Ciutats i ciutadans intel·ligents: cap a l’smart city inclusiva

De les ciutats intel·ligents o smart cities, tothom en parla, tot i que es tracta d’un concepte un pel relliscós. No tots els que fan servir aquesta expressió s’estan referint exactament al mateix. Quan comença una ciutat intel·ligent a ser-ho? Ho és quan posa els mitjans per ser sostenible? O quan connecta tot el seu ecosistema urbà?

Sobre aquesta qüestió, la Càtedra CaixaBank de Responsabilitat Social Corporativa de l’IESE ha editat un nou quadern. Sota el títol Smart Cities i Ciutadania Intel·ligent, aquest treball explora el concepte de ciutat intel·ligent i el connecta amb un altre que no és tan conegut, però que és igualment important: el dels ciutadans intel·ligents, entesos com aquells que participen en el disseny i el desenvolupament de les solucions que han de fer que la seva vida diària sigui millor. Un ingredient sense el qual les urbs del futur no aconseguiran afegir el cognom smart que tant anhelen al seu nom.

En aquest sentit, és imprescindible aconseguir que les ciutats intel·ligents tinguin en compte tots els ciutadans, ja que es tracta d’una carència que s’ha pogut observar durant els confinaments per la pandèmia de la COVID-19: mentre les tecnologies de la informació (TIC) van salvar algunes persones de l’aïllament, el fet cert és que també van deixar palesa l’enorme bretxa digital que va fer que moltes altres no es poguessin aprofitar d’aquest avantatge i que en quedessin al marge.

De fet, la pandèmia ha deixat al descobert com resulten ser d’invisibles totes les persones que per manca de mitjans, habilitats o fins i tot ganes no poden accedir als béns i als serveis només disponibles a la xarxa. El quadern urgeix a trobar una solució per a aquesta bretxa digital i proposa fer-ho mitjançant el desenvolupament inclusiu de les solucions digitals que les ciutats vulguin incorporar, un factor fonamental per arribar a tots els ciutadans sense que importin ni la seva condició ni les seves circumstàncies.

Quan parlem de ciutats intel·ligents, el primer que cal tenir clar és que no hi ha una definició consensuada per la simple raó que encara estan per fer. Això té els seus inconvenients, però també els seus avantatges. Potser l’avantatge principal és que som a temps per desenvolupar aquestes urbs del futur amb la sostenibilitat com a meta.

Tal com recorda el quadern, l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) núm. 11 de l’ONU —ciutats i comunitats sostenibles— pot servir com a guia per alinear el desenvolupament de solucions digitals per a les ciutats amb aquest desenvolupament humà integral que persegueixen països d’arreu del món en l’Agenda 2030. En concret, aquest ODS proposa que els espais urbans i altres assentaments humans siguin segurs, sostenibles, resilients i inclusius el 2030.

Per fer-ho, tant els emprenedors que desenvolupen solucions i aplicacions TIC d’àmbit urbà com els inversors que les financen o els reguladors que han d’implementar-les poden usar aquest ODS com a marc de referència. Els uns per dissenyar la tecnologia, els altres per emprar criteris que els serveixin per saber quines iniciatives finançar i els últims per impulsar les solucions d’acord amb l’interès general.

Per aconseguir-ho, han de tenir en compte els ingredients que s’inclouen en el mateix ODS com a metes parcials. Per exemple, assegurar l’accés de tothom a habitatges i serveis bàsics adequats; promocionar la urbanització inclusiva; facilitar sistemes de transport segurs; protegir el patrimoni cultural i natural; protegir la població davant els desastres naturals o reduir la petjada de carboni i promoure zones verdes.

Un altre dels aspectes de les ciutats intel·ligents que explora el quadern és el de la ciberseguretat, que suposa desafiaments nous i específics. Això és degut al fet que  com més gran sigui la connectivitat, més gran és la vulnerabilitat. Segons destaca el quadern, qualsevol dispositiu hackejat —des d’un fanal a l’ordinador d’un funcionari— pot obrir la porta de tot el sistema i, amb ell, a tota la informació que controla.

En aquest sentit, l’informe recomana —tant als governants d’una ciutat on es vulgui implementar una solució digital com als emprenedors que la desenvolupen— que la seguretat no sigui un afegitó final, sinó que sigui un fonament essencial i clau. Això suposa que els diversos sistemes i solucions digitals s’han de dissenyar de tal manera que siguin segurs per principi per evitar vulnerabilitats. Per fer-ho, convé que l’equip de disseny tingui el seu propi especialista en ciberseguretat.

En aquest sentit, el quadern recull quatre preguntes senzilles que s’ha de formular qualsevol líder municipal aliè al món de la tecnologia:

– Disposem d’un pla escrit que detalli la nostra reacció davant un incident (documented incident response plan)? Si així fos, quin és?

– Quines són les nostres estratègies de govern per protegir i blindar sistemes, aplicacions, dades i identitats?

– Hauríem de permetre que els nostres sistemes heretats (legacy systems) es connectin amb els més capdavanters (on edge systems)?

– Quin tipus de proves de seguretat duem a terme i cada quant de temps? Quines mètriques proporcionen aquestes proves i què fem amb els resultats que n’obtenim?

Tot això, sense oblidar els drets dels ciutadans, que recull la legislació, sobre protecció de dades (RGPD), com ara el dret a la informació, a accedir a aquesta informació, a rectificar-la o la portabilitat de les seves dades, entre d’altres.

En aquest sentit, el quadern puntualitza que la privacitat no consisteix en el fet que els usuaris siguin «invisibles» o anònims per defecte en tot moment en un determinat sistema o solució digital, sinó en el fet que atorguin el seu consentiment a una certa recopilació i tractament de dades. És a dir, a participar de la ciutat intel·ligent com a subjectes plenament conscients del seu paper en aquest ecosistema. O, dit en altres paraules, que actuïn com a veritables smart citizens o ciutadans intel·ligents.

Entre els corrents de pensament que recalca el quadern, hi destaca el que considera que el desenvolupament de solucions digitals per a ciutats intel·ligents ha d’incloure de manera activa i directa els seus beneficiaris des del seu propi disseny. Això es pot aconseguir si la mateixa població sotmet aquestes solucions a escrutini, debat i vot. I aquí entren en joc les iniciatives d’smart citizens o ciutadans intel·ligents, com ara els Smart Citizen Labs, que ja s’estenen per algunes urbs.

Gràcies a aquestes iniciatives, els ciutadans poden exercir millor l’empoderament que els aporta la innovació tecnològica no només per votar i decidir de manera efectiva les solucions més adequades per a ells, sinó fins i tot per col·laborar en el seu disseny i en la seva implementació.

En aquest punt, el quadern destaca entre les seves conclusions que la involucració dels ciutadans en el procés de desenvolupament d’una solució digital concreta és el que ha de permetre que el discurs de les ciutats intel·ligents doni pas al de la ciutadania intel·ligent. Així, doncs, apunta que només seran els smart citizens qui defineixin la intel·ligència que tindran les ciutats del segle xxi.