Si alguna cosa distingeix el planeta Terra és la seva aigua. Per bé que el 97,5% es troba als mars i és aigua salada, hi ha a prop d’un 3% d’aigua dolça al nostre planeta. I, d’aquest percentatge, més del 75% està congelada en les glaceres, segons l’ONU.
Aquesta dada és només un detall que ens aproxima a la importància d’aquest fenomen especialment amenaçat per l’escalfament global.
L’ONU és plenament conscient de l’impacte de la fosa de les glaceres, per això ha declarat el 2025 Any Internacional de la Conservació de les Glaceres.
Una glacera és una massa de gel eterna, conseqüència dels processos de compactació i recristal·lització de la neu durant milers d’anys més.
Més enllà de la seva funció d’emmagatzematge d’aigua dolça i subministrament d’aigua a entorns com rius o llacs i poblacions, clau en el cicle de l’aigua, les glaceres són fonamentals per regular el clima.
Un exemple és la influència de les glaceres del pol Nord en el manteniment del corrent del Golf. A més, són hàbitats per a biodiversitats úniques de flora i fauna, especialment aquells a les muntanyes.
L’ONU apunta que el nostre planeta té 275.000 glaceres, que cobreixen una superfície d’uns 700.000 km2 i emmagatzemen 170.000 km3 de gel.
L’escalfament global fa que es fonguin més de pressa, la qual cosa provoca un augment en el nivell del mar i altera els ecosistemes que depenen d’aquest recurs vital.
L’ONU alerta que les glaceres retrocedeixen cada vegada amb més rapidesa a mesura que pugen les temperatures com a resultat de l’augment de les concentracions atmosfèriques de gasos amb efecte d’hivernacle.
Tanmateix, l’augment de les temperatures globals provoca temporades d’acumulació més curtes, menys nevades i més precipitacions. De fet, l’ONU destaca que les glaceres dels llocs del Patrimoni Mundial de la UNESCO s’estan fonent a un ritme alarmant i es calcula que un terç desapareixeran abans del 2050.
Eslovènia va ser el primer país a perdre totes les seves glaceres de l’era moderna, un fet que va succeir el 2004. Només 20 anys després, Veneçuela s’ha sumat a la llista.
El retrocés i fins i tot la desaparició de les glaceres impacta en el cicle de l’aigua, ja que modifica la quantitat i el moment del desglaç de les glaceres i la descàrrega de la neu, la recàrrega de les aigües subterrànies i els cabals baixos, i contribueix a la pujada del nivell del mar.
Per això, l’ONU avisa que el fet que hi hagi menys disponibilitat d’aigua augmentarà la competència pels recursos hídrics, especialment en les regions estacionalment seques.
A aquestes conseqüències cal sumar riscos geològics i fins i tot sanitaris, cosa que posa de manifest la urgència amb què hem d’actuar per preservar aquests tresors naturals.
Gairebé 4.000 km2 de glacera s’estenen més enllà de les muntanyes Prince Charles de l’Antàrtida, sota el nom de glacera Lambert.
És la més extensa del món. Es troba a 2.500 metres d’altura i compta amb glaceres afluents, que aboquen gel a la seva morrena de camí al mar Atlàntic. Per la seva localització extrema, és verdaderament complicada de visitar.
Visita obligada al parc nacional Los Glaciares, encara que el seu naixement es trobi a la Patagònia xilena.
Amb 250 km2 i una longitud de 30 km és mundialment famosa per la seva accessibilitat i els espectaculars despreniments de gel que es poden observar, per la qual cosa atreu milers de turistes l’any que no es volen perdre la majestuositat d’aquest fenomen natural.
Ka Roimata o Hinehukatere en maori, aquesta glacera es localitza al parc nacional Westland Tai Poutini i s’estén per 12 km des dels Alps del Sud fins al nivell del mar. És una de les poques glaceres al món que avança regularment cap a l’oceà, en concret, cap al Mar de Tasmània.
Es tracta d’una de les tres glaceres que envolten l’Everest, en el vessant nord del pic. La seva importància és clau en l’economia asiàtica, ja que proveeix d’aigua rius tan importants com l’Indi o el Iangtsé.
Aquesta glacera no s’escapa dels perills de l’escalfament global, ja que genera gran preocupació pel seu retrocés.
Els Pirineus atresoren les poques glaceres que queden a Espanya. Si el 1850 hi havia 52 glaceres als Pirineus, avui dia només en queden 15, segons recull 20 Minutos.
Des de la dècada dels 80 s’han perdut 800 hectàrees de glaceres en les cimeres pirinenques, de les quals només es mantenen 143,2 hectàrees, manté el mateix mitjà.
Aquesta reducció fa que aquests fenòmens perdin les seves característiques de glaceres i es transformin en modestes congestes.
Els experts apunten que d’aquí 20 o 30 anys les glaceres espanyoles podrien desaparèixer per complet, afegeix el mitjà en línia.
Però coneguem les tres glaceres més importants que perviuen en terra espanyol:
Situada al parc natural Posets-Maladeta, la glacera Aneto és la més gran d’Espanya, amb una superfície d’aproximadament 0,9 km2 i 50 metres de gruix màxim. Compta amb la protecció de Monument Natural de les Glaceres Pirinenques.
També al parc natural Posets-Maladeta, aquesta glacera és un altre exemple dels canvis significatius que està experimentant la massa de gel en la península Ibèrica.
Osca uneix aquestes tres joies naturals. La seva bellesa i el seu valor ambiental estan fora de qualsevol debat, per la qual cosa són un destí perfecte per conèixer, sempre amb respecte per l’entorn i precaució, ja que el desglaç que pateixen està provocant situacions inèdites que posen en perill els muntanyencs.
L’Any Internacional de les Glaceres durant el 2025 suposa un toc d’atenció sobre la fragilitat d’aquests imponents monuments naturals.
