa d’ozó que et faran pensar

Ja fa dècades que la capa d’ozó es va convertir en una de les grans preocupacions de científics i ciutadans de tot el món. Coneixem la importància d’aquesta fràgil volta que ens protegeix de la radiació i sabem que hem de fer el possible per preservar-la. De fet, dediquem cada 16 de setembre a recordar la seva existència per crear consciència sobre la seva protecció. El coneixem com el Dia Internacional de la Preservació de la Capa d’Ozó i és un moment perfecte per repassar algunes dades curioses relacionades amb ella.

L’ozó és un gas amb unes molècules compostes per tres àtoms d’oxigen, per la qual cosa la seva nomenclatura és O₃.

Així com l’oxigen (O₂) és inodor, és a dir, no fa cap olor, l’ozó desprèn una olor penetrant que permet percebre’n la presència fins i tot en petites quantitats. De fet, el seu nom procedeix del grec antic, concretament de la paraula ozein, que significa “fer olor”. Aquest gas és el que provoca aquesta aroma tan característica que es produeix quan hi ha tempesta.

La famosa capa d’ozó és un escut protector davant la radiació ultraviolada nociva procedent de l’espai. Aquesta barrera natural es troba a força altura respecte a la superfície de la Terra.

De fet, es coneix com a capa d’ozó la regió de l’estratosfera on hi ha concentracions més elevades d’aquest gas. S’estén sobre tot el planeta, amb alguna variació en altura i gruix. Aquest mantell comença entre els 10 i els 16 quilòmetres sobre la superfície terrestre i s’estén fins als 50 quilòmetres d’altitud.

Aquest límit inferior on comença la capa d’ozó coincideix aproximadament amb l’altura a què solen volar els avions comercials, per sobre dels 10.000 metres. És just sobre la troposfera, que és la part de l’atmosfera on se solen produir fenòmens meteorològics, com les tempestes o les pluges.

Un dels factors més sorprenents sobre l’ozó és que, tot i que es troba de manera natural a la nostra atmosfera, pot resultar perjudicial quan es produeix de manera artificial per l’acció humana.

Resulta que l’ozó, quan es concentra a prop de la superfície que habitem, és un contaminant que pot causar danys a la nostra salut i a la de les plantes. Es tracta d’una forma perjudicial d’ozó que resulta de les reaccions químiques que provoca el sol en contacte amb gasos, com els òxids de nitrogen, que alliberen els vehicles de combustió i alguns processos industrials, així com amb altres partícules, com els compostos orgànics volàtils (COV).

Es pot dir que l’ozó és beneficiós quan es concentra a l’estratosfera, perquè no permet que penetrin raigs nocius, com els UV-C i part dels UV-B i dels UV-A. El problema ve quan ho fa a la troposfera, ja que pot provocar danys al sistema respiratori. Un fenomen que cada vegada va a més: un estudi recent afirma que els valors mitjans d’ozó en aquesta part de l’atmosfera han augmentat una mitjana del 5% per dècada.

El que coneixem com a “forat de la capa d’ozó” no és exactament un orifici a la capa en què no hi ha presència d’aquest gas. En realitat, és una àrea d’aquest escut que es troba sobre l’Antàrtida i que presenta una concentració extraordinàriament baixa d’ozó, sobretot a la primavera. Aquest fenomen també es produeix a l’Àrtic, encara que és menys habitual.

Aquest aprimament de la capa d’ozó es deu a una sèrie de reaccions químiques que involucren els CFC (clorofluorocarbonis), uns químics artificials que arriben a la troposfera i que es trenquen en contacte amb els raigs ultraviolats. Com a conseqüència, s’alliberen àtoms de clor, capaços de destruir molècules d’ozó. De fet, un únic àtom de clor pot fer desaparèixer milers d’aquestes partícules. Es tracta d’un fenomen que es produeix durant la primavera austral, quan es donen les condicions necessàries per desencadenar aquestes reaccions.

L’any 1987 es va aprovar el Protocol de Mont-real, un tractat internacional que van signar tots els països del món. El seu objectiu consistia a reduir la producció i el consum de substàncies que esgoten la capa d’ozó, com els CFC. Es tracta de químics que s’utilitzaven, entre d’altres, en refrigeració i climatització o en aerosols.

Gràcies a la moderació en l’ús d’aquests elements per part de ciutadans i indústria i a la progressiva eliminació dels CFC de la seva composició, el consum de substàncies químiques perjudicials per a la capa d’ozó s’ha reduït al voltant del 99% a tot el món. Com a conseqüència d’aquest canvi d’hàbits, la capa d’ozó ha començat a regenerar-se per primera vegada en dècades, tal com demostren algunes proves científiques.

Amb tot, no serà fins a mitjan aquest segle que la capa d’ozó es recuperarà del tot. La raó és que les substàncies que l’ataquen són capaces de romandre a l’atmosfera durant anys i anar eliminant molècules d’ozó.

Aquesta és la raó per la qual no s’ha d’abaixar la guàrdia en la preservació de la capa d’ozó, que ens protegeix davant de malalties com el càncer de pell, les cataractes o els trastorns immunitaris. També manté els ritmes naturals de creixement dels ecosistemes terrestres i aquàtics, claus en la cadena alimentària. Val la pena fer tot el possible per conservar aquest escut natural, essencial per a la nostra supervivència.