Flotants, subterrànies o cobertes de vegetació: el futur de les ciutats davant el canvi climàtic

La crisi climàtica derivada de l’augment de la temperatura i altres modificacions brusques del clima estan obligant constructors, arquitectes i urbanistes a replantejar cases i ciutats resilients davant el canvi climàtic. En què consisteixen? Quins límits tenen? Viurem en ciutats flotants?

Ja el 2005, la desestabilització del permafrost —sòl gelat— era un problema per a poblacions com Vorkutà, una ciutat russa situada 50 quilòmetres al nord del cercle polar àrtic. Aquesta localitat té el 80% dels seus edificis afectats perquè el terreny sobre el qual estan construïts es fon. Les vies de tren i les carreteres també s’enfonsen i, així doncs, les poblacions es queden aïllades.

Per part seva, l’augment de la força dels huracans fa que els materials dels habitatges deixin de ser interessants o que aquests s’inundin més fàcilment. A més, el canvi de temperatura de l’exterior provoca que s’alterin els hàbits per climatitzar la llar. Davant d’aquests i altres canvis, com s’adaptaran els edificis per configurar ciutats resilients davant el canvi climàtic?

Font: Oceanix/BIG – Bjarke Ingels Group. Prototip d’Oceanix City

A Amsterdam, els habitatges flotants es desplacen cap amunt, sense enfonsar-se, amb les crescudes de l’aigua. Es tracta d’una solució enginyosa i estètica, però cal tenir en compte el seu cost elevat. També les pèrdues de climatització són importants.

Així mateix, hi ha conceptes sobre ciutats resilients al canvi climàtic que són flotants i fins i tot subaquàtiques, com LilyPad o Oceanix City. Aquest últim cas és el d’una ciutat instal·lada sobre la superfície del mar com un gran conjunt d’illes hexagonals amb capacitat per a 300 habitants cadascuna. Es construirà a Corea del Sud, al port de Busan. S’ha dissenyat per oferir un entorn habitable a poblacions que es vegin desplaçades a causa de fenòmens meteorològics extrems o per l’augment del nivell del mar.

Encara que amb renders captivadors, aquesta mena de propostes no són realistes i sostenibles. La realitat és més prosaica: encara que sigui menys impressionant, és més sostenible i econòmic adaptar ciutats ja existents per fer-les resilients al canvi climàtic i fer-ho sobre terra ferma. Encara que les ciutats flotants es continuen investigant, s’han descartat per a aquest segle pel seu elevat cost.

Abans que flotar, la construcció en altura sobre pilots sembla més apropiada davant de crescudes del mar, riuades o tsunamis. Això o construir grans murs, a més de repoblar manglars.

La vida sota terra en un refugi tipus búnquer tampoc no sembla gaire realista, per molt que a Mont-real hagin construït una ciutat subterrània a la qual es pot anar de compres sense tenir fred ni calor. La imatge anterior es correspon amb una plaça d’aquest Mont-real que hi ha sota del Mont-real superficial.

Encara que sens dubte un búnquer pot ser una eina temporal i provisional davant un esdeveniment catastròfic, no és possible passar llargs períodes de temps sota terra, ni tampoc cultivar-hi.

De manera que no, no sembla probable que s’arribin a veure ciutats resilients subterrànies més enllà d’alguns experiments curiosos, però no autònoms i sempre dependents de l’exterior. És un problema similar al de les colònies en altres planetes: la humanitat necessita sòl on cultivar i viure.

Font: Querkraft.  Centre Ikea a Vienna.

A gairebé tot el globus, el problema més urgent relacionat amb la crisi climàtica són les temperatures, especialment les altes temperatures a l’estiu. És per això que l’estratègia d’adaptació per excel·lència, almenys pel que fa a habitatges individuals, consisteix a millorar l’aïllament i les condicions tèrmiques dels edificis.

El fet cert és que l’augment de temperatures no se soluciona, ni tan sols pal·lia, amb accions individuals. Per aquest motiu, molts edificis públics o grans centres comercials ja prioritzen la inclusió de zones amb aigua. També ajuntaments de tot el globus donen espai a fonts i canals on la gent pugui passar el dia.

Reduir la dependència energètica dels edificis també és una mesura que contribueix a augmentar la resiliència que es pot posar en pràctica de manera immediata. Això es pot fer de dues maneres: reduint el consum amb mesures d’eficiència —mitjançant aerotèrmia, zona urbana en altura i d’ús mixt, millorant l’aïllament…— i a través de generació localitzada a l’habitatge o a la zona. L’exemple més conegut són les plaques fotovoltaiques, tot i que hi ha projectes prometedors per a energia eòlica residencial.

També resulta interessant l’ús de façanes i cobertes verdes als edificis. Gràcies a l’aïllament que presenten, ajuden a evitar danys per trombes d’aigua, redueixen la temperatura als voltants —uns 1,5 ºC en el cas de l’IKEA Vienna Westbahnhof, la nova botiga d’Ikea a la capital austríaca— i deixen espai a la biodiversitat.

Ciutats de tot el món s’han posat ja a treballar per restaurar les zones humides i les riberes dels rius, donant espai a la vegetació al carrer, augmentant les superfícies permeables a l’aigua de pluja, creant horts urbans, plantant vegetació adaptada o perimetrant les urbs amb boscos urbans que eviten la seva dispersió.

La vegetació juga un paper fonamental en l’adaptació a la crisi climàtica. També la circularitat dels circuits de matèries: les ciutats que són capaces de fer recircular els seus recursos podran adaptar-se millor a un clima en què aquests són més escassos. De manera que, en qüestió de materials de construcció, l’ideal seria fer servir materials tan locals com fos possible.

Els habitatges del futur s’assemblaran molt als habitatges del present, de la mateixa forma que aquests s’assemblen als que hi havia fa dos-cents anys, amb no gaires canvis substancials. Això sí, és probable que vegem sobre les seves teulades enginyoses flors eòliques i panells solars, així com boscos a les seves façanes, aixecades sobre ciutats dissenyades pensant en la resiliència des del primer minut.